"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. "El cortesà pobre, si vol anar endavant, ha de tenir idees, és a dir: ha de moblar amb les seves suggestions la imaginació, la intel·ligència i els sentiments del príncep. Maquiavel s'ofereix. Apassionat per temperament, travessant un temps sense moral -tres segles sense moral pública-, es considera un polític. Ofereix els seus serveis. No és pas un bufó. (...) En la història d'Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficients és la bufoneria; l'adulació del l'home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l'enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe.
"Per moblar l'enteniment del príncep, Maquiavel fa el que sempre feren els cortesans pobres , (...): descriu amb una agudesa freda, apassionadament, com si es tractés d'una novel·la policíaca, el que veuen els seus ulls de la vida del seu temps. Resum de Maquiavel, molt per sobre: la vida i la Història estan desproveïdes de significació transcendent, no són més que una lluita de formes. Lluita que sempre i necessàriament és guanyada pel més fort. El món no té objecte ni finalitat. Els homes han estat sempre iguals en totes les èpoques. La marxa de la humanitat a través de la Història es manifesta principalment en remolins al voltant de la presa del poder, que molts desitgen i pocs aconsegueixen -els ,és astuts i els més forts. (...) "El Príncep", codi de la seva ciència política, és un repertori de màximes per a dominar tots els esdeveniments i aconseguir tots els objectius, manejant, enganyant, subjectant, matant els individus. (...)
"Quin sentit té aquesta concepció del món de Maquiavel?" Les interpretacions són molt variades, potser masses. Hi ha sens dubte una voluntat de realisme polític. Hi ha la necessitat de eliminar qualsevol interpretació psicològica, anava a dir molt en boga actualment. Dins d' aquest mostrari de interpretacions, Pla apunta a dos autors amb visions contraposades: " Segons, Burckhardt, Maquiavel fou, a part d'un gran escriptor, cosa que ningú no discuteix, un conseller perspicaç i discret, i la seva concepció de la Història és plausible, Alfredo Oriani, en el primer volum de la seva "Lluita política a Itàlia", el considera, en canvi, un perfecte imbècil".
Pla li retreu a Maquiavel la "seva ingenuïtat. En política, no comprengué ni preveié ni arribà absolutament a cap resultat positiu. La seva vida pública fou una successió de desenganys i de misèries. (...) S'adherí a la república de Soderini, poc abans de la restauració dels Mèdicis." Pla fa un plec de greuges contra Maquiavel. Sempre està al costat equivocat dels fets. No encerta ni una.
Pla resumeix el que pensa d'ell amb aquesta frase: " Si Maquiavel no s'interpreta com un cortesà pobre i ambiciós, la seva figura és un misteri*." (pàgs. 431-435)
* Josep Pla. La vida amarga. labutxaca. Destino. Edicions 62. Barcelona, 2008.
https://politicaprosa.com/el-jove-pla-descobreix-maquiavel/
Per una visió global de la teoria política de Maquavel, veure:
Fernando Vallespín ed. Historia de la teoría política. Alianza Editorial. LB 1484. Madrid, 1990. Capítulo II. Maquiavelo y la teoría política renacentista, por Rafael del Aguila Tejerina.
https://filosofiaenlahistoria.blogspot.com/2020/02/el-renacimiento-maquiavelo-y-tomas-moro.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario