La filosofia de Unamuno (IX. 1)

 

9. Fe, Esperança i caritat*

Si vols trobar a Déu el camí més curt és la fe. Però, ¿què és això de la fe? (p.181) La resposta és "crear lo que no vemos" (p.181). Creure en Déu és voler que existeixi, anhelar la seva existència (p.181). Pau de Tars va donar la definició canònica de la fe com " La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem**" (Hebreus, XI,1). Unamuno interpreta aquest passatge com una subordinació de la fe a l'esperança. Diu: "Es la fe en Déu, això és, l'ardent anhel de que hi hagi un Déu que garanteixi l'eternitat de la consciència la que ens pota a creure en Ell". (p.182.

Per Unamuno la fe és basa en la incertesa. De fet, suposa un element subjectiu, una adhesió a algú el que creiem. Es creu a una persona i a Déu en quan persona i personificació del Univers (p.182). La confiança no pertany al terreny de les coses, fa referència sempre a les persones. No confiem en el Destí, sinó en la Providència, com una realitat personal. Dir la veritat és donar-nos esperança diu Unamuno.

"(...); la fe es cosa de la voluntad, es movimiento del ánimo hacia una verdad práctica, hacia una persona, hacia algo que nos hace vivir y no tan sólo comprender la vida".(p.186). Estableix graus de coneixement: el sentir, el conèixer, el voler i el creure, és a dir, crear (p.187). La fe en Déu fa crear a Déu i aquest ens dona la fe en Ell. Un podria fer preguntar-se el perquè d'aquest Déu. No és possible una demostració racional, això ha quedar descartat fa molt de temps. Perquè volen viure (eternament) volen i anhelem la existència de Déu, per garantir-nos aquest anhel. 

Unamuno estableix un cercle virtuós quan diu: "Querer que exista Dios, y conducirse y sentir como si existiera. Y por este camino de querer su existencia, y obrar conforme a tal deseo, es como creamos a Dios, esto es, como Dios se crea en nosotros, como se nos manifiesta, se abre y se revela a nosotros (p.188).  Unamuno és prohibeix a si mateix, qualsevol pensament escèptic. Ell (Unamuno) vol que existeixi Déu, el necessita amb totes les seves forces, perquè el Déu cordial, l'envolti li doni l'aler d'eternitat que demana a crits. Déu és el seu amic. Ací, no val res la lògica, ni cap demostració racional de la existència d'un Déu abstracte. Qui voldria un Déu incommensurable, inabastable, sense un bri d'amor per les seves creatures? 

 Hi ha passatges de inspiració platònica, com aquest: "(...); de amar los bienes pasamos a amar el Bien; de las cosas bellas, a la Belleza; de lo verdadero, a la Verdad; de amar los goces, a amar la Felicidad, , por último, a amar al Amor. Se sale uno de sí mismo para dentrarse más en su Yo supremo; la conciencia individual se nos sale a sumergirse en la Concienca total de [la] que forma parte, pero sin disolverse en ella. Y Dios no es sino el Amor que surge del dolor universal y se hace conciencia." (p.190). En aquest fragment, hi ha dos parts, una d'ascendència platònica i l'altre sembla extreta de Hegel. Perquè aquest "dolor universal" d'on surt? Pot sortir d'una consciència desgraciada? D'una mala infinitud? Unamuno vol creure perquè aquest "dolor universal" tingui sentit i és poguí vèncer. Però ací com a tot arreu, la raó no serveix, per consolar-nos, perquè no pot de cap de les maneres. La raó és el dissolvent de la fe. I la fe és "contrarracional" (p.192). Deia Kierkeggard, "(...). Todo individuo que no vive o poética o religiosamente es tonto." (p.192). És veritat que Kierkeggard volia una fe de carboner, una adhesió complerta a Déu (l'exemple paradigmàtic és Abraham). Per Unamuno, el dolor és una via directa cap a Déu. L'amor i el dolor tenen en el temps una dimensió essencial, perquè com diu, amb ecos de Nietzsche, "El ahora (...), en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo." (p.192)

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).