Josep Pla i el bilingüisme

 Llegint Pla, Primera sèrie. Homenots I, EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Josep Pla (1919)

Miró i Folguera, va ser el primer cap de Pla al periodisme, a Las Noticias (1919), i descriu que vol dir periodisme a aquella época a Barcelona: “El senyor Barco [Director de las Noticias] té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul•lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.”

Folguera li diu al jove aprenent de periodisme el següent:

“El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? "

A Fer-se totes les il•lusions possibles i altres notes disperses, escrites a les dècades de 1950 i 1960, diu sobre Catalunya aquests comentaris, en bona mesura d'actualíssima vigència:  

(...) les causes econòmiques no ho expliquen pas tot i fins quan disposarem d’una bona història del nostre país, haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible- coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. (...)

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del seu subconscient català –origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no llogre mantenir les manifestacions dels seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al•ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent (68-99).” Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col•lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’esser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat”. (pàg.69-70)