Sandel en el seu llibre, El descontento democrático, aborda en el seu Epílogo, subtitulat: Qué salió mal: capitalismo y democracia desde los años noventa. Dona idea de de la necessitat de pensar que hem arribat a aquest encreuament entre capitalisme i democracia. Per la importància del tema, tractaré de fer una síntesi d’ell. Sandel no és pas Chomsky, i això permetré veure els límits del pensament polític nord-americà.
Començà el capítol constatant una obvietat, que el capitalisme i la democracia mantenen una “incòmode convivència”. El capitalisme té com objectiu la activitat productiva amb ànim de lucre. La democracia, vol donar poder a la ciutadania. El model del capitalisme liberal modulat per l’Estat feia convergir el lucre amb un control sobre l’economia. Aquesta convergència s’ha trencat.
És sobretot desprès de la Segona Guerra Mundial què la economia comença a colonitzar la política. L’objectiu del creixement econòmic i la justícia distributiva, va eclipsar l’idea que la economia devia estar al servei de la política, es a dir, del autogovern.
La societat de consum, va eclipsar al ciutadà. L’exaltació de la llibertat individual, implicava que cadascú era lliure de cercar les seves pròpies finalitats, sense preocupar-se d’harmonitzar-les amb els altres. Aquesta dinàmica va crear “la idea de que la democracia és una continuació de la economia per altres mitjans” (p.294). El model consumista o la idea de la llibertat individual, ha generat un efecte inesperat, el desempoderament de les classes mitjanes, un desafecta que s’ha multiplicat exponencialment, en les últimes dècades. Així pot dir Sandel: “La rancúnia i el malestar que impulsen a Donald Trump a la presidència en 2016 i que continua projectant-se a una llarga ombra sobre la democracia estatunidenca porta gestant-se des de feia dècades” (p.295). Parla de la necessitat d’un diagnòstic del què ha fallat en aquestes dècades.
Segons Sandel, en aquesta nova economia i les seves nefastes conseqüències, son producte de la confluència de tres factors: la globalització, la financiarització (sic) i la meritocràcia (p.295). El nou capitalista no s’inscriu en l’estat-nació, sinó que s’ha desterritorialitzat per tot el món, i el motor son les finances.
