Tots apunten a Pierre Victor (Benny Léy) com algú sense escrúpols què utilitza a un Sartre cec i sense esmà per contradir-lo. Però realment és això?
PV: Un mort vivent, un immortal en certa manera, però tu mateix vas dir que la teva obra estava acabada.
Sartre: Sí, però precisament en aquest llibre no crec que s'acabi. Simplement, els mètodes ja no són vàlids ja que no puc veure un paper i després assegut a una taula... aquests mètodes ja no són vàlids perquè ja no puc veure. No sóc cec però ja no veig prou per escriure o llegir així que a partir d'ara escriure per a mi només pot existir en forma de diàleg.”
Sartre vol deixar clar una cosa:
“Sartre: També podríem dir que m'estàs manipulant i la igualtat tampoc no existiria. O sóc un vell ximple que manipules o un gran home amb qui véns a alimentar les teves idees. Aquestes són les dues possibilitats. Queda precisament el correcte: que siguem iguals.”
Més endavant de l’entrevista diu el següent:
“Sartre: Sí, fins a cert punt. Però la meva situació segueix sent força curiosa: bàsicament he acabat la meva carrera literària. El llibre que estem fent actualment és un llibre més enllà de les coses escrites. Ja no és una persona viva, una persona viva de més edat que parlaria amb tu, estic una mica alliberat de les meves obres i, tanmateix, guardo la seva continuïtat, vull parlar amb tu –que no em molesta, faig cada llibre no té relació amb els anteriors, fent una obra que va més enllà de la meva pròpia obra.”
I finalitza amb una frase enigmàtica:
“Sartre: Això és el que cal dir. I sóc com el jove de què parlaves: estic escrivint el meu primer llibre.”
De fet, qui va acabat d’escriure el llibre va ser Benny Lévy, el nom de Sartre no apareix a la portada del llibre, editada per l’editorial Verdier. La qüestió fonamental és Sartre volia començar de nou? Obrir una nova etapa, malgrat que la seva salut era molt delicada?
Deia Martínez Marzoa, parlant de Marx, que l’obra que el reflectia era “El Capital”. Malgrat haver escrit diferents textos, aquests no podien reflectir el veritable pensament d’ell. Marzoa, eliminava les discussions sobre un Marx jove i un altre madur. Si Sartre, havia estat l’autor de l’Esser i el no-res”, juntament, amb La nàusea, i posteriorment, va fer un canvi des de la fenomenologia al marxisme, Crítica de la raó dialèctica, passant per la seva immersió a Les paraules, no podia ser que volgués reinventar-se? On queda el llegat de Sartre?
Bernard-Henry Lévy, porta les seves especulacions per camins fina ara intransitables. Diu: “El último Sartre es levisiano” (pág.617). Sartre i Levinas: alfa i omega en la trajectòria vital de Sartre? Dos filòsofs que pertanyen a la mateixa generació, però que no es troben en cap ocasió. I malgrat tot, com s’estableix aquesta connexió que fa Lévy?
No hay comentarios:
Publicar un comentario