Algèria: Raymond Aron (Excurs)

  

S'ha fet proverbial aquesta dita: "és preferible equivocar-se amb Sartre abans que encertar amb Aron." El problema era que Aron encartava molt més que Sartre. Ell és l' "espectador compromès*" enfront de "intel·lectual compromès" com era Sartre, amic de viatge de qualsevol causa per estrafolària que fos. Aron era molt més prosaic, calia sotmetré al principi de realitat, els fets a la relació de forçes que en cada moment si juguem. No sentia de cap de les maneres que la història empenyes cap a la bona direcció. Si Camus tenia bon cor, Aron tenia bon cap i Sartre tenia bon estomac.

A les seves Memòries, relata l'origen d'aquesta frase proverbial  gens amable amb Aron. Explica que al any 1975, Le Nouvel Observateur publicà entrevistes, a Sartre i també amb ell. L'entrevista fou realitzada per Bernard-Henry Levi, publicat el 15 de març de q976, s'han feia aquesta pregunta: "Sartre o Aron? ¿Qui haurà deixat una empremta més profunda en la història del seu temps?. Vaig respondre: "Això ni es pregunta. La seva ja que és més profunda que la meva. En primer lloc, perquè ho avala una obra molt més rica que la meva; la seva gamma abasta novel·les, obres de teatre, de filosofia, de política. Desprès, perquè una gran part del que jo hagi pogut fer està condemnada irremeiablement a desaparèixer amb  rapidesa. (...) 

(...) En aquell moment, Lévy en interromp: "¿Encara quant s'equivoquen?. Vaig respondre: "El que en condemna davant la intelligentsia es haver tingut raó abans de que la veritat s'imposés els demès." (...) Replica del meu interlocutor: "¿I què creu vostè? En aquest cas, ¿què és millor: ser Sartre o Aron? ¿Un Sartre victoriós, però errat, o un Aron vençut, però posseïdor de la veritat?" . (...) "El què en sembla catastròfic, el que se'l retraurà algun dia, es haver utilitzat el seu virtuosisme dialèctic i el seus generosos sentiments per justificar lo injustificable". (pàg. 929-930)  

Deixo a la consideració de tothom el que li sembli oportú. Però, si l'intel·lectual ha de ser veu del que no la tenen, llavors, la seva responsabilitat és doble: davant d'ell mateix (consciència) i davant aquells que esperen que algú amb coneixement de causa, explica els fet dels esdeveniments històrics o socials, amb honestedat i no amb ulles ideològiques selectives.    

Algèria: Raymond Aron ho té clar (II)

 

En les seves Memòries explica el procés que ell ho tenia clar, però que la resta li costava entendre. Perquè com diu ell: " Jo li argumentava -Pierre Brisson-- la inevitabilitat de la descolonització, conforme, per altre part, a les idees democràtiques". (p.477)

Com tot és susceptible d'anar a pitjor, "la rebel·lió algeriana començà el novembre de 1954, uns mesos desprès de la derrota francesa a Indoxina, així com la visita de Mendès France [Ministre d'Afers Exteriors de França] a El Bardo (Tunísia).  Aquests dos episodis no van crear les forçes per acabar amb l'imperi francès; les alliberaren, obrint les encluses  per les què es precipitaren  les rebel·lions nacionals amb el recolzament dels àrabs, els musulmans, els soviètics i, dins mateix dels països occidentals, per els innumerables adversaris del colonialisme." (p.477)

Un canvi de govern, presidit per Guy Mollet, no tornar a qüestionar la independència tant de Tunísia com el Marroc, però les pressions dels francesos d'Algèria com els de la metròpoli, i el seu lema de "Algèria francesa", van aturar qualsevol possibilitat de transformar la situació a Algèria, amb tràgiques conseqüències. Una d'aquestes va ser enviar tropes de quinta a Algèria (p.477-8). Aquest missatge anava a complaure els nostàlgics del antic imperi. Diu Aron: " salvaguardar  l'últim fragment del imperi o , millor dit, con mires a que tres departaments, part integrant legalment del territori nacional, seguirà sent francès." (p.478)

A diferència de Camus, que era d'Algèria (francesa), que coneixia de primera mà el problema de la colonització, Aron confessa: "El què sabia de l'Algèria francesa, ho havia llegit, no m'inspirava  cap simpatia, però fou la reflexió la que configurar el meu judici, les meves conviccions. ¿Per què haurien d'acceptar els algerians un estatus des de el seu punt de vista inferior al de Tunísia o Marroc? ¿Per què els "evolucionats", els "afrancesats", no haurien de desitjar la independència que ja havien aconseguit o estaven en vies de aconseguir-ho les elits de tots els països colonials? " (p.478). El problema algerià tenia dos trets diferencials de la resta: 1) els seu estatut departamental, que pertanyia a França, i 2) El milió de ciutadans francesos, que havien nascut allà. Com solucionar aquesta problema? 

Algèria: Raymond Aron ho té clar (1)

 

En les seves memòries* a la tercera part, capítol 2, apareix "La tragèdia algeriana". Comença parlant dels fets més significatius al 1956 al parer d'Aron: "el discurs de Nikta S.Kruschev, en el XX Congrés del partit comunista de la Unió Soviètica, la nacionalització del Canal de Suez per part de Gamal Abdel Nasser y, casi simultàniament, la revolució hongaresa i l'expedició franco-anglesa." (p.467)

Aron fa un breu comentari de cada un d'aquests fets històrics.  Els fets del Canal de Suez, i la intervenció francesa tenia la raó de ser "perquè els egipcis  recalçaven els rebels algerians i duien a terme una virulenta propaganda contra França." (p.473)

Aron escriu al 1957, La tragédie algérienne. En la política francesa hi havia dues posicions, "els liberals, utilitzaven la paraula 'independència'; condemnaven la repressió, la tortura, recomanaven la negociació. Les tesis oficials, era que Algèria era França. Aron diu: "Així doncs, vaig trencat les regles del clarobscurs o del joc del amagatall diplomàtic o, per utilitzar altra imatge, vaig posar el dit a la nafra. Negociacions, per descomptat, però tinguem el valor d'afrontar les nostres idees i la nostra actuació: no haurà negociacions sense el reconeixement del dret dels algerians a la independència, i aquesta implicarà la sortida de, almenys, part dels francesos d'Algèria."(p.473-4)

Un dels trets característic d'Aron és la seva clarividència, així va poder dir en una data tan primerenca con 1943-1944 a Londres, on estava la De Gaulle i també Aron, que va  sostindré  que "desprès de la guerra, no  posseiria les mitjans necessaris per conservar el seu imperi". (p.474) 

Aron escriu en el prefaci de "El opio de los intelectuales**(1954-1955): "Por lo que a mí respecta, keynesiano con alguna inclinación al liberalismo, favorable a un acuerdo con los nacionalismos tunecino y marroquí, convencido de que la solidez de la alianza atlántica es la mejor garantía para la paz, unas veces se me clasificará en la izquierda y otras en la derecha, según se trate de política económica, del tema de África del Norte o de las relaciones Oriente-Occidente." (p.12-13)

Raymond Aron (II)

 

El món d’Aron ja no és el nostre. I malgrat tot, encara és reconèixer en molts comportaments actuals. Hi ha versions actualitzades de moviments socials i polítics que semblaven amortitzats, per exemple, la revifada neofeixista, els partits de l’extrema dreta, son avui, un far on totes les formacions polítiques, especialment les de la dreta segueixen la seva estela per qüestions electorals. La immigració, el terrorisme, la seguretat son qüestions cada vegada més presents en els debats polítics. Ja no hi ha jueus, perquè ells ja tenen Estat. Ara toca un altre eslavó més dèbil, i aquest es el immigrant, pobre, sense papers i musulmà. Vet ací el nou boc expiatori del nostre temps actual. Les guerres culturals, han entrat en una nova fase. L’esquerra que sempre havia tingut la hegemonia en aquest terreny, és veu desbordada per la extrema dreta. El fenomen Trump ha deixat fora de joc a molts intel•lectuals, paraula que avui sona a un insult. El nou populisme impregnant de demagògia descarnada i mentidera s’obra pas en tots els àmbits. I ací, les noves tecnologies de la comunicació ajuda molt. Les xarxes socials va plenes de furor i odi. També de Fake News. La ideologia neolibertaria, és a dir, desregulació dels mercats i mà ferma contra els pobres o els dissidents polítics, permet l’aparició del autoritarisme postdemocràtic. Les democràcies occidentals dona confiança a polítics de la dreta extrema o simplement, de la extrema dreta. En aquestes circumstàncies, els partits de centre-esquerra o d’esquerra queden difuminats. La seva retòrica sona buida, perquè encara es pensa que és possible transformar l’estat a cops de varetes màgiques. Una societat cada vegada més fragmentada i dividida veu que el seu somni d’un estat del benestar que havíem desitjat, ara, s’allunya lentament. Pots tindrà diners sense haver treballat mai! I pots veure com tot el que has aconseguit pot anar-se a norris de la nit al dia, si les coses comencen a fallar. La precarietat del treball, la falta d’habitatge, les dificultats en les relacions socials i de parella, les crisis cícliques o no parlem de noves pandèmies que ho trastoquen tot. 

Amb aquest panorama què eufemísticament denominen líquid, què hem de fer com ciutadans d’uns Estats en crisi? On la sobirania estatal queda esborrada per la interposició d’estructures supranacionals –EU-. Com intervenir-hi en la cosa pública, més enllà d’anar a votar cada quatre anys a partits que no tenen cap intenció de canviar? A casa nostre, les llistes per les eleccions son tancades, les cuinen els mateixos partits, col·locant els seus afins a prop del líder. Sense cap data de caducitat. Sense que els polítics tinguin cap experiència en l’àmbit del treball. S’ha creat un “funcionariat partidista” que des de la universitat fins el escó parlamentari no t’has mogut del partit. I la teva supervivència és solidaria amb el partit. Partits on mana el cap de files i la resta diu amen a tot. Estructures més aviat del model soviètic, encara ara es parla de secretaris generals del partit, com si encara estiguéssim a l'època de Stalin!

Raymond Aron (I)

 Llegint les Memòries de Raymond Aron, parla de llibre El opio de los intelectuales i les seves repercussions mediàtiques. 

Avui, que ja no existeix la Unió Soviètica, ni el comunisme o socialisme real, com és que encara és pot parlar de dreta o esquerra, que vol dir a dia d’avui, aquests dos conceptes?. En el nou marc de la globalització, quina mena de sentit te parlar de conceptes buits per la propia dinàmica de les coses? Si ets de dretes vol dir que ets partidari del capitalisme? O vols dir que els valors més tradicionals encara tenen sentit en un món sense perfils clars? Si capital, plusvàlua i propietat privada son la triada virtuosa, per la dreta –més enllà està el camp dels valors culturals, què avui son camp de batalla- l’esquerra sembla que s’ha quedat sense res! Amb el col•lapse del comunisme, quina alternativa li queda a l’esquerra? La revolució, el proletariat o la idea de progres? En aquest món global, la igualtat, la solidaritat i la fraternitat han quedat aixafades per la desigualtat, la competència deslleial i l’egoisme més descarnat. Llavors que hem de fer? Per el pensament únic, aquest món, veritablement, és el millor dels mons possibles. I per tant, cal deixar treballar a les forçes productives –mercats, empreses i estats- que facin el que els pertoca, perquè de les sinergies de totes, el resultat és un món millor -això ja ho deia Adam Smith i el seu vell concepte de la mà invisible-. Si un vagament és pensa d'esquerres, què pot fer amb tot això?