Globalització
La caiguda del mur de Berlin i l'esfondrament de l'antiga Unió Soviètica, va donar la impressió que capitalisme i democracia anaven de la mà. En aquesta situació el món era conquerit per la nova ideologia: la globalització. Una globalització implicava el moviment de bens, persones i capitals, generant a la vegada prosperitat i pau universal. Semblava un moment culminant en la historia de la humanitat.
Davant d'aquest panorama aparentment utòpic, Margaret Thatcher va poder dir allò de "no hi ha alternativa", volen dir, que la economia s'havia menjat a la política. La democracia no era qüestió de la ciutadania sinó dels financers.
Això, va ser possible, no perquè hi hagués un destí sobrenatural que ho feia possible, una mena de mà invisible, sinó perquè els diferents govern, especialment, els EUA i Anglaterra, i desprès la resta, van treballar per aplanar el camí de la economia per colonitzar la política fent-la estèril i submisa. Thomas L.Friedman, NYT, va dir que totes aquestes polítiques neoliberals, "equivalien a una 'camisa de força daurada'" (p.296)
Com diu Sandel, era daurada perquè prometia prosperitat econòmica, és a dir, creixement, era una camisa de força, perquè deixava a la política sense cap marge de maniobra. L'únic que restava era obeir els dictats de la economia global. Els brokers "el remat electrònic" (p.297), van donar la visualització d'una economia que s'expressava a les borses mundials. Uns mercats interconnectats que gràcies a les tecnologies en xarxa, permetrien operar instantàniament a qualsevol hora i lloc del món.
L'economia global va seduir els govern nacionals, perquè donessin les màximes facilitats els mercats per operar en qualsevol país, atraient capitals per animar les economies domèstiques. Aquesta pastanaga tenia el seu costat fosc, desregulacions de tota mena que feien que els països quedaven exposats a la tirania del moviment de capitals, deixant-los indefensos dels atacs interessats dels mercats en moviments especulatiu de destruïen economies en un tres i no res. Això generava disciplinar els països envers el capitals, en els PIGs (2010-2012) van tindrà enfrontar-se els mercats, destruint bona part de la riquesa nacional en favor dels mercats.
Uns dels paladins del neoliberalisme va ser Clinton. En tractat TLCAN -Mèxic, Canada i EUA- obrir mercats, els consumidor podien comprar estalviant, però no així com a productors, bona part de la producció va anar a Mèxic, amb salaris molt més baixos. Diu Sandel: "Entre 2000 i 2017, van desaparèixer 5,5 milions de llocs de treball industrial. El comerç global no va l'únic responsable; també l'automatització explica bona part d'aquest descens. Però en tot cas, la competència de les importacions xineses explica la pèrdua d'un 2,4 milions de lloc de treball els EEUU entre 1999 i 2011" (p.300).
Tant Clinton, com George W.Bush o Obama, van seguir la senda del capitalisme global cercant pactes (CAFTA, TPP) per ampliar mercats i deslocalitzant industries locals. Això va fer que a la campanya del 2016, Bernie Sanders i Donald Trump, s'ho oposaren aquestes propostes, què per altre part no van ser ratificades (p.301)
Mentre EEUU i les seves elits aconseguien dominar el món, la Xina creixia exponencialment, sense liberalitzar la seva política, deixant que l'economia estigués al servei del partit comunista. Diu Dani Rodrik què " el miracle econòmic xinés es va construir amb polítiques industrials i financeres que vulneraven principis fonamentals del nou règim hiperglobalitzat: subvencions a industries seleccionades, normatives que obligaven a les empreses estrangeres a transferir tecnologia a companyies locals si volien operar a Xina, propietat estatal generalitzada de bona part de l'economia nacional i controls monetaris" (p.301-2)
Mentre les elits seguien el itinerari establer, la ciutadania començava va veure la globalització com una amenaça existencial. A més, aquest model estava polaritzant la societat entre guanyadors i perdedors. La capacitat de imposar condicions draconianes els països receptors de capitals, deixaven oberta la porta per una condició neocolonialista. I això, mentre és proclamava la llibertat dels mercats, quan la realitat era la imposició d'oligopolis.
El flux de capitals va permetre esprémer a la classe treballadora. L'amenaça de deslocalització a altres països, feia que les condicions laboral entressin en recessió. En aquesta situació el capital, va quedar exempt de pagar impostos. De fet, la reducció del impost de societat els països occidentals, a anat baixant, desplaçant la carrega impositiva els treballadors i consumidors (p.304).
