Horkheimer explica la transició entre la teoria crítica d'abans i la d'avui. Aquesta transició es possible perquè hi ha una esmena a la totalitat del marxisme: 1) Marx s'equivoca, tant per la qüestió de la revolució, que anteriorment, semblava la resposta a totes les qüestions plantejades per el feixisme i el nacionalsocialisme. Ni la pauperització del proletariat, ni les crisis econòmiques ni el triomf del proletariat creant una societat més justa (socialisme o comunisme). 2) Les crisis econòmiques son cada vegada menys greus i això és pot fer per les intervencions estatals. 3) Per Marx, llibertat i justícia son els ingredients de la "societat correcta", però aquest binomi no va a la par perquè si hi ha més justícia hi haurà menys llibertat i al inrevés.
La teoria crítica seguint les línies de Max Weber, la societat va cap a un "món administrat totalitàriament "(1). Aquesta tendència no és conjuntural, sinó "una tendència immanent en el desenvolupament de la humanitat(2)". I malgrat tot, aquest desenvolupament, potser interromput per catàstrofes. Més enllà de les que son naturals, les de naturalesa terrorista, així, Hitler i Stalin son símptomes d'això. Aquestes catàstrofes "son ocasionades per la competència, la qual ha passat dels individus els Estats i finalment els blocs, i condueixen a guerres que interrompen por complet tot el desenvolupament(3)."
La nova teoria crítica no defensa la revolució, perquè per les experiències històriques, "la revolució es convertiria de nou en un terrorisme(4)". Ara, es tractaria més be de conservar allò que és positiu, com per exemple, l'autonomia de la persona individual, certs factors culturals sense oposar-se el progrés(5).
Parla de la difícil relació entre Universitat i la joventut. En el transfon, el maig del 68, i la crisi d'autoritat, tant en l'ordre universitari, com amb àmbit que semblen més allunyats com la teologia i la religió. Horkheimer salva l'anhel que porta la religió com espai d'utopia, espais on no hi ha demostracions com a la ciència. Afirmarà que "el dubte en la religió constitueix un factor de la salvació d'aquesta última" (6).
Aquest anhel, implica el concepte de la infinitud que ha desenvolupat la religió. Un anhel de fonamentació teològica en clau profana, la utopia com espai contra la "gàbia de ferro" de la que parlava Weber.
