II. El punt de partida*
Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25).
Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).
Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29).
Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)
Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència.
Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)
No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).
Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a un de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).
