Josep Pla s'ha atreveix a tot, també a pensar-hi sobre Maquiavel. Al lloc on aprèn Maquiavel és Florència (1921). A les pàgines de La vida amarga* (1966) son producte de les seves estades per tota Europa com a periodista de La publicitat i posteriorment a La Veu de Catalunya. Un Josep Pla molt jove 25 anys, reflecteix les seves lectures de Maquiavel, però també s'ha amaga el que ell pensa, diu que no te imaginació i per això no pot fer més que reflectir que el veu o llegeix. En aquestes pàgines diu més d'ell que no pas de Maquiavel, i malgrat tot, és una bona manera d'apropar-se a un autor Maquiavel, que va inaugurar la ciència política.
Pla en fa una confidència diu: "A Florència, el meu esperit tingué una certa tendència a lligar aquesta ciutat amb les formes més esveltes de la vida i de l'art. És per això que en la mitologia d'ús merament particular considero Donatello com la quinta essència de l'esperit florentí; en el terreny de l'escriptura, de l'estil, Nicolau Maquiavel com un alt representant del que pugui tenir una llengua de més esvelt i airejat."
A la pensió on es va estat Pla a Florència, "en aquell casalot fresc i mal il·luminat del Borgo degli Apostoli vaig llegir llavors molt Maquiavel." Pla valora a l'escriptor i gens al home (un polítics a l'ombra de Soderini).
"En les notes d'aquell any , hi trobo el paper que va a continuació. És un resum esquemàtic de lectures i meditacions més decantades a la puerilitat que a la sagacitat." Pla sempre vol posar aigua al vi, una mena de antídot contra falses expectatives.
"Pot ajudar a fixar Maquiavel -diu el paper- no oblidar que Dant fou gibel·lí i Petrarca güelf, Boccaccio indiferent, i que Leonardo està tot ell comprès en aquella exclamació tan versemblant: Io servo chi mi paga [Serveic als qui em paguen.]. Les paraules güelf i gibel·lí no s'han de prendre ara en un sentit escolar primari i esquemàtic, perquè són paraules que projectades sobre la política del temps són d'una gran complexitat. En la part gibel·lina hi ha el respecte a l'Imperi, l'aristocràcia dels castells i la plebs, el popolino. En la part güelfa hi ha la burgesia, la submissió a l'Església i l'ànsia de pau i tranquil·litat. Quan s'examina aquesta lluita, hom constata una vegada més que els homes, fins els més grans, són simples ninots de les passions polítiques, sempre lligades amb les necessitats personals. (...) És d'una gran utilitat situar també Maquiavel sobre el fons dels antecedents de la política coetània i afigurar-se'l sobre l'horitzó de les ferotges lluites intestines que constituïren la vida italiana durant els segles XIII i XIV: guerres de les faccions ciutadanes i guerres entre les ciutat; guerres de les ciutats i els castells; gibel·lins i güelfs; guerres entre els tirans; guerres entre capitans del poble, dels condottieri... Quan apareix Maquiavel, contemporni del signor Ludovico (de l'Ariost), en el segle XV, la passió sembla haver-se calmat una mica. S'ha arribat a la fórmula dels principats. (...)"
* Josep Pla. La vida amarga. labutxaca. Destino. Edicions 62. Barcelona, 2008.
https://politicaprosa.com/el-jove-pla-descobreix-maquiavel/
Per una visió global de la teoria política de Maquiavel, veure:
Fernando Vallespín ed. Historia de la teoría política. Alianza Editorial. LB 1484. Madrid, 1990. Capítulo II. Maquiavelo y la teoría política renacentista, por Rafael del Aguila Tejerina.
https://filosofiaenlahistoria.blogspot.com/2020/02/el-renacimiento-maquiavelo-y-tomas-moro.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario