Heidegger i la cura

 

El propi Heidegger, fa una autointerpretació del Dasein  com a "cura" , mitjançant una antiga faula: 

"Una vez llegó Cura a un río y vio terrones de arcilla. Cavilando, cogió un trozo y empezó a modelarlo. Mientras piensa para sí qué había hecho, se acerca Júpiter. Cura le pide que infunda espíritu al modelado trozo de arcilla. Júpiter se lo concede con gusto. Pero al querer Cura poner su nombre a su obra, Júpiter se lo prohibió, diciendo que debía dársele el suyo. Mientras Cura y Júpiter litigaban sobre el nombre, se levantó la Tierra (Tellus) y pidió que se le pusiera a la obra su nombre, puesto que ella era quien había dado para la misma un trozo de su cuerpo. Los litigantes escogieron por juez a Saturno. Y Saturno les dio la siguiente sentencia evidentemente justa: 'Tú, Júpiter, por haber puesto el espíritu, lo recibirás a su muerte; tú, Tierra, por haber ofrecido el cuerpo, recibirás el cuerpo. Pero por haber sido Cura quien primero dio forma a este ser, que mientras viva lo posea Cura. Y en cuanto al litigio sobre el nombre, que se llame homo, puesto que está hecho de humus (tierra)*" (pág.218-9). 

 Aquesta faula (220)de Higí, la fa servir Heidegger per il·lustrar una visió preontològica. Perquè per Heidegger la cura és l'estructura del ser del Dasein. Aquesta estructura  preontològica de la faula li permet a senyalar un topos clàssic de la metafísica occidental (cos-ànima), els dualismes, que des de Plató va oblidar l'esser per els ens.

   

Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 

Capella Palatina

La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.