En el llibre 'El nom de la rosa' d'Umberto Eco, -un llibre intertextual, on hi ha referències permanents per aquells que sàpiguen llegir-les que al inici del llibre, hi ha una exposició sobre el coneixement i amb ells la qüestió dels universals.
"(...). Respondió -Guillermo de Baskerville- que la belleza dels cosmos no procede sólo de la unidad en la variedad, sino también de la variedad en la unidad. La respuesta me pareció inspirada en un empirismo grosero, pero luego supe que, cuando definen las cosas, los hombres de su tierra [Anglaterra] no parecen reservar un papel demasiado grande a la fuerza iluminadora de la razón.
(...). "Roger Bacon, a quien venero como maestro, nos ha enseñado que algún día el plan divino pasará por la ciencia de las máquinas [tecnologia], que es magia natural y santa. (...)
(...). "Y yo te digo que Dios quiere que existan, y existen ya sin duda en su mente, aunque mi amigo de Occam niegue que las ideas existan de ese modo, y no porque podamos decidir acerca de la naturaleza divina, sino, precisamente, porque no podemos fijarle límite alguno". Per Occam, el coneixement de Déu no pot assolir-se amb la raó, sinó amb la fe, i això deixa espai a la raó per investigar el món creat per Déu.
Arribant a l'abadia, Guillem de Baskerville, observa el llibre obert de la natura. Unes penjades d'animal, un cavall, li permeten fer tota una allau de deduccions, sorprenents. L'ajudant de Guillem, Adso de Melk, que explica la historia (1327), diu "Yo ya había descubierto que mi maestro, hombre de elevada virtud en todo y para todo, se concedía el vicio de la vanidad cuando se trataba de demostrar su agudeza (...)".
Guillem li diu a Adso: "-Mi querido Adso -dijo el maestro-, durante todo el viaje he estado enseñándote a reconocer las huellas por las que l mundo nos habla como por medio de un gran libro. Alain de l'Ille decía que
Omnis mundi creatura
quasi liber et pictura
nobis est in speculum (Cada criatura en el mundo es como un libro y una imagen para nosotros en un espejo) pensando en la inagotable reserva de símbolos por los que Dios, a través de sus criaturas, nos habla de la vida eterna. Pero el universo es aún más locuaz de lo que creía Alain y no sólo habla de las cosas últimas (en cuyo caso siempre lo hace de un modo oscuro), sino también de las cercanas, y en esto es clarísimo."
(...)
"Aquel día no pude contenerme y volví a preguntarle sobre la historia del caballo.
-Sin embargo -dije-, cuando leisteis las huellas en la nieve y en las ramas aún no conocíais a Brunello. En cierto modo, esas huellas nos hablaban a todos los caballos, o al menos de todos los caballos de aquella especie. ¿No deberíamos decir, entonces, que el libro de la naturaleza nos habla sólo por esencias, como enseñan muchos teólogos insignes? (p.37-8)
"(...) De modo que me encontraba a mitad de camino entre la aprehensión del concepto de acaballo y el conocimiento de un caballo individual. Y, de todas maneras, lo que conocía de un caballo individual procedía de la huella, que era singular. (...) Si ves algo de lejos, sin comprender de qué se trata, te contentarás con definirlo como un cuerpo extenso. Cuando estés un poco más cerca, lo definirás como un animal, aunque todavía no sepas si se trata de un caballo o de un asno. Si te sigues acercando, podrás decir que es un caballo, aunque aún no sepas si se trata de Brunello o de Favello. Por último, sólo cuando estés a la distancia adecuada verás que es Brunello (o bien, ese caballo y no otro, cualquiera que sea el nombre que quieras darle). Este será el conocimiento pleno, la intuición de lo singular. (...) De modo que las ideas, que antes había utilizado para imaginar un caballo que aún no había visto, eran puros signos, como eran signos de la idea de caballo las huellas sobre la nieve: cuando no possemos las cosas, usamos signos y signos de signos." (p.38)
Existeixen diverses interpretacions d'Occam. Per uns, al establir la diferència entre coneixement abstractiu i intuïtiu, obre la porta per l'observació de la natura -obra de Déu-. Per altres, estem davant d'un proto-racionalisme. En tot cas, per Occam, les essències, no existeixen per elles mateixes. L'essència cavall, no existeix, perquè l'únic que existeix és el singular, aquest cavall, aquell altre. Este dins de la discussió dels universals. Quan parlem de cavalls, estem dins del coneixement abstractiu, però aquest res més té sentit perquè podem referir-lo a cavall particular, és a dir, a aquest cavall en concret, coneixement intuïtiu. L'opció d'Occam per el nominalisme, té a veure amb la ferma voluntat de salvar l'omnipotència divina. Si Déu, està determinat per les essències -allò què és- (St. Tomàs d'Aquino) o per Duns Escoto, està determinada per la haecceitas -principi de individuació-, allò què permet determinar singularment que el cavall sigui cavall, en aquest cas, Brunello i no un altre. Per Occam, l'omnipotència de Déu queda trasbalsada, perquè està determinat per la seva propia llei. Occam reivindica la contingència, Déu pot fer allò que volgui fer, així pot dir: "Deu pot fer tot el què, al ser fet, no inclogui contradicció(p.35)**".
El seu fideisme o voluntarisme, referit a Déu, permet copsar el famós concepte de la navalla d'Occam. Al afirmar que el coneixement és del singular i contingent (coneixement intuïtiu) no podrem anar més enllà de l'experiència, i això implicava que les demostracions de l'existència de Déu de Tomàs d'Aquino, el sembles innecessàries, per això la seva afirmació:" Non sunt multiplicanda entia sine necessitate: "no hay que multiplicar los entes sin necesidad". L'expressió no es troba en els seus escrits, però reflexa la seva idea.
En la següent entrega parlarem de la seva lògica i el concepte de 'supositio', clau per explicar la seva concepció nominalista.
