La teoria crítica segons Horkheimer (I)

 

Max Horkheimer en parla de la teoria crítica. Ho fa en una conferència a Venècia l'any 1969. La conferència comença recordant al seu amic de l'ànima, T.W.Adorno va va morir sobtadament el sis d'agost d'aquell any. 

Parla de les influències al començament de la teoria crítica, anomena a Schopenhauer i Marx, una barreja sorprenen. Fa un reconeixement al professor de filosofia Hans Cornelius -Horkhemeir com Adorno van ser alumnes seus- i la seva visió holística que cal tenir per la filosofia envers d'una especialització que rebutjava. 

La teoria crítica es va formar a través del Institut de Investigacions Social (1922) a Frankfurt. Aquesta institució va ser possible per la donació que va fer Herman Weil. La institució no volia ser una extensió acadèmica, sinó un lloc independent, volia aspirar a ser "important per la societat en el moment històric actual" (pàg.57)

La Institució va tindrà que migrar a causa del ascens del nacionalsocialisme dels anys 20. Van marxar d'Alemanya i posteriorment, els EE.UU, en concret a Califòrnia.

Horkheimer estableix una distinció entre teoria tradicional i teoria crítica. Fa una definició de la ciència forma peculiar: "la ciència és l'ordre dels fets de la nostre consciència que finalment permet esperar trobar lo correcta en el lloc correcte del espai i del temps". Si el coneixement científic és imprescindible, la "ciència mateixa no sap per què ella ordena precisament en una direcció els fets i es troba  en determinats objectes i no en altres. La ciència li manxa d'autoreflexió per  conèixer els motius socials que la impulsen cap un cantó." (pàg.56) La teoria crítica pot afirmar que "per a esser vertadera, la ciència deuria conduir-se críticament para si mateixa i per a la societat que ella produeix" (pàg.57) Una ciència sense autoreflexió porta directament allò que anomenaran raó instrumental. 

La teoria crítica va néixer amb vocació de possibilitar una societat millor. Una societat que genera el nacionalsocialisme o el comunisme assassí, no era la societat que aspiràvem. Què feia que la societat abracés aquestes ideologies? El psicoanàlisi era una eina per explorar la psique d'homes o dones enlluernats per relats que portaven al crim i a la mort. Com era possible allò? En aquestes ideologies totalitàries la voluntat dels homes quedava engolida per la figura del líder: la dinàmica dominadors/dominats feia que trencar aquesta dinàmica no podia ser més que a través de la revolució. Una revolució imaginada per Marx, per construir una "societat correcta", pensaven que era la solució. Va quedar clar que no podíem determinar a priori com devia ser una "societat correcta". És més fàcil dir allò que no funciona, allò dolent, però no el que hauria de ser. Calia "treballar per perquè lo dolent desaparèixer finalment." (pàg.57-8)

En definitiva, l'antiga teoria crítica hi ha havia dos idees bàsiques: 1) Una societat que havia generat el feixisme i el nacionalsocialisme, que havia generat un sofriment terrible a la societat, calia transformar-la, i "nosaltres teníem esperança en la revolució, perquè en la guerra no ens atrevíem a pensar llavors." 2) Una societat correcta pot establir  la condició per un pensar vertader, "perquè no estaria condicionada per factors coactius de la societat dolenta."(pàg.58)

Horkheimer parla de Marx

 

Llegint l’article de Max Horkheimer, Marx, en la actualidad* (1968), t’ha adones dels canvis profunds en les nostres societats. Una de les conseqüències de la revolució neoliberal – Thatcherisme, Reagan-, és a dir, desregulacions generalitzades de l’economia seguint els postulats de les tesis segons les quals, la millor forma de regular el mercat és que sigui el mercat qui ho reguli, mentre l’Estat, externalitza totes les antigues funcions al mercat –educació, sanitat, transports, energia, etc.,- així com deixar la redistribució i transferències dels més rics els més pobres. Allò que va ser un contracte implícit desprès de la Segona Guerra Mundial, el capital no tindria que lluitar contra la revolució, almenys en els països capitalistes, aquesta contracte es va trencar cap a els anys 70-80 del segle passat. 

Les tesis marxistes no és van acomplir: la depauperació del proletariat no va tenir lloc, la revolució no va tindrà lloc a Occident, l’Estat del Benestar –socialdemocràcia-, era el garant d’aquesta opció per la estabilitat. Curiosament, els EEUU i el Regne Unit va estripar aquest contracte. La resta de països, a través de la construcció europea, va navegar cap a aquest horitzó, però hi havia inèrcies molt poderosos que feien que aquests canvis no fossin com els que volien portar els capdavanter en la lluita contra la socialdemocràcia.

La teoria marxista havia dit que el subjecte revolucionari era la classe treballadora. La consciencia de classe, que durant molt de temps, va existir, es va anant esvaint, a mesura que aquella classe pujava esglaons mitjançant la meritocràcia i les cobertures del Estat del benestar. L’existència del comunisme frenava les derives més ultraliberals. 

El desenvolupament econòmic, la concentració del capital i el canvi tecnològic semblaven que la nostres  societats, almenys a l'Occident, podía donar un salt qualitatiu en el desenvolupament humà. Per què no “la solidaridad de los seres humanos como seres finitos, amenazados por el dolor y la muerte, que quieren una vida más bella, más alegre y más larga, una solidaridad que finalmente pudiera extenderse a todas las criaturas”? (pág.53) Si tenim els mitjans per fer-ho, perquè seguim amb l’egoisme, el dolor i la mort (les guerres, la fam, la pobresa) per què vivim en un món on tanta gent malviu sense esperança ni horitzó? Quina mena de institució política podria portar a terme aquest desideràtum?

PD: La data del text, permet copsar fins a quin punt les esperances en un nou món van acabar sent sepultades per tones d'un capitalisme monopolístic sense precedents. Ajudats per les xarxes socials, a l'únic que podem aspirar avui, és a posar un like allà on volen que ho posis. Benvingut al desert del reial!