L' antifragilitat de Trump

 

En el tauler del món hi ha dos maneres de fer les coses: els estil clàssic, allò que diu Taleb* amb el nom de Mediocristàn i Extremistàn. Fragilitat i antifragilitat, dos conceptes que amb la irrupció del disruptiu Trump posa en qüestió tota la política internacional. Hi una una característica de Trump hi és la seva capacitat antifràgil, és a dir, és creix davant de l'adversitat, troba petroli de les debilitats dels contraris, la seva autoestima és tant fora senyada, que per ell qualsevol persona, institució, estat que s'oposi a les seves demandes cau en la seva llista negra.  

Trump s'ha instal·lat en la cultura woke, la cultura del ressentiment i la queixa, però el que sobta és que la culpa no és del sistema que genera la asimetria entre ultrarics i pobres, sinó dels pobres que s'han aprofiten d'un sistema caduc i anquilosat.  El problema de mediocristàn és fonamenta en la societat com xarxa de ajut i suport els avatars de la vida. L'educació, la sanitat, la redistribució per part del Estat, son avui, el focus de batalla de Trump i els seus seguidors. Això fa que nosaltres estem lligats a la fragilitat. Aquest model del estat del benestar, era viable en un món on l'estat-nació era el referent. Ara el món s'ha fet més ample, i nous actors intervenen en el món, la Xina, Índia, és a dir, els Brics, també volen participar de la riquesa, i la UE s'ha esta veient com una illa aïlla d'un món  que no vol seguir les regles de joc imposades per els antic imperis colonials. La UE sembla l'última fortalesa de seguretat i prosperitat, però hi ha una multitud (migració) que truca a la porta. I la UE no sap que fer. Molts criden que el millor es tancar barreres. Però que farem en unes poblacions cada vegada més envellides? Volem canviar les coses o seguir esperant miracles?   

Potser que aquest Extremistàn on vol viure Trump, pugui sortir alguna cosa bona? Ara mateix la deriva autocràtica de Trump sembla tenir un efecte de fenomen de Cigne Negre negatiu**. Va passar amb la pandemia, un fet aïllat a la Xina va generar una pandemia (2020-2021) per tot el món causant a prop de 15 milions*** de morts. Un fet que va agafar a tothom desprevingut i sense opcions de maniobra, fins que és va trobar la vacuna. La bombolla immobiliària del 2007 que va ensorrar la borsa i les economies de mig món i per extensió a la ciutadania d'Occident. Aquests fets donen idea de la nul·la capacitat per predir successos imprevisibles però de conseqüències devastadores. En aquest món ens situa en el món de extremistàn. Una de les conseqüències de tot plegat és que no hem après res de tot allò. 

Estem davant d'un moviment d'extremistàn en l'ordre polític?  Trump vol imposar un ordre allunyat del mediocristàn, és a dir, el respecte a certes regles de joc que la propia comunitat internacional s'ha imposat a ella mateixa, malgrat que no sempre fa el que deuria haver fet. L'ONU, per exemple, és mediocristàn. Trump està imbuït del esprit messiànic i la seva teoria de Destí Manifest. Per ell, la democracia és una nosa que no serveix per fer coses, perquè demanà massa temps, escoltar a massa gent (legislatiu) i sempre hi ha qui posa pals a la roda (poder judicial), així que tira pel dret (ordres executives). 

Trump vol aturar la guerra de Ucraïna. No li interessa la pau, vol que Rússia deixi de gastar energies inútils per dedicar-se a perforar més petroli i  gas. Ací els perdedors en termes GEO estratègics son Ucraïna i la UE.   A ell com a Putin, no els interessa la gent, tots son peons prescindibles. Ara mateix no tenim perspectiva, perquè la nostre és mediocristàn, fonamentada en una lògica de petites passes per arribar a un objectiu durador. La història va plena de autòcrates que imaginen regnes de mil anys, i que al seu pas, no han donat més que muntanyes de cadàvers i devastació. En el cas de Trump, la seva egolatria no pot portar res de bo perquè el seu món ja és caduc, malgrat l'acompanyament d'elit de Silicon Valley la IA.

