Pensar amb Sartre

 

 Jean-Paul Sartre 

(1905-1980)

Llegint el llibre de Bernard-Henry Lévy, El siglo de Sartre, diu això:

“¿A qué llamamos pensar? Se cree que pensar es meditat, profundizar en una idea, obstinarse, dejarla madurar. El pensamiento se relaciona con el recogimiento, la paciencia, la perseverancia, la tenacidad, la concentración, la terquedad y, ya que estamos, la reflexión y la machaconería. Sartre no lo entiende así. Porque si el sujeto es lo que dice Sartre, y si la única historia que hay es el acontecimiento singular, entonces el pensamiento se hace por saltos y sobresaltos, botes, rebotes, golpes y contragolpes, sacudidas, explosiones, deflagraciones, detonaciones, es decir, también acontecimientos. Lo único interesante en el pensamiento son los acontecimientos, las rupturas. El pensamiento, el auténtico pensamiento, nunca procede por contención, concentración o meditación sino, como todos los acontemientos, por accidente, en plena tempestad. (…) Es ahí donde, propiamente, se realiza la aventura del pensamiento*.” (pág.280)

La filosofia a les PAU estan en crisi. De fet porta molt de temps en crisi. I això és perquè els alumnes de batxillerat tenen com autor més moderns, Nietzsche i Stuart Mill. De fet son molt moderns, però els alumnes no acaben de connectar-hi. Hi ha veus què suggereixen altres opcions del segle XXI. Potser abans de fer el salt del XIX al XXI, hi ha el segle XX. Encara arrosseguem els problemes d'aquest segle catastròfic (s.XX). I potser seria bo la figura de Sartre, avui estranyament oblidada, quan va ser l'intel·lectual per excel·lència del segle XX. Hi ha altres noms, de fet hi ha molts candidats/tes, però Sartre reuneix la millor (i pitjor) síntesi del segle XX.

* Bernad-Henry Lévy, El siglo de Sartre. Trad.  Juan Vivancos. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001