Heidegger i la tècnica (II)

 

   Heidegger planteja la seva investigació sobre el sentit de l'ésser, des d'una perspectiva del Dasein [ser-ací], és a dir, d'aquell ésser o ens  [ontologia] què pregunta pel sentit de l'ésser. El ser-ací, soc jo, una possibilitat, que pot escollir i segons l'aposta, pot donar-se un ser-ací autèntic o inautèntic. Heidegger,  dona l 'esquena al concepte de substancia, propi del pensament metafísic. Des d'Aristòtil fins a Descartes, la substància és l'eix vertebrador de la ontoteologia, és a dir, de la filosofia. Perquè segons ells, la substància, el jo cartesià, no és més que un ens i no l'ésser. Per això parlarà de "Existentialien" -existèncials-, i axí dirà que: "Existenciarios [Existenciales] o  y categorías son las dos posibilidades fundamentales de caracteres del ser. Los entes respectivos requieren que se les pregunte primariamente en cada caso de distinto modo: un ente es un "quién" (existencia) o un "qué" ("ser ante los ojos": en el sentido más lato)." (pág.57)

La filosofia de Descartes va partir d'un jo i posteriorment, va guanyar el món. Heidegger, parteix del primer existencial que és "l'ésser-en-el-món". Per pensar, primer cal estar-en-el-món. Aquestes expressions confonen perquè segons Heidegger, pensem en termes òntics. Cal pensar en un altre pla, el ser-ací és consubstancial al estar-en-el-món. Per dir-ho paradoxalment, som el ser-ací, però també som ens, però que pregunta  pel ésser. Llavors, allò que diem coses (ens) Heidegger ho rebateja com "ocupació**" (Besorgen). 

En l'analítica que porta a terme Heidegger en Ser y Tiempo, parlarà de "cosas" (ens) i acabarà amb  l'útil. I què és això? "Un útil es esencialmente "algo para..". (...) "A la forma de ser del útil, en que éste se hace patente desde sí mismo, la llamamos "ser a la mano" (pág.82).

Heidegger i la cura

 

El propi Heidegger, fa una autointerpretació del Dasein  com a "cura" , mitjançant una antiga faula: 

"Una vez llegó Cura a un río y vio terrones de arcilla. Cavilando, cogió un trozo y empezó a modelarlo. Mientras piensa para sí qué había hecho, se acerca Júpiter. Cura le pide que infunda espíritu al modelado trozo de arcilla. Júpiter se lo concede con gusto. Pero al querer Cura poner su nombre a su obra, Júpiter se lo prohibió, diciendo que debía dársele el suyo. Mientras Cura y Júpiter litigaban sobre el nombre, se levantó la Tierra (Tellus) y pidió que se le pusiera a la obra su nombre, puesto que ella era quien había dado para la misma un trozo de su cuerpo. Los litigantes escogieron por juez a Saturno. Y Saturno les dio la siguiente sentencia evidentemente justa: 'Tú, Júpiter, por haber puesto el espíritu, lo recibirás a su muerte; tú, Tierra, por haber ofrecido el cuerpo, recibirás el cuerpo. Pero por haber sido Cura quien primero dio forma a este ser, que mientras viva lo posea Cura. Y en cuanto al litigio sobre el nombre, que se llame homo, puesto que está hecho de humus (tierra)*" (pág.218-9). 

 Aquesta faula (220)de Higí, la fa servir Heidegger per il·lustrar una visió preontològica. Perquè per Heidegger la cura és l'estructura del ser del Dasein. Aquesta estructura  preontològica de la faula li permet a senyalar un topos clàssic de la metafísica occidental (cos-ànima), els dualismes, que des de Plató va oblidar l'esser per els ens.