Heidegger i la seva particular mirada al món modern (3)

 

3. Vaterland [Patria] y Heimat [Terra natal]

Heidegger, a l'any 1934, identificava al Ésser amb la pàtria (vaterland), en l'historia del poble alemany. "Deu anys més tard, encara identificarà, des de una perspectiva   apocalíptica, els destins d'Alemanya amb els del món sencer". Heidegger, no parla com "intel·lectual", preocupat per la situació de guerra en la què està immers Europa, gràcies a les polítiques criminals i expansionista del règim nazi. Heidegger, parla com un oracle: les seves paraules, no estan pensades per el diàleg ni la discussió, sinó  com un intermediari, en nom de l'Ésser, i així dirà (1943): " ara és l'home de la Terra, junts amb aquesta, el què està en joc, i a més per obra del home mateix*".

Heidegger sembla barrejar poesia i filosofia, perquè l'Ésser sembla impossible de copsar en l'enteniment, però segons Ell, és pot pensar, per això Heidegger veu tant a Parmènides com Heràclit mestre del pensament que  Plató va mal interpretar, i com a conseqüència d'aquest malentès la metafísica ha anat de mal borràs. Dit d'un altre manera, Heidegger reescriu en el pensament filosòfic com diria Rorty*. El problema de tot plegat és si això és el que tenia al cap el mateix Heidegger.

Diu F.Duque: " (...) lo que parece insinuar (en medio de una guerra mundial) es que las tres facciones ideológicas enfrentadas son manifestaciones de un mismo destino: 

1) el de la metafísica, cuyo rasgo fundamental desde el punto de vista político es el desarraigo de la tierra natal (Heimat). 

2) el binomio de la tecnología y el subjetivismo, (..) en lugar, de "revolverse", dando un 'paso atrás' para encaminarse al inicio de ese envío (ahora, exhausto), con un fin doble: a) atisbas allí las posibilidades que quedaron 'ahorradas' tas el alba de la metafísica y b)poner a esta en su límite."

3) el peligro del 'humanismo', frente a las 'anchas espaldas del Ser'. 

Si prens la metafísica amb Plató, arribes sense cap parada possible fins a Nietzsche, Schopenhauer o ja posats fins a Derrida. Potser Derrida, diria que això és anar massa lluny. Per Heidegger, el Ésser necessita la poesia, perquè cap concepte el pot encabir. Si el Dasein podia preguntar per el sentit del Ésser, ara, sembla que no pot, l'humanisme, segons el seu parer, és un perill per la propia supervivència del home. Perquè li fa pensar que ell pot dirigir el seu destí. Heidegger, en el seu estil oracular que sembla reinterpretar els presocràtics, perquè segons Ell, van comprendre que poesia era la manera privilegiada de contemplar el món, sense cap ullera filosòfica, ni cap distinció com ara realitat/aparença. Destí o accelerar  la fi del nihilisme (el món modern)? Com seran els signes de la fi del temps (actuals)? Quina mena de presagis cal veure per actuar-hi?

 

Fichte obre camins a Heidegger i Sartre

 

"(...), la respuesta a la cuestión de si estas consideraciones caen en el tiempo vacío o en el verdadero dependerá de si  desaparecen y desaparecerán cada vez más de nuestra vida la vaciedad de pensamiento, la frivolidad, la ligereza.

La pura vaciedad de pensamiento, es decir, el mudo y ciego dejarse llevar por la corriente de los fenómenos de ella, es cosa propia del animal y que tiene de este modo una cierta naturalidad que hay que dejarle. Pero raras veces es el hombre tan dichoso que le sea dada. (...) La ligereza y la frivolidad -y sin duda cuanto más alto suben, tanto más- son señales infalibles de que en el interior del corazón hay algo que muerde y  lo que bien se quisiera escapar; y son, justamente por lo mismo, irrecusables pruebas de que la naturaleza noble no ha perecido aún totalmente* (pág.212-213)"

++++++++

Aquests paràgrafs són unes lliçons que va donar J.G.Fichte (1762-1814), a Berlín, al març de 1806, davant d'un auditori d'ample espectre. Parla des de una manera de pensar propia d'aquell temps a Alemanya, en el desenvolupament del Idealisme, una fusió freda entre Il·lustració i Romanticisme, amb Kant, però també amb Spinoza. Un Fichte, que havia sigut expulsat-injustament- per una controvèrsia acusat de ateisme (spinozisme) al any  1798.   

El que crida l'atenció del text, és què aquesta denuncia entre el temps buit i el temps vertader, què dona la tríada malèfica "vaciedad de pensamiento, la frivolidad, la ligereza", té un aire de família, tant en el pensament de Heidegger, i la seva existència inautèntica i existència autèntica, o l'existencialisme, amb Sartre i la seva distinció entre la mala fe i la idea d'assumir la llibertat amb tota la radicalitat que ens pertoca, autenticitat. I és què en filosofia, tot té un aire de família. Si volguéssim estirar el fil, podríem arribar al pensament crític de l'escola de Frankfurt (Horkheimer, Adorno, Habermas).   

Hegel crític avant la lettre de Heidegger

 

Hegel identifica filosofia amb l'estudi de la historia de la filosofia. Heidegger, veu a la historia de la filosofia, com el camí que ha seguit Occident per oblidar-se del esser (Dasein). Una de les característiques de Heidegger és la reinterpretació que fa amb les etimologies recreatives. El propi Hegel dona un crit d'alerta sobre aquesta  qüestió tant cara a Heidegger, especialment quan parla del presocràtics:

"(...)El comienzo es lo menos formado (cultivado), lo menos determinado y desarrollado en sí, antes bien, lo más pobre, lo más abstracto, y que la primera filosofía está constituida por el pensamiento completamente universal e indeterminado, la primera filosofía es la más simple, la filosofía moderna la más concreta, la más profunda. Es preciso saber esto para no buscar detrás de las antiguas filosofías nada más que lo que en ellas está contenido* (...) (pág.224)".

Més endavant torna a remarcar aquesta idea: 

" Cuando la época más reciente es, igualmente, llamada de nuevo a retroceder al punto de vista de una filosofía antigua, (...) con ese fin como recurso, para salir de todas las complicaciones de la época siguiente, entonces tal retroceso no es aquella aparición natural del primer reestudiar a fondo" (pág.230).  "Hegel llama la atención sobre el autoritarismo implícito en tal enfoque. (pág.277)**".

Quan parla de "filosofia més recent -filosofia moderna-" Hegel parla també de la seva propia filosofia, però també congruent en la seva manera de pensar el desenvolupament històric de la historia de la filosofia, el acceptar que el passat ha de formar part del present. De la simplicitat a la complexitat. De la representació imaginaria al concepte. De la natura a l'esperit.

Contemplar el futur nihilista

 

Martin Heidegger

"Esa Europa, siempre a punto de apuñalarse a  sí misma en su irremediable ceguera, se encuentra hoy en día entre la gran tenaza que forman Rusia por un lado y Estados Unidos por el otro. Desde el punto de vista metafísico, Rusia y América son lo mismo; en ambas encontramos la desolada furia de la desenfrenada técnica y de la excesiva organización del hombre normal. Cuando se haya conquistado técnicamente y  explotado económicamente hasta el último rincón del planeta, cuando cualquier acontecimiento en cualquier lugar se haya vuelto accesible con la rapidez que se desee, cuando se pueda "asistir" simultáneamente a un  atentado contra un rey de Francia y  a un concierto sinfónico en Tokio, cuando el tiempo ya sólo equivalga a velocidad, instantaneidad y simultaneidad y el tiempo en tanto historia haya desaparecido de cualquier existencia de todos los pueblos, cuando al boxeador se le tenga por el gran hombre de un pueblo, cuando las cifras de millones en asambleas populares se tengan por un triunfo ... entonces, sí, todavía entonces, como un fantasma que se proyecta más allá de todas estas quimeras, se extenderá la pregunta: ¿para qué?, ¿hacia dónde?, ¿y luego qué?*" 

