Raymond Aron (II)

 

El món d’Aron ja no és el nostre. I malgrat tot, encara és reconèixer en molts comportaments actuals. Hi ha versions actualitzades de moviments socials i polítics que semblaven amortitzats, per exemple, la revifada neofeixista, els partits de l’extrema dreta, son avui, un far on totes les formacions polítiques, especialment les de la dreta segueixen la seva estela per qüestions electorals. La immigració, el terrorisme, la seguretat son qüestions cada vegada més presents en els debats polítics. Ja no hi ha jueus, perquè ells ja tenen Estat. Ara toca un altre eslavó més dèbil, i aquest es el immigrant, pobre, sense papers i musulmà. Vet ací el nou boc expiatori del nostre temps actual. Les guerres culturals, han entrat en una nova fase. L’esquerra que sempre havia tingut la hegemonia en aquest terreny, és veu desbordada per la extrema dreta. El fenomen Trump ha deixat fora de joc a molts intel•lectuals, paraula que avui sona a un insult. El nou populisme impregnant de demagògia descarnada i mentidera s’obra pas en tots els àmbits. I ací, les noves tecnologies de la comunicació ajuda molt. Les xarxes socials va plenes de furor i odi. També de Fake News. La ideologia neolibertaria, és a dir, desregulació dels mercats i mà ferma contra els pobres o els dissidents polítics, permet l’aparició del autoritarisme postdemocràtic. Les democràcies occidentals dona confiança a polítics de la dreta extrema o simplement, de la extrema dreta. En aquestes circumstàncies, els partits de centre-esquerra o d’esquerra queden difuminats. La seva retòrica sona buida, perquè encara es pensa que és possible transformar l’estat a cops de varetes màgiques. Una societat cada vegada més fragmentada i dividida veu que el seu somni d’un estat del benestar que havíem desitjat, ara, s’allunya lentament. Pots tindrà diners sense haver treballat mai! I pots veure com tot el que has aconseguit pot anar-se a norris de la nit al dia, si les coses comencen a fallar. La precarietat del treball, la falta d’habitatge, les dificultats en les relacions socials i de parella, les crisis cícliques o no parlem de noves pandèmies que ho trastoquen tot. 

Amb aquest panorama què eufemísticament denominen líquid, què hem de fer com ciutadans d’uns Estats en crisi? On la sobirania estatal queda esborrada per la interposició d’estructures supranacionals –EU-. Com intervenir-hi en la cosa pública, més enllà d’anar a votar cada quatre anys a partits que no tenen cap intenció de canviar? A casa nostre, les llistes per les eleccions son tancades, les cuinen els mateixos partits, col·locant els seus afins a prop del líder. Sense cap data de caducitat. Sense que els polítics tinguin cap experiència en l’àmbit del treball. S’ha creat un “funcionariat partidista” que des de la universitat fins el escó parlamentari no t’has mogut del partit. I la teva supervivència és solidaria amb el partit. Partits on mana el cap de files i la resta diu amen a tot. Estructures més aviat del model soviètic, encara ara es parla de secretaris generals del partit, com si encara estiguéssim a l'època de Stalin!