Mostrando entradas con la etiqueta Nicolau Maquiavel. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Nicolau Maquiavel. Mostrar todas las entradas

Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (II)




"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. "El cortesà pobre, si vol anar endavant, ha de tenir idees, és a dir: ha de moblar amb les seves suggestions la imaginació, la intel·ligència i els sentiments del príncep. Maquiavel s'ofereix. Apassionat per temperament, travessant un temps sense moral -tres segles sense moral pública-, es considera un polític. Ofereix els seus serveis. No és pas un bufó. (...) En la història d'Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficients és la bufoneria; l'adulació del l'home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l'enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe.

"Per moblar l'enteniment del príncep, Maquiavel fa el que sempre feren els cortesans pobres , (...): descriu amb una agudesa freda, apassionadament, com si es tractés d'una novel·la policíaca, el que veuen els seus ulls de la vida del seu temps. Resum de Maquiavel, molt per sobre: la vida i la Història estan desproveïdes de significació transcendent, no són més que una lluita de formes. Lluita que sempre i necessàriament és guanyada pel més fort. El món no té objecte ni finalitat. Els homes han estat sempre iguals en totes les èpoques. La marxa de la humanitat a través de la Història es manifesta principalment en remolins al voltant de la presa del poder, que molts desitgen i pocs aconsegueixen -els ,és astuts i els més forts.  (...) "El Príncep", codi de la seva ciència política, és un repertori de màximes per a dominar tots els esdeveniments i aconseguir tots els objectius, manejant, enganyant, subjectant, matant els individus. (...)

"Quin sentit té aquesta concepció del món de Maquiavel?" Les interpretacions són molt variades, potser masses. Hi ha sens dubte una voluntat de realisme polític. Hi ha la necessitat de eliminar qualsevol interpretació psicològica, anava a dir molt en boga actualment. Dins d' aquest mostrari de interpretacions, Pla apunta a dos autors amb visions contraposades: " Segons, Burckhardt, Maquiavel fou, a part d'un gran escriptor, cosa que ningú no discuteix, un conseller perspicaç i discret, i la seva concepció de la Història és plausible, Alfredo Oriani, en el primer volum de la seva "Lluita política a Itàlia", el considera, en canvi, un perfecte imbècil".

Pla li retreu a Maquiavel la "seva ingenuïtat. En política, no comprengué ni preveié ni arribà absolutament a cap resultat positiu. La seva vida pública fou una successió de desenganys i de misèries. (...) S'adherí a la república de Soderini, poc abans de la restauració dels Mèdicis." Pla fa un plec de greuges contra Maquiavel. Sempre està al costat equivocat dels fets. No encerta ni una. 

Pla resumeix el que pensa d'ell amb aquesta frase: " Si Maquiavel no s'interpreta com un cortesà pobre i ambiciós, la seva figura és un misteri*." (pàgs. 431-435)

Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (I)

 



Josep Pla s'ha atreveix a tot, també a pensar-hi sobre Maquiavel. Al lloc on aprèn Maquiavel és Florència (1921). A les pàgines de La vida amarga* (1966) son producte de les seves estades per tota Europa com a periodista de La publicitat i posteriorment a La Veu de Catalunya. Un Josep Pla molt jove 25 anys, reflecteix les seves lectures de Maquiavel, però també s'ha amaga el que ell pensa, diu que no te imaginació i per això no pot fer més que reflectir que el veu o llegeix. En aquestes pàgines diu més d'ell que no pas de Maquiavel, i malgrat tot, és una bona manera d'apropar-se a un autor Maquiavel, que va inaugurar la ciència política.

 Pla en fa una confidència diu: "A Florència, el meu esperit tingué una certa tendència a lligar aquesta ciutat amb les formes més esveltes de la vida i de l'art. És per això que en la mitologia d'ús merament particular considero Donatello com la quinta essència de l'esperit florentí; en el terreny de l'escriptura, de l'estil, Nicolau Maquiavel com un alt representant del que pugui tenir una llengua de més esvelt i airejat."

A la pensió on es va estat Pla a Florència, "en aquell casalot fresc i mal il·luminat del Borgo degli Apostoli vaig llegir llavors molt Maquiavel." Pla valora a l'escriptor i gens al home (un polítics a l'ombra de Soderini).

"En les notes d'aquell any , hi trobo el paper que va a continuació. És un resum esquemàtic de lectures i meditacions més decantades a la puerilitat que a la sagacitat." Pla sempre vol posar aigua al vi, una mena de antídot contra falses expectatives.


"Pot ajudar a fixar Maquiavel -diu el paper- no oblidar que Dant fou gibel·lí i Petrarca güelf, Boccaccio indiferent, i que Leonardo està tot ell comprès en aquella exclamació tan versemblant: Io servo chi mi paga [Serveic als qui em paguen.]. Les paraules güelf i gibel·lí no s'han de prendre ara en un sentit escolar primari i esquemàtic, perquè són paraules que projectades sobre la política del temps són d'una gran complexitat. En la part gibel·lina hi ha el respecte a l'Imperi, l'aristocràcia dels castells i la plebs, el popolino. En la part güelfa hi ha la burgesia, la submissió a l'Església i l'ànsia de pau i tranquil·litat. Quan s'examina aquesta lluita, hom constata una vegada més que els homes, fins els més grans, són simples ninots de les passions polítiques, sempre lligades amb les necessitats personals.  (...) És d'una gran utilitat situar també Maquiavel sobre el fons dels antecedents de la política coetània i afigurar-se'l sobre l'horitzó de les ferotges lluites intestines que constituïren la vida italiana durant els segles XIII i XIV: guerres de les faccions ciutadanes i guerres entre les ciutat; guerres de les ciutats i els castells; gibel·lins i güelfs; guerres entre els tirans; guerres entre capitans del poble, dels condottieri... Quan apareix Maquiavel, contemporni del signor Ludovico (de l'Ariost), en el segle XV, la passió sembla haver-se calmat una mica. S'ha arribat a la fórmula dels principats. (...)"



Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (II)

"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. ...