III
Déu i el proïsme
L'autor és pregunta si "aquesta divergència entre religió i racionalitat, ¿no posa de manifest, en la nostra civilització, una interpretació preferencial i tal vegada exclusiva del pensament com saber i del sentit com allò que la mà pot palpar?"
Per Levinas, hi ha una sobre determinació pel que fa a la "percepció, concepte, comprensió" en benefici d'una manera particular d'entendre el món a la mida del home i els seu deliri per controlar-ho i per això "incapaç de Déu".
El propi Levinas és conscient del seu pensament intempestiu. Si el pensament no pot anar més enllà, llavors quin sentit té tot plegat? Per això, Levinas suggereix una idea de Descartes, la idea de infinit que segons ell -Meditacions metafísiques - Déu ha posat en nosaltres, com la firma del seu autor. Això li permet dir: "ser un pensament que pensa més enllà". Un esser finit porta en ell mateix la idea de infinitud. Levinas, necessita l'existència d'aquest porta oberta al infinit, a l' Absolut. Aquesta idea de infinit pot ser fonament d'una ètica de la responsabilitat envers de l'altre. Mirant el rostre del altre, puc mirar el rostre d'un Déu desconegut. En el pensament mundà, mirem els altres no com cal, sinó en funció de nosaltres mateixos, per això, veure els altres com altres és fa impossible en el món on vivim. Aquesta mancança explica el que som capaços de fer els altres: humiliar, ningunejar (sic), explotar, assassinar.
El proïsme és l'altre, que per Levinas, "inclou necessàriament a Déu". L'autor remata aquestes pàgines, advertint que això que volia deixar clar, es a dir, la necessitat de Déu per no enfonsar-nos en l'obscuritat, té en la saviesa bíblica, la seva màxima expressió.
*https://filosofiaenlahistoria.blogspot.com/2018/05/descartes-iii.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario