Morin i el pensament crític: la complexitat (negativitat)

 

En el llunyà 1962, Edgar Morin va escriure això:

"El orden reina en el mundo. Los planetas y los astros cumplen sus ciclos en el cielo; pero, al mismo tiempo, el mundo es arrastrado por el soplo de una conflagración, con explosiones de estrellas y choques de galaxias.

El orden reina en la materia, pero en el vertiginoso interior dels sistema solar del átomo, las estructuras lógicas se deshacen y dejan aparecer la contradicción, la indeterminación, la incertidumbre.

El orden reina en la vida, sistema cibernético perfecto; pero el sistema no obedece más que a un principio de regulación, animado por un frenesí proliferante, parasitario, en el que los seres vivientes se devoran entre sí, viven unos de otros.

¿Qué nombre dar a este mundo en el que el primer principio nunca es totalmente uno, sino que siempre se presenta desdoblado en cierto modo, donde no existe un ser que no esté dislocado, que no sea cavernoso, fragmentario; este mundo en el que el logos, discurso coherente, es incapaz de constituir por sí mismo la realidad, en el que existe un vínculo originario entre regulaciones y proliferación, destrucción y creación?

¿Cómo denominarlo con otro nombre que no sea el de caos?*" [Le vif du sujet, pp.354-355](p. 13-4)

++++++++++

Un dels gurus actuals de la filosofia Byung-Chul Han, estableix dos paradigmes de comprensió del món, hi ha el paradigma del món sòlid el qual pertanyia Morin i el nou paradigma líquid (la nominació pertany a Zygmunt Bauman), i malgrat tot, Morin s'escapoleix d'aquesta divisió. Tant Morin com Bauman, son estrictament contemporanis. Han vist, anava a dir, de tot i això és estrictament cert. Han parla de negativitat per contraposar-ho a la positivitat què avui, impera en el món del algoritme. Pensar la complexitat, la contradicció, la incertesa son sinònim d'aquesta negativitat de la que parla Han.    

PD: Dins d'aquesta positivitat, s'explica el perquè en les estanteries de les llibreries, a la secció de filosofia hi ha Marc Aureli, Seneca, es a dir, els estoics. Veritablement, el pensament estoic és avui dia la quintaessencia de la positivitat en un món que no para de donar males noticies. 

La triada de estar per casa: enveja, vanitat i vilesa

 

"Amb la vanitat passa el mateix que amb l'enveja. La vanitat és el sentiment de confirmació del jo particular. És la sobrevaloració de les meves accions i actituds pel que fa a les meves, la sobrevaloració de tota persona que aprovi la meva persona i les meves accions i actituds. Jo soc maco, intel·ligent i bo (...). Precisament per això la vanitat és un afecte més perjudicial que útil per el jo, inclús per el jo particular . Obnuvila la lucidesa de judici, fa impossible assolir fins i tot el mínim de coneixement indispensable per orientar-se d'una manera funcional a la vida quotidiana*." (pàg.75) 

"Con la vanidad sucede lo mismo que con la envidia. La vanidad es el sentimiento de confirmación del yo particular. Es la sobrevaloración de mis acciones y actitudes en cuanto mías, la sobrevaloración de toda persona que apruebe mi persona y mis acciones y actitudes. Yo soy guapo, inteligente y bueno (...). Precisamente por esto la vanidad es un afecto más perjudicial que útil para el yo, incluso para el yo particular. Obnuvila la lucidez de juicio, hace imposible alcanzar incluso el mínimo de conocimiento indispensable para orientarse de un modo funcional en la vida cotidiana*." (pág.75) 

En una societat sòlida (desprès de la Segona Guerra Mundial i la construcció del Estat del Benestar i la Guerra Freda), questa relació no va ser fruit de la causalitat. Però el enderroc del sistema soviètic i el mur de Berlín (1989), va donar peu al sistema capitalista per un nou discurs, on l'equació implícita, el capitalisme era capaç de redistribuir la riquesa -legislació estatal- a canvi de desactivar qualsevol somni de revolució social-política, va mutar d'una manera que avui, encara vivim i aprofundint en el enderroc de qualsevol protecció de les classes populars i mitjanes. La ideologia del individualisme més abrandant, desdibuixa la societat i mira a l'altre com a competidor o directament un free-rider. Com ha dit Byung-Chul Han, ara som empresaris de la nostre vida. I això vol dir que totes les culpes cauen en nosaltres. Ara no hi ha excuses: si estàs malat és per culpa teva per la forma de vida que portes. Si ets pobre és que no sap aprofitat el sistema. Tothom és responsable i el poder públics que hi pinten ací? La resposta és incentivar aquest model, reduint despesa social i transferint-la els més rics mitjançant baixades de impostos. I això és exactament el que està fent Trump.