+++++++++

"Esa Europa, miserablemente engañada, siempre a punto de apuñalarse a sí misma, yace hoy entre las dos grandes tenazas de Rusia por un lado y de América por otro. Rusia y América son, desde el punto de vista metafísico, exactamente lo mismo. El mismo desolado frenesí de la técnica desencadenada y de la organización sin raíces del hombre medio. Cuando el más remoto rincón del globo ha sido técnicamente conquistado y económicamente explotado; cualquier acontecimiento es accesible a cualquier velocidad en cualquier lugar y en cualquier momento; cuando podemos experimentar simultáneamente un atentado contra la vida de un rey en Francia y un concierto sinfónico en Tokio; cuando el tiempo es sólo velocidad, momentaneidad y simultaneidad y el tiempo como historia ha desaparecido de todos los pueblos; cuando un boxeador pasa por ser un gran hombre; cuando se considera un triunfo el que se alcancen cifras de millones en reuniones de masas, entonces resuena como un fantasma a través de estas sombras la pregunta: ¿para qué? ¿hacia dónde? ¿y luego qué?**"

+++++++++

El text pertany a Introducción a la metafísica de Heidegger (1935), he deixat les versions traduïdes per comprovar la dificultat que suposa el llenguatge de Heidegger, i com pot fer que la comprensió del text sigui intel·ligible o inintel·ligible. Perquè per Heidegger, la metafísica que va inaugurar Plató ha sigut un malentès que arriba a través de la filosofia cristiana i passa al pensament modern de la mà de Descartes, Kant, Hegel i Nietzsche. És Nietzsche qui veu la impossibilitat de la metafísica i el seu crit: "Deu ha mort", expressant el triomf de la tècnica i el nihilisme com les cares d'una moneda desgastada pel us i que malgrat tot, segueix en circulació. No deixa de ser inquietant la descripció que dona d'aquest món que estava apunt de submergir-se en la barbàrie. 

Heidegger i la cura

 

El propi Heidegger, fa una autointerpretació del Dasein  com a "cura" , mitjançant una antiga faula: 

"Una vez llegó Cura a un río y vio terrones de arcilla. Cavilando, cogió un trozo y empezó a modelarlo. Mientras piensa para sí qué había hecho, se acerca Júpiter. Cura le pide que infunda espíritu al modelado trozo de arcilla. Júpiter se lo concede con gusto. Pero al querer Cura poner su nombre a su obra, Júpiter se lo prohibió, diciendo que debía dársele el suyo. Mientras Cura y Júpiter litigaban sobre el nombre, se levantó la Tierra (Tellus) y pidió que se le pusiera a la obra su nombre, puesto que ella era quien había dado para la misma un trozo de su cuerpo. Los litigantes escogieron por juez a Saturno. Y Saturno les dio la siguiente sentencia evidentemente justa: 'Tú, Júpiter, por haber puesto el espíritu, lo recibirás a su muerte; tú, Tierra, por haber ofrecido el cuerpo, recibirás el cuerpo. Pero por haber sido Cura quien primero dio forma a este ser, que mientras viva lo posea Cura. Y en cuanto al litigio sobre el nombre, que se llame homo, puesto que está hecho de humus (tierra)*" (pág.218-9). 

 Aquesta faula (220)de Higí, la fa servir Heidegger per il·lustrar una visió preontològica. Perquè per Heidegger la cura és l'estructura del ser del Dasein. Aquesta estructura  preontològica de la faula li permet a senyalar un topos clàssic de la metafísica occidental (cos-ànima), els dualismes, que des de Plató va oblidar l'esser per els ens.

   

Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 

Capella Palatina

La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.