Sèrie: La Maledicció de Widow's Bay (i 10)

 

La Ruth

El capítol que tanca la temporada porta el títol de "We Hope You Enjoyed Your Time!" (“¡Esperamos que te hayas divertido!”)*, i si ens hem divertit amb aquest episodi ple d'acció, de suspens de terror  i una escletxa per una nova temporada, perquè el Mal encara està amagat sota la illa.

Comencem per parts què diria Dexter (el fons en of, riures). Loftis, l'alcalde esta davant de l'encantadora Ruth. La missió de l'alcalde no és gens fàcil. Com si fos en el conte de Ursula K.Le Guin, (The Ones Who Walk Away from Omelas, 1973) "Los que se van de Omelas", Loftis vol acabar amb la maledicció de la illa sacrificant a la pobre Ruth. Tot el que veu a casa d'ella, implica, amor, confiança i devoció. Prepara té, i veuen fotografies junts. Loftis es fa creu del que li vol fer. Sacrificar a una persones per salvar a la illa, no és això el que faria un bon pragmatista?

Mentre parla la Ruth de la seva vida, aparentment  anodina i gens dramàtica, Loftis prepara un combinat mortífer per la bona de la seva secretaria. Mentre la tempesta se segueix abaten contra la illa, al refugi comença a passar coses. La primera, moltes de les racions que hi ha al refugi estant caducades! HI ha una petita rebel·lió per les racions. Patricia li ha dit al poc dinàmic Dale -en quedo curt, en la qualificació- que miri de trobar entreteniment per la gent i així ho fa. Comença a treure pel·lícules dins d'una habitació del refugi, oblidades de tothom. Allà comprova amb estupor que s'explica amb un presentador simpàtic i molt pulcre que allà s'havien fet sacrificis humans. Però no explícita qui dirigeix tot allò. Quin son els que apareixen amb la cara tapada per una caputxa. Eren sacrificis humans o experiments de la CIA?

Mentre, el fill de Loftis, Evan, exploren el subterrani i les cambres dels horrors. Un del treballadors del Ajuntament, queda atrapat en una de les habitacions desapareixent sense deixar rastre.  En el moment que passa això, la tempesta es dilueix miraculosament. Evan obra la porta i veu un portes mig entreobertes, però no s'atreveix a mirar a dins.

Dale surt de l'habitació del projector per dir que el refugi és una trampa mortal, generant el pànic. I mentre tot això passa, a cal a Ruth, en Loftis intenta ofegar-la amb un coixí, sense massa convicció, apareix el xèrif Clemmons que li engega un tret a la bona de Ruth. Està desesperat perquè el seu fill no neixi a l'illa. S'ha encomanat a la superstició com tots. Abans d'això, la Ruth li explica una mica de la seva vida íntima, desvelant un gran i aterridor secret que deixa a Loftis garratibat i en estat de xoc.

Així, més o menys s'acaba aquest episodi ple de piruetes narratives e imatges inquietants, preparant-nos per la següent temporada. Encara hi ha moltes qüestions per esbrinar. Anava a dir que segueixin atents a la pantalla, però és una mica massa, no troben?

Sèrie: La Maledicció de Widow's Bay (8)

 

Patricia

Ahir, vaig veure un altre capítol de la sèrie La Maledicció de Widow’s Bay. El capítol s’anomena Your Baggage (El teu equipatge) on mentre pare i fill intenten reconciliar-se amb el passat, al carrer, un espectre amb pinte d’assassí en sèrie amb la mascara robada del museu del poble que havia pertany a l’assassí en sèrie Boogeyman  que no va poguer matar a la Patricia, torna a perseguir-la per mitja illa. Mentre ella córrer, l’assassí sembla molt tranquil i va caminant sense cap pressa. En la persecució Patricia demana auxilia a les antigues companyes, però no es ven rebuda. Patricia li treu una pistola atordidora a una no  amiga. Segueix corrent com a una boja fins a una estació de servei. Dins de la botigue hi ha el Clemmons, xèrif del poble xerrant amb el venedor. Veuen com la Patricia posa en marxa el sortidor de benzina amb l'astorament dels que están dins. Patricia veu amb incredulitat que la pistola té un indicador de potencia i està al 1%! L’assassí amb la màscara arriba a lloc, el xèrif s’enfronta amb ell, perquè porta un ganivet de proporcions enormes, el fereix, i la Patricia li disparada per dos cops al espectre caient a terra socarrimat per el foc que finalment, havia agafat força. Patricia segueix de prop el cadàver del misteriós assassí, fins el crematori. No queda més que les cendres. Sembla molt satisfeta d’ella mateixa. El xèrif és recupera de les ferides. Tant això succeeix a les  nits, fora de l’abast del turistes que omplen la illa. Wyck arriba a casa de Tom Loftis, l’alcalde per avisar que tot plegat –la maledicció- no s’ha acabat!

