Levinas: Religió i idea de infinit (i III)

III

Déu i el proïsme

Franja de Gaza

L'autor és pregunta si "aquesta divergència entre religió i racionalitat, ¿no posa de manifest, en la nostra civilització, una interpretació preferencial i tal vegada exclusiva del pensament com saber i del sentit com allò que la mà pot palpar?" 

Per Levinas, hi ha una sobre determinació pel que fa a la "percepció, concepte, comprensió" en benefici d'una manera particular d'entendre el món a la mida del home i els seu deliri per controlar-ho i per això "incapaç de Déu".

El propi Levinas és conscient  del seu pensament intempestiu. Si el pensament no pot anar més enllà, llavors quin sentit té tot plegat? Per això, Levinas suggereix una idea de Descartes, la idea de infinit que segons ell -Meditacions metafísiques - Déu ha posat en nosaltres, com la firma del seu autor. Això li permet dir: "ser un pensament que pensa més enllà". Un esser finit porta en ell mateix la idea de infinitud. Levinas, necessita l'existència d'aquest porta oberta al infinit, a l' Absolut. Aquesta idea de infinit pot ser fonament d'una ètica de la responsabilitat envers de l'altre. Mirant el rostre del altre, puc mirar el rostre d'un Déu desconegut. En el pensament mundà, mirem els altres no com cal, sinó en funció de nosaltres mateixos, per això, veure els altres com altres és fa impossible en el món on vivim. Aquesta mancança explica el que som capaços de fer els altres: humiliar, ningunejar (sic), explotar, assassinar. 

El proïsme és l'altre, que per Levinas, "inclou necessàriament a Déu". L'autor remata aquestes pàgines, advertint que això que volia deixar clar, es a dir, la necessitat de Déu per no enfonsar-nos en l'obscuritat, té en la saviesa bíblica, la seva màxima expressió.

 

Levinas: Religió i idea de infinit (II)

 

Mort de la fe i culte a l'art (1)

El mal gust dels fotomuntatges

Al parer de Levinas: La llarga història de la 'fides quaerens intellectum*' - a fe busca l'enteniment" o "la fe busca entendre'- , no és el secret homenatge rendit per la religió al ateisme?" La preeminència de la saviesa mundana acaba arraconant a la "saviesa inspirada" .

Un exemple paradigmàtic, és el que Levinas posa, per il·lustrar  aquest punt,  Les proves de l'existència de Déu en la Crítica de la raó pura** de Kant (s.XVIII). El desenvolupament del racionalisme, la nova ciència, des de la modernitat -Descartes-, no ha fet més que desdibuixar la "saviesa religiosa".

Diu Levinas: "Cap pensament, excepte el científic està segur de la seva inspiració", això vol dir que la religió sembla perdre la espai que li havia atorgat el seu paper de direcció de les ànimes mitjançant la religió. Aquesta pendent del ateisme ha suposat l'abolició de la transcendència de Déu. Levinas constata que Nietzsche "posa de manifest el final d'una determinada saviesa religiosa". Per ell, aquesta "jubilació de Déu" -en contraposició a la mort de Déu-, suposa una immersió absoluta en la mundanitat, una exaltació de les activitats del homes inautèntiques -la vida com espectacle, sense interioritat-, que implica un allunyament de Déu. Aquesta omnipotència del home, i la seva llibertat sense límits, ha tingut en el segle XX un exemple del que podem arribar-hi. La destrucció del home per el home. 

Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 

Capella Palatina

La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.  

La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (III)

 Tots apunten  a  Pierre Victor (Benny Léy) com algú sense escrúpols  què  utilitza a un Sartre cec i sense esmà per contradir-lo. Però realment és això?

PV: Un mort vivent, un immortal en certa manera, però tu mateix vas dir que la teva obra estava acabada.

Sartre: Sí, però precisament en aquest llibre no crec que s'acabi. Simplement, els mètodes ja no són vàlids ja que no puc veure un paper i després assegut a una taula... aquests mètodes ja no són vàlids perquè ja no puc veure. No sóc cec però ja no veig prou per escriure o llegir així que a partir d'ara escriure per a mi només pot existir en forma de diàleg.”

Sartre vol deixar clar una cosa: 

“Sartre: També podríem dir que m'estàs manipulant i la igualtat tampoc no existiria. O sóc un vell ximple que manipules o un gran home amb qui véns a alimentar les teves idees. Aquestes són les dues possibilitats. Queda precisament el correcte: que siguem iguals.”

Més endavant de l’entrevista diu el següent:

“Sartre: Sí, fins a cert punt. Però la meva situació segueix sent força curiosa: bàsicament he acabat la meva carrera literària. El llibre que estem fent actualment és un llibre més enllà de les coses escrites. Ja no és una persona viva, una persona viva de més edat que parlaria amb tu, estic una mica alliberat de les meves obres i, tanmateix, guardo la seva continuïtat, vull parlar amb tu –que no em molesta, faig cada llibre no té relació amb els anteriors, fent una obra que va més enllà de la meva pròpia obra.”

I finalitza amb una frase enigmàtica:

“Sartre: Això és el que cal dir. I sóc com el jove de què parlaves: estic escrivint el meu primer llibre.”

De fet, qui va acabat d’escriure el llibre va ser Benny Lévy, el nom de Sartre no apareix a la portada del llibre, editada per l’editorial Verdier. La qüestió fonamental és Sartre volia començar de nou? Obrir una nova etapa, malgrat que la seva salut era molt delicada?

Deia Martínez Marzoa, parlant de Marx, que l’obra que el reflectia era “El Capital”. Malgrat haver escrit diferents textos, aquests no podien reflectir el veritable pensament d’ell. Marzoa, eliminava les discussions sobre un Marx jove i un altre madur. Si Sartre, havia estat l’autor de l’Esser i el no-res”, juntament, amb La nàusea, i posteriorment, va fer un canvi des de la fenomenologia al marxisme, Crítica de la raó dialèctica, passant per la seva immersió a Les paraules, no podia ser que volgués reinventar-se? On queda el llegat de Sartre? 

Bernard-Henry Lévy, porta les seves especulacions per camins fina ara intransitables. Diu: “El último Sartre es levisiano” (pág.617). Sartre i Levinas: alfa i omega en la trajectòria vital de Sartre? Dos filòsofs que pertanyen a la mateixa generació, però que no es troben en cap ocasió. I malgrat tot, com s’estableix aquesta connexió que fa Lévy?