Blaise Pascal (1623-1661) parlant del divertissement diu això: "les misèries de la vida humana es troben a la base de tot això; tot just els homes es donen conte, elegeixen la diversió"; "al no poder curar la mort, la misèria, la ignorància, han decidit no penar en això per ser feliços." "L'únic que ens consola de les nostres misèries es la diversió i, malgrat tot, aquesta és, entre les nostres misèries, la més gran. Ella és la que ens impedeix principalment pensar en nosaltres i ens porta inadvertidament a la perdició. Sense ella, ens sentiríem avorrits i tal avorriment ens empenyeria a la recerca d'un mitjà més sòlid per sortir d'ell. Però la diversió ens entreté i ens fa arribar a la mort de manera inadvertida*".
Aquest text sembla allò que Heidegger parla de l'existència inautèntica. I molts han volgut veure en Pascal un pensador -atípic-, on l'existència del home concret passa a primer pla enfront per exemple de Descartes, què parla del jo, però un jo que sembla massa abstracte. Heidegger predica en el desert filosòfic, on el Dasein [l'home] pot anar cap a la "instrumentalitat" convertir-se en un ens com hi ha tants en el món, un útil què s'esborra de l'existència. Perquè la bona direcció vol dir l'angoixa, el món és inhospitalari, el home concret, a Heidegger li molesta l'home concret, per això parla del Dasein. I aquest ha de fer-se càrrec del món, però la mort és el seu horitzó existencial. Acceptar aquest fet vol dir la possibilitat d'una vida autèntica.
