La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (i IV)

 

Si tinguéssim que fer cas del que diu Marzoa, l'obra de Sartre, és l'estudi sobre Flaubert, i l'obra de L'idiota de la família"  (3 vol) (Gallimard). La mort no li va deixar acabar un 4 volum en el que estava treballant.  Diu Simone de Beauvoir*: " En realidad no quería escribir el último volumen del Flaubert, pero no teniendo en ese momento ningún otro proyecto, tampoco consentía en renunciar a él." (pág.139) 

Això ho deia el 1977. També va dir que "Prefiero morir un poco antes y haber escrito la Crítica de la razón dialéctica".  (pág.138).

Com Sartre és fa levinasià? Bernard-Henry Lévy**, dona pistes, però son almenys al meu parer, una mica inversament, però pel que sembla, amb Sartre tot era possible. Ho resumeix en tres etapes:

Cal remuntar-se cap els anys trenta, quan Sartre va a la llibreria Gibert i troba el llibre de Levinas*** que parla de Husserl i Heidegger. Diu Lévy: "encuentra en él la revelación de lo que buscaba. (...) el famoso "ha llegado a la fenomenologia a través de Levinas" (pág.619). Cap el 1933, a Berlín, llegeix Husserl. És perquè venia amb la lliçó apressa per el llibre de Levinas? Difícil de dir. Tenia la mala costum de no indicar les seves fonts. 

Segona etapa: D'aquell llibre de Levinas, Sartre s'oblida durant tota la seva vida, fins al final ! Dos autors, de la mateixa generació però en trajectòries absolutament paral·leles, sense possibilitat de trobar-se! 

Tercera etapa: El nexe central entre aquest dos pensador, és el maoista Benny Lévy (Pierre Víctor). Així descriu Bernard-Henry Lévy la connexió: "(...) de modo que este correveidile se convierte en un contacto vivo, un trazo de unión personificado entre los dos filósofos, igual de grandes, igual de importantes, que no se conocían y habrían seguido sin concerse de no ser por Lévy". (pág.619) 

Segons Henry Lévy, hi ha un empelt entre Levinas i Sartre. Malgrat el que diu, sembla una mica forçada aquestes relacions, perquè no sabem del cert fins a quin punt aquest empelt era propi de Benny Lévy  o era de Sartre. El cas és que l'última obra de Sartre i Benny Lévy porta un missatge nou, o millor dit, un nou esperit, sembla que Henry Lévy vol fer de Sartre un nou Edip, cec veu per fi la llum, però quina llum? L'alteritat, l'altre, el rostre? De qui? Del home del carrer o de Déu? No hi ha respostes. El que és segur és que estem molt lluny del Sartre del humanisme ateu del seu llibre "L' existencialisme és un humanisme".

La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (III)

 Tots apunten  a  Pierre Victor (Benny Léy) com algú sense escrúpols  què  utilitza a un Sartre cec i sense esmà per contradir-lo. Però realment és això?

PV: Un mort vivent, un immortal en certa manera, però tu mateix vas dir que la teva obra estava acabada.

Sartre: Sí, però precisament en aquest llibre no crec que s'acabi. Simplement, els mètodes ja no són vàlids ja que no puc veure un paper i després assegut a una taula... aquests mètodes ja no són vàlids perquè ja no puc veure. No sóc cec però ja no veig prou per escriure o llegir així que a partir d'ara escriure per a mi només pot existir en forma de diàleg.”

Sartre vol deixar clar una cosa: 

“Sartre: També podríem dir que m'estàs manipulant i la igualtat tampoc no existiria. O sóc un vell ximple que manipules o un gran home amb qui véns a alimentar les teves idees. Aquestes són les dues possibilitats. Queda precisament el correcte: que siguem iguals.”

Més endavant de l’entrevista diu el següent:

“Sartre: Sí, fins a cert punt. Però la meva situació segueix sent força curiosa: bàsicament he acabat la meva carrera literària. El llibre que estem fent actualment és un llibre més enllà de les coses escrites. Ja no és una persona viva, una persona viva de més edat que parlaria amb tu, estic una mica alliberat de les meves obres i, tanmateix, guardo la seva continuïtat, vull parlar amb tu –que no em molesta, faig cada llibre no té relació amb els anteriors, fent una obra que va més enllà de la meva pròpia obra.”

I finalitza amb una frase enigmàtica:

“Sartre: Això és el que cal dir. I sóc com el jove de què parlaves: estic escrivint el meu primer llibre.”

De fet, qui va acabat d’escriure el llibre va ser Benny Lévy, el nom de Sartre no apareix a la portada del llibre, editada per l’editorial Verdier. La qüestió fonamental és Sartre volia començar de nou? Obrir una nova etapa, malgrat que la seva salut era molt delicada?

Deia Martínez Marzoa, parlant de Marx, que l’obra que el reflectia era “El Capital”. Malgrat haver escrit diferents textos, aquests no podien reflectir el veritable pensament d’ell. Marzoa, eliminava les discussions sobre un Marx jove i un altre madur. Si Sartre, havia estat l’autor de l’Esser i el no-res”, juntament, amb La nàusea, i posteriorment, va fer un canvi des de la fenomenologia al marxisme, Crítica de la raó dialèctica, passant per la seva immersió a Les paraules, no podia ser que volgués reinventar-se? On queda el llegat de Sartre? 

Bernard-Henry Lévy, porta les seves especulacions per camins fina ara intransitables. Diu: “El último Sartre es levisiano” (pág.617). Sartre i Levinas: alfa i omega en la trajectòria vital de Sartre? Dos filòsofs que pertanyen a la mateixa generació, però que no es troben en cap ocasió. I malgrat tot, com s’estableix aquesta connexió que fa Lévy?

La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (I)

Voldria comentar el llibre “El siglo de Sartre” de Bernard-Henry Lévy. Trad. Juan Vivanco. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001.

Un llibre enlluernador sobre la figura de Sartre. L’autor fa un assalt al personatge polifacètic rastrejant totes les influències del autor de L'ésser i el no-res. Sartre i la seves contradiccions que el llibre va repassant de forma minuciosa i on Lévy, treu les seves dots literàries per fer-se preguntes sobre el significat de les seves obres.

Un llibre de tesi, on Lévy interpreta a la seva manera el pensament del intel•lectual per excel•lència del segle XX. Lévy troba diferents etapes en la singladura vital de Sartre. La més controvertida e incerta és l’ultima etapa de la vida de Sartre. Apareix al Epíleg* (El filòsof cec). 

Lévy troba que un tomb al pensament de Sartre es troba al text “Las palabras”. Una biografia particular on fa un ajustament de comptes en el seu passat. Una mena de confessions descarnades on sembla que tota la seva trajectoria ha estat un error. Diu Lévy: 

“Es el último filósofo occidental que confirma el privilegio platónico de la mirada.” (pág.560). Però Sartre, pierde la visión (1974), pero com deia Borges, “Se pueden hacer muchas cosas sin luz” (pág.597). I que fa Sartre? Ací és on apareix la figura de Pierre Víctor.

Amb el nom de Pierre Víctor, dirigeix La Gauche Prolétarienne, un setmanari de tendència maoista  que arriba ser secretari de Sartre. Lévy el va conèixer i fa una descripció del personatge. 

Pierre Víctor amb Sartre escriuen una mena de testament filosòfic-polític: Pouvoir et liberté, en llibre i L’espoir maintenant en Le Nouvel Observateur (entrevista). Aquest breu text, vint-i-cinc pàgines desferma una tempesta en els cercles intel•lectuals. Un Sartre cec, que de la mà de Pierre Víctor , el seu nom autèntic és  Benny Lévy, fan una esmena a la totalitat del pensament del pensador cec.

Un Sartre que vol auto impugnar-se no es cosa nova, però la magnitud del nou pensament, un pensament, que no podrà desenvolupar per la seva mort, ha fet tremolar al sartrians de tota la vida i els anti-sartrians de tota la vida. Moltes veus surten per denunciar la impostura de Benny Lévy. Perquè com:

 “El filósofo del pensar solos, el hombre que siempre ha dicho que sólo pensamos a solas con nostros mismos, en la escritura, la meditación solitaria y silenciosa, el pomemista que nunca se privó de arremeter con dureza contra sus contemporáneos (...), ahora cuenta con otros ojos para ver su lugar, con otra cabeza para pensar con él, se enfrasca en un largo trabajo de palabra a dos voces que un día de ésos desembocará en un nuevo libro.” (pág.601)

Sartre: Cara B (II)

 

"¿Y cómo encaja la llegada a Francia de los disidentes del último periodo, empezando por Solzhenitsin? Estamos en 1974. Los propios maoístas han contribuido mucho al descrédito del sovietismo, al menos con su crítica al "revisionismo" estalinista, es decir, con la idea de que el P"C"F -las comillas son suyas- se ha vuelto una fuerza conservadora y contraria al estallido de la revolución en Francia. Y Sartre, siguiendo a los maoístas, ha acabado distanciándose: "El PC se ha encontrado en una situación de complicidad objetiva con De Gaulle... Los partidos comunistas occidentales, y en particular el PC francés, fueron adiestrados por el estalinismo para no tomar el poder"(el subrayado en negrita es mío). Pues bien, ahora los maoístas se le encaran. Philippe Gavin, en On a raison de se révolter [Tenemos razón en rebelarnos], menciona a Solzhenitsin y le pregunta si en vista de lo que piensa ahora de la URSS, en vista de que "allí la libertad no existe en ninguna parte, ni siquiera para los jefes", no debería "apoyarle". (...) ¿Acaso no busca la libertad, "aunque no estemos de acuerdo con lo que dice"? ¿No estamos, pues, objetivamente, en el mismo bando? Sartre replica: "Solzhenitsin tiene ideas del siglo XIX, que no se adaptan a la sociedad actual. Es, pues, un elemento nocivo para el desarrollo". Y también: "Es evidente que el verdadero pensamiento de oposición surgirá en unas circunstancias más importantes que la simple existencia de un individuo como Solzhenitsin". Por último, para justificar este punto de vista tan, digamos, expeditivo, para explicar que lo que pueda decir Solzhenitsin es nulo y sin valor, y no merece la reflexión del filósofo: "Ha conocido los campos de concentración, de modo que ha padecido a fondo la ideología soviética". (...) Una vez más, la estupidez del argumento nos deja atónitos. Nos asombra esta perseverancia en lo que acaba siendo una ceguera incomprensible. Sartre apenas dará su brazo a torcer. (..) y en 1978 le confiesa a Juan Goytisolo que Solzhenitsin, "cuyas opiniones y fines son inaceptables", está dando "un testimonio esencial sobre el gulag*". (págs 419-420)

PD: He rebut la noticia que Martha C. Nussbaum serà una de les escollides per a la Selectivitat! Passem del segle XIX al XXI, sense cap parada al segle XX. He reivindicat la figura de Sartre, perquè ell va ser l'expressió de la figura del intel·lectual amb les ombres i llums corresponents.  Qui a llegit a Nussbaum? Definitivament aquesta gent de Selectivitat son uns esnobs insofribles. 

Sartre parla contra els totalitarismes (I)

Parlant del feixisme i Sartre, diu Lévy*: “ (...) ha sido uno de nuestros intelectuales mejor pertrechados para pensar, problematizar y rechazar el despotismo, todas las formas de despotismo, incluyendo, cómo no, el fascismo y el estalinismo.”

La afición a la disputa

Porque veamos. Éste es el primer teorema: no se entiende nada de los totalitarismos que han ensangrentado el siglo XX, no se entiende, sobre todo, por qué ejercieron esa fascinación terrible sobre los pueblos, si olvidamos que sus responsables siempre se presentaron como personas que, antes de incendiar el mundo, antes de asolarlo, antes de eliminar a los judíos, kulaks, burgueses y otros “piojos” o “bichos inmundos” cuyo único crimen era haber nacido, tuvieron el proyecto de alumbrar un hombre nuevo y un mundo mejor.”

(...) Así es la primera ecuación que, sin comparar, ayuda a pensar y, sin perder nunca de vista lo que distingue irrevocablemente los crímenes de unos y otros, sin pasar por alto la singularidad de cada uno de ellos y la del Holocausto, destacadísima, permite conocer las regularidades que tienen en común. Su fuerza consistió en presentarse, de entrada, como amigos del género humano.

Sartre rechaza la “idea de buena comunidad”, pues, “todos los personajes de la primer época son hombres solos que experimentan las distintas formas de la aflicción, la separación y el antagonismo.” (pág.306)

Un món desmemoriat, on l'extrema dreta sedueix alegrament a una part del electoral d'Europa, valdria la pena escoltar a Sartre que va viure de primera mà el que va significar l'arribava dels totalitarismes a Europa. Perquè el missatge essencial de l'extrema dreta segueix sent el mateix. Un essencialisme, envers, la família, la pàtria, la naturalesa de les coses com ancoratge en un món a la deriva, això és el que demà l'extrema dreta què es presenta com si la realitat fos eterna e inamovible.

Sartre i Céline: dir-se el nom del porc!

 

El llibre de Bernad-Henry Lévy, El siglo de Sartre. Trad.  Juan Vivancos. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001, fa una aposta per Sartre. Una biografia molt diferent a la de Francis Jeanson, Jean Paul Sartre en su vida. En tot cas, Sartre l’intel•lectual per excel•lència del segle XX, ha tindrà topades en tothom. Una d’aquestes topades va tindrà lloc amb L.F. Céline, escriptor i col•laboracionista del règim de Vichy a la França ocupada per els nazis.  Sartre escriu a Reflexiones sobre la cuestión judía el següent: “Si Céline fue capaz de sostener las tesis socialistas de los nazis, fue porque le pagaron”. (pág.116)

Céline en resposta a aquesta afirmació contraatacarà de manera furibunda. Diu Céline de Sartre: “(...) estoy hasta el culo de esos amaneraditos de mierda... cargantes, rencorosos, cagones, traïdores, mitad sanguijuelas mitad tenias... condenado desecho podrido... tenia de los zurullos, falsa víctima... malvado, sucio, ingrato, reconcoroso, borrico... tenia que se las pira... tenia burlona y filósofa...”. (pág.116)

El més interesant d'aquesta trifulca entre Sartre i Céline és que Sartre reconeix el mèrit literari de Céline, i en les seves obres -La nausea, especialment-; malgrat que ja no van tornar a dirigir-se la paraula. Per si fos poc, Simone de Beauvoir també va afegir llenya al foc al dir sobre el llibre de Céline "Muerte a crédito": " nos abrió los ojos, (...) un desprecio rencoroso a la gente humilda (que era) una actitud prefascista". (pág.116) Céline va passar de prefeixista a nazi tal qual.!