La filosofia de Unamuno (III)

 

3. La fam de immortalitat

La fam de immortalitat no és un invent del nostre autor. Parla de Plató i el seu Fedó, de Spinoza i el seu anhel de immortalitat. La literatura, des de Píndar, Shakespeare, Calderón, parlen del desig d'eternitat. Per Unamuno, la immortalitat és el foc dels essers humans, tant si ho saben com si no. Dona crèdit a Pascal i la seva aposta per l'eternitat. Anomena "monstruo" (p.45) aquell que no vol fer l'aposta donant crèdit a la fe, a Déu.

La mort sempre ha estat al nostre costat. I precisament, com la seva ombra projecta l'antítesi de la mort, la immortalitat. Què és sinó una tomba? Els essers humans som els únic que enterrem els nostres morts, con ell diu som un "animal guardamuertos" (p.46).

Les religions subministren un cert bàlsam per les angoixes existencials.  Quin sentit tindria una religió que no pot donar consol en aquest món ni en cap altre? Més enllà de la mort, què hi ha? I Unamuno vol la immortalitat com Dante vol tornar a veure els estels (p.46).

La nostre mortalitat no és la fi per a nosaltres, així pot dir: " Recógete, lector, en ti mismo, en que la luz se te apague, se te enmudezcan las cosas y no te den sonido, envolviéndote en silencio, se te derritan entre las manos los objetos asideros, se te escurra de bajo los pies el piso, se te desvanezcan como en desmayo los recuerdos, se te vayan disipando todo en nada y disipándote también tú, y ni aun la conciencia de la nada te queda siquiera como fantástico agarradero de una sombra". (p.47) Una descripció molt vívida i tenebrosa digna de Poe! Unamuno no vol ser còmplice d'aquesta aniquilació que sembla destí, cal rebutjar-ho, cal rebel·lar-se, cal dir No! a la mort!

A la mort cal mirar-la els ulls, deia Plató que "¡hermoso es el riesgo!" (p.49) al parla de la immortalitat, però com Pascal, Ell apuja l'aposta. La raó voldria convencé de la inutilitat d'aquesta. Però Unamuno, no vol raciocinis, perquè es tracta de la meva ànima, de la meva vida, de la meva immortalitat. Hi ha racionalització quan parlem d'egoisme (p.50), sacrifici (p.51), materialisme (p.51), orgull (p.51). 

La raó no pot comprendre el misteri de la immortalitat de l'ànima. Parla de Pau de Tars, i les seves prediques sobre la immortalitat i la resurrecció dels morts, i com les seus oients no ho entenien i acabaven dient: "¡ya oiremos otra vez esto!" (p.53).

Davant d'aquestes argúcies de la raó, Unamuno diu: "Pues bien: ¡no!. No me someto a la razón y me rebelo contra ella, y tiro a crear en fuerza de fe a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: pásate de ahí y sde pasaría, y nada nos sería imposible (Mat.XVII,20)" (p.54)

La raó persuadeix de la impossibilitat de la immortalitat, però a l'hora, els nostres sentiments, com la vanitat, obra una porta cap a la immortalitat. Personatges egregis, literats, poetes, els enlairem fins els cels dels seus respectius camps, mostrant aquella dimensió d'eternitat.  Ací, la vanitat, juga el paper de posar en el seu lloc aquells que semblen viure per sempre. Aquesta vis atractiva, que l'home aspira a l'eternitat, ha estat un motor inexorable en la història humana, així, la malaurada història de Caín i Abel, que al dir del nostre autor va fer obrir "la historia humana" (59). 

Parla de "sed de vida eterna" (p.60) que per molts és sacià amb la fe, però no tothom accedeix a aquesta fe. Critica al catolicisme de teologitzar el missatge bíblic. (p.60)

La triada de estar per casa: enveja, vanitat i vilesa

 

"Amb la vanitat passa el mateix que amb l'enveja. La vanitat és el sentiment de confirmació del jo particular. És la sobrevaloració de les meves accions i actituds pel que fa a les meves, la sobrevaloració de tota persona que aprovi la meva persona i les meves accions i actituds. Jo soc maco, intel·ligent i bo (...). Precisament per això la vanitat és un afecte més perjudicial que útil per el jo, inclús per el jo particular . Obnuvila la lucidesa de judici, fa impossible assolir fins i tot el mínim de coneixement indispensable per orientar-se d'una manera funcional a la vida quotidiana*." (pàg.75) 

"Con la vanidad sucede lo mismo que con la envidia. La vanidad es el sentimiento de confirmación del yo particular. Es la sobrevaloración de mis acciones y actitudes en cuanto mías, la sobrevaloración de toda persona que apruebe mi persona y mis acciones y actitudes. Yo soy guapo, inteligente y bueno (...). Precisamente por esto la vanidad es un afecto más perjudicial que útil para el yo, incluso para el yo particular. Obnuvila la lucidez de juicio, hace imposible alcanzar incluso el mínimo de conocimiento indispensable para orientarse de un modo funcional en la vida cotidiana*." (pág.75) 

En una societat sòlida (desprès de la Segona Guerra Mundial i la construcció del Estat del Benestar i la Guerra Freda), questa relació no va ser fruit de la causalitat. Però el enderroc del sistema soviètic i el mur de Berlín (1989), va donar peu al sistema capitalista per un nou discurs, on l'equació implícita, el capitalisme era capaç de redistribuir la riquesa -legislació estatal- a canvi de desactivar qualsevol somni de revolució social-política, va mutar d'una manera que avui, encara vivim i aprofundint en el enderroc de qualsevol protecció de les classes populars i mitjanes. La ideologia del individualisme més abrandant, desdibuixa la societat i mira a l'altre com a competidor o directament un free-rider. Com ha dit Byung-Chul Han, ara som empresaris de la nostre vida. I això vol dir que totes les culpes cauen en nosaltres. Ara no hi ha excuses: si estàs malat és per culpa teva per la forma de vida que portes. Si ets pobre és que no sap aprofitat el sistema. Tothom és responsable i el poder públics que hi pinten ací? La resposta és incentivar aquest model, reduint despesa social i transferint-la els més rics mitjançant baixades de impostos. I això és exactament el que està fent Trump.