Podem prescindir del treball?

 Llegint el grafiti, amb simbologia què avui, molt pocs sabrien dir que representa, el comunisme (s.XIX-XX), l'expressió utilitzada sembla més una opció anarquitzant, però el missatge està exposat a múltiples interpretacions. S'ha dit amb raó que K.Marx eleva la categoria de treball a una ontologia metafísica*. 

Marx en diu que el sistema capitalista és produeix un sobretreball - l'obrer treballa 8 hores, però amb 4 ha produït riquesa que el permetria gaudir d'oci, perquè treballar més hores de les que cal?-, que permet al capitalista extreure la plusvàlua, i és el secret de l'acumulació del capital, produint riquesa pel capitalista i pobresa per el treballador. Cal preguntar-se què passarà quan el capitalisme sigui substituït per el comunisme? La resposta que dona Marx diu així:

" En esta sociedad comunista (...) cada trabajador debe recibir, a la manera lassalliana** el producto íntegro de su trabajo. Si tomamos el término "producto íntegro del trabajo" en el sentido de "objeto creado por el trabajo", entonces el producto del trabajo de la comunidad  en la totalidad del producto social. De esa totalidad es preciso quitar: 

primero, un fondo destinado a la substitución de los medios de produccióm usados [avui parlem d'amortització];

en segundo lugar, una fracción suplementaria para acrecentar la producción; 

en tercer lugar un fondo de reserva o de seguro contra accidentes, perturbaciones debidas a fenómenos naturales, etc. 

Estas substracciones son una necesidad económica, cuya importancia será determinada en parte, a la vista de los medios y fuerzas en juego, por el cálculo de probabilidades. En cualquier caso, no pueden ser calculadas en absoluto sobre la base de la equidad. Antes de proceder a la repartición individual hay que cercenar:

Primero, los gastos generales de la administración que son independientes de la producción. 

Segundo: lo que se destina a satisfacer las necesidades de la comunidad, escuelas, instalaciones sanitarias, etc. 

Tercero: los fondos necesarios para el mantenimiento de los que ya no pueden trabajar, en suma todo lo que hoy se llama asistencia pública oficial. 

Es sólo entonces cuando llegamos a la única distribución que bajo la influencia de Lasalle y de una manera limitada el programa prevé... El producto íntegral del trabajo se ha transformado bajo mano en producto parcial, aunque lo que se quita al productor como individuo lo recupera, directa o indirectamente, como miembro de la sociedad (pág.202)***".

Així, en la transició al comunisme, no hi haurà supressió del sobretreball, ni tampoc, el benefici íntegre que ell produeix. Amb perspicàcia, Aron , parlant de la Unió soviètica pot dir el següent: " [el nou sistema] tiene el mérito o el démerito de llamar  edificación del socialismo lo que en el siglo XIX se llamaba acumulación del capital (4)".

Raymond Aron (II)

 

El món d’Aron ja no és el nostre. I malgrat tot, encara és reconèixer en molts comportaments actuals. Hi ha versions actualitzades de moviments socials i polítics que semblaven amortitzats, per exemple, la revifada neofeixista, els partits de l’extrema dreta, son avui, un far on totes les formacions polítiques, especialment les de la dreta segueixen la seva estela per qüestions electorals. La immigració, el terrorisme, la seguretat son qüestions cada vegada més presents en els debats polítics. Ja no hi ha jueus, perquè ells ja tenen Estat. Ara toca un altre eslavó més dèbil, i aquest es el immigrant, pobre, sense papers i musulmà. Vet ací el nou boc expiatori del nostre temps actual. Les guerres culturals, han entrat en una nova fase. L’esquerra que sempre havia tingut la hegemonia en aquest terreny, és veu desbordada per la extrema dreta. El fenomen Trump ha deixat fora de joc a molts intel•lectuals, paraula que avui sona a un insult. El nou populisme impregnant de demagògia descarnada i mentidera s’obra pas en tots els àmbits. I ací, les noves tecnologies de la comunicació ajuda molt. Les xarxes socials va plenes de furor i odi. També de Fake News. La ideologia neolibertaria, és a dir, desregulació dels mercats i mà ferma contra els pobres o els dissidents polítics, permet l’aparició del autoritarisme postdemocràtic. Les democràcies occidentals dona confiança a polítics de la dreta extrema o simplement, de la extrema dreta. En aquestes circumstàncies, els partits de centre-esquerra o d’esquerra queden difuminats. La seva retòrica sona buida, perquè encara es pensa que és possible transformar l’estat a cops de varetes màgiques. Una societat cada vegada més fragmentada i dividida veu que el seu somni d’un estat del benestar que havíem desitjat, ara, s’allunya lentament. Pots tindrà diners sense haver treballat mai! I pots veure com tot el que has aconseguit pot anar-se a norris de la nit al dia, si les coses comencen a fallar. La precarietat del treball, la falta d’habitatge, les dificultats en les relacions socials i de parella, les crisis cícliques o no parlem de noves pandèmies que ho trastoquen tot. 

Amb aquest panorama què eufemísticament denominen líquid, què hem de fer com ciutadans d’uns Estats en crisi? On la sobirania estatal queda esborrada per la interposició d’estructures supranacionals –EU-. Com intervenir-hi en la cosa pública, més enllà d’anar a votar cada quatre anys a partits que no tenen cap intenció de canviar? A casa nostre, les llistes per les eleccions son tancades, les cuinen els mateixos partits, col·locant els seus afins a prop del líder. Sense cap data de caducitat. Sense que els polítics tinguin cap experiència en l’àmbit del treball. S’ha creat un “funcionariat partidista” que des de la universitat fins el escó parlamentari no t’has mogut del partit. I la teva supervivència és solidaria amb el partit. Partits on mana el cap de files i la resta diu amen a tot. Estructures més aviat del model soviètic, encara ara es parla de secretaris generals del partit, com si encara estiguéssim a l'època de Stalin!

Raymond Aron (I)

 Llegint les Memòries de Raymond Aron, parla de llibre El opio de los intelectuales i les seves repercussions mediàtiques. 

Avui, que ja no existeix la Unió Soviètica, ni el comunisme o socialisme real, com és que encara és pot parlar de dreta o esquerra, que vol dir a dia d’avui, aquests dos conceptes?. En el nou marc de la globalització, quina mena de sentit te parlar de conceptes buits per la propia dinàmica de les coses? Si ets de dretes vol dir que ets partidari del capitalisme? O vols dir que els valors més tradicionals encara tenen sentit en un món sense perfils clars? Si capital, plusvàlua i propietat privada son la triada virtuosa, per la dreta –més enllà està el camp dels valors culturals, què avui son camp de batalla- l’esquerra sembla que s’ha quedat sense res! Amb el col•lapse del comunisme, quina alternativa li queda a l’esquerra? La revolució, el proletariat o la idea de progres? En aquest món global, la igualtat, la solidaritat i la fraternitat han quedat aixafades per la desigualtat, la competència deslleial i l’egoisme més descarnat. Llavors que hem de fer? Per el pensament únic, aquest món, veritablement, és el millor dels mons possibles. I per tant, cal deixar treballar a les forçes productives –mercats, empreses i estats- que facin el que els pertoca, perquè de les sinergies de totes, el resultat és un món millor -això ja ho deia Adam Smith i el seu vell concepte de la mà invisible-. Si un vagament és pensa d'esquerres, què pot fer amb tot això?