Uns dels científics què amb més èmfasi és va oposar a l’evolució va ser George Cuvier (1769-1832), “rebutjava la possibilitat de l’evolució afirmant la doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable”. (pág.317).
Què vol dir això de “doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable? Segons ell, “tots els tres d’un organisme estan dissenyats i coordinats de forma inextricable per operar d’un mode òptim. Cap part pot canviar per si mateix. Qualsevol alteració de tots els demès trets, ja que l’exercici òptim d’una funció requereix una integració total”. (pág.317)
Segons Cuvier, aquesta “integració total” el “permetia de reconstruir organismes sense a partir de fragments fòssils, ja que un os porta implícita una morfologia precisa i necessària per tots els demés ossos.” (pág.317). A més, hi havia un segon motiu: la seva negativa a l’evolució. “Com pot ocorre la transmutació si les parts no poden alterar-se per separat o, almenys, amb cert grau de independència? Si qualsevol petita modificació exigeix el redisseny d’absolutament tots els demés trets, la propia inèrcia exclou qualsevol possibilitat d’evolució.” (pág.317)
Els arguments de Cuvier, son sòlids, la seva lògica és correcta, però les premisses que sostenien l’edifici eren falses. Perquè, “la evolució precedeix (i és forçós que així sia) dividint els sistemes complexos en parts o mòduls que constant d’uns pocs trets correlacionats, modificant aquestes diverses unitats a ritmes diferents i en moments diferents. El biòlegs coneixen aquest principi com “evolució en mosaic”, i no tenim més que observar la història de la nostre propia espècie.” (pág.318) Jay Gould posa l’exemple de Lucy, el nostre avantpassat, que desenvoluparen una postura erecta de disseny molt modern abans d’experimentar cap creixement substancial en la grandària del cervell.
Aquesta "evolució en mosaic" tant és pot aplicar a les "complexitats mentals de les emocions i la intel·ligència com al disseny de cossos sencers." (pág.318).
"Darwin reconèixer que la possibilitat d'evolució exigia l'existència de dos principis subjacents:
Primer, les gestos no poden trobar-se subjectes a pe control conscient; almenys alguns d'ells deuen constituir respostes automàtiques, desenvolupades per evolució". Posa l'exemple "que al fer un ganyota de menyspreu o de mofa, estirem els llavis superiors i els aixequem en la regió de les dents canins." (pág.318) La seva virtualitat ancestral, no existeix avui dia, perquè s'ha "perdut la seva funció original" (pág.319).
Segon, des de "l'evolució es pot barrejar, aparellar i modificar de mode independent. De no ser així, ensopegaríem amb el dilema de Cuvier: si totes les emocions es trobant inextricablement unides entre si por la seva condició d'expressions òptimes e interconnectades, ¿cóm podria qualsevol cosa canviar alguna vegada?" (pág.319).
Jay Gould confessa que "la percepció de la modularitat de les expressions facials" va ser contemplant el Moisés de Miquel Àngel" (pàg.320-1) Diu parlant de Miquel Àngel: " va comprendre (ignoro si intuïtivament o explícitament) el principi de la modularitat. Si en concentrava en un tret i cobria la resta de la cara, veia sols un sentiment cada vegada." (pàg.321)
Aquesta idea de modularitat s'ha vist confirmada per l'etologia. El treball de Niki Tinbergen "sobre la demanda d'aliments per part de gavines recent sortides del ou (The Herring Gull's World)." (pàg.321)
Aquesta idea de la modularitat pot estendre's a "qualsevol estructura complexa en procés de desenvolupament (ja sia en el creixement cognitiu d'un individu o l'evolució d'un llinatge) pot requerir aquest principi de construcció a partir de mòduls." (pàg.322)
Darwin va denominar "la ciutadella mateixa" a la cognició humana. La modularitat s'ha anat estenen a tots els àmbits de les ciències cognitives. Un exemple és el llibre de Oliver Sacks* i el seu "L'home que va confondre la seva dona amb un barret". Altres autors com Alexander Luria**, van treballar amb aquests conceptes. El mateix Daniel Kahneman***, recentment mort, també parlava de la capacitat cognitiva mitjançant els mòduls S1 i S2.
*** Daniel Kahnema. Pensar rápido, pensar despacio. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. ed.Debolsillo, Barcelona, 2013.
No hay comentarios:
Publicar un comentario