Sèrie: La Maledicció de Widow's Bay (6)

 

Ahir a la nit vaig veure un altre capítol de la sèrie La maldición de Widow’s Bay, en el seu capítol 6, “Nuestra historia” (Our History). En aquest capítol ens transporta cap a la llunya història dels origen de la illa el segle XVIII. On una esperançada dona, Sarah Wescott, soltera va a trobar-se amb el seu nou marit. L’alcalde de la nova illa, Richard Warren. Però el que tindria que haver estat una història d’amor, es transforma en una història de terror. El marit, amb (7) fills i una mare morta. Sembla posseït per el diable. Ella està aterrida i presonera en aquella presó que és casa del marit. La pesta assola la illa, i segons Warren, cal un sacrifici –humà, sens dubte- per restablir un pacte, sens dubte amb el diable.

La Sarah Wescott aconsegueix que li facin cas, i alguns parroquians fiquen dins d‘un taüt el malèvol Richard Warren. Mentre això passa, la nostre heroïna i el fills d’en Richard s'endinsen en la boira per trobar-se amb el vaixell que els tregui de la illa. Warren ha advertit que ningú pot escapar de la illa...

La teoria crítica de Horkheimer (III)

 

En la teoria crítica hi ha una arrel teològica. Tant és així, que el mateix Horkheimer s'encarrega de explicitar-ho: " La primera es la doctrina (...) del pecat original" (Shopenhauer). Aquest autor considera l'existència un horror, perquè el sofriment és universal i no s'han escapa ningú. Per ell, "la civilització actual (1970) és el resultat d'un passat horrorós" (1). I aquesta carnisseria que és el progrés, deuríem de saber que tenim una participació en aquesta culpa universal. Així, ningú escapa allò que deia Hegel de les ànimes belles. La segona arrel prové de l'Antic Testament: "No deuries de fer per tu cap imatge de Déu" (2). L'exegesi que fa d'aquesta frase és la següent: " No pots dir el que és l'Absolut Bé, no pots representar-ho" (3). Per via negativa, és fàcil reconèixer el mal, però no l'absolut correcte (4). Segons Horkeheimer,  aquestes dues arrels, té molt a dir les influències jueves ( Scholem, Benjamin), formen part del tarannà de la teoria crítica. 

Tant ahir com avui, a cada moment en qualsevol lloc del món, "hi ha persones que son torturades i que tenen que viure en condicions horribles, en la por i en la misèria" (5). No podem fer com si no passes res, perquè llavors si som còmplices.  I a propòsit d'això, els mitjans de masses, els agrada fotografiar els grans homes amb amplis somriures, amb un posat digne, per amenitzar o omplir noticies. Però no deixa de ser inquietant, per dir-ho suaument, que veiem encaixades de mans amb assassins de masses, sense que això destorbi els nostres dignes representants. No hi ha paraules de condemna dels fets que cometran en la impunitat. En general, els mitjans que deurien ser una instància crítica -allò del quart poder-, s'ha empassa el gripau de torn.

Un dels resultats no volguts per la modernitat és que la idea de progrés no era com és podia esperar, hi ha un costat fosc que costa denunciar. Fa una referència de realpolitik quan assegura que cal invertir molts diners en armament, perquè faria molt de temps que estaríem sota el domini d'aquelles potencies totalitàries (6).