Podria ser que tota aquesta revolució -extremistàn- pogués que sortir alguna cosa què millores la vida de la gent? Trump pot fer molt de mal, però no podria ser possible que malgrat tot, el seu paper arribés a tenir un efecte beneficiós per les nostres societats com a revulsiu el seu mandat? No tinc respostes.  

 

L' antifràgilitat de Sèneca ( i II)

 II

La muerte de Séneca, óleo por Manuel Dominguez Sanchez (1871). Museo del Prado, Madrid.

Sèneca que pertany al estoïcisme, volia temperar les emocions, els sentiments, que son causa del sofriment, perquè ens fa fràgils, dependents en graus diversos. Controlar les passions, no eliminar-les, perquè això és impossible, però si minimitzar les seves conseqüències. Fer-se depenent és un mecanisme molt fàcil d’establir, però molt difícil de desfer-se. Avui, la dèria per els diners fa que la gent no s’ho passi bé. Una actitud antifràgil suposa reduir-hi al màxim aquesta dependència. El problema és que vivim un sistema capitalista on els diners s’ha convertit en la mesura del home. Tot el que ofereix el capitalisme, és susceptible de crear dependència. I això acaba per definir-nos. Som addictes a tot allò que la propaganda ens dirigeix. Ara, no cal sortit de casa perquè la propaganda faci la seva feina, des de la pantalla del mòbil et bombardeja constantment.

Hi ha un mecanisme psicològic fortament arrelat: “Els homes senten el bé amb menys intensitat que el mal” (Titus Livi) (pàg.199). Per això, l’aversió a perdre ens fa molt fràgils. Imaginem que juguem els nostres guanys al casino. Hi ha el factor impredictible del atzar (imprevisibilitat). També saps que l’aposta si la guanyes multiplica per deu els teus guanys. És raonable fer aquesta aposta? Per un addicte al joc –fragilitat en grau extrem - no hi opcions, jugarà si o si. També jugarà qui pensa que està en ratxa (positiva), malgrat que això és imprevisible (atzar). Qui no pot permetre's perdre jugar és una mala opció perquè et converteix en fràgil. Si t’ho pots permetre, llavors, la opció és més acceptable, perquè arruïnar-se no és cap opció.

Taleb, explicar com Sèneca feia front a aquestes situacions: fent volar la imaginació i imaginant-se situacions on ho perds tot. L’exemple de Sèneca: “Sèneca solia iniciar els seus viatges amb les mateixes pertinences  que li quedarien desprès d’un naufragi”. Si el jugador del que parlaven fa un moment, imagines perdre tots el seus guanys (que les necessita per viure), no jugaria. El problema és que costa molta fer aquest pensament. Imaginar-se que perdem el mòbil, avui la gent se sent orfe si no té a ma el maleït artefacte, ens fa extraordinàriament fràgils. Si pensem que l’hem perdut, el món no s’acaba en aquell moment, ni tampoc després. Però pensar-hi dona  esgarrifança. Les persones d’una certa edat, han viscut quasi tota la seva vida sense mòbil, hi també anàvem per el món sense una preocupació menys. Com diu Taleb: “El meu ideal del savi estoic modern és algú qui transforma la por en prudència, el dolor en informació, l’error en iniciació i el desig en acció.” (pàg.200)

L' antifràgilitat de Sèneca (I)

 Llegint el llibre de Nassim Nicholas Taleb, Antifrágil*, al capítol 10 parla de Sèneca. 

La muerte de Séneca, óleo por Manuel Dominguez Sanchez (1871). Museo del Prado, Madrid.

Taleb parla del filòsof estoic Sèneca (I d.C). Sèneca va ser molt ric, però no com diu Taleb “la persona més rica del Imperi romà”. La seva riquesa va ser fruit entre d’altres el fet de la mort de Britànic i el repartiment del seus béns, Neró, va ajudar-hi. Algunes fonts malèvoles atribuïen la riquesa al fet que es guanyava la confiança de vells sense descendència per incloure'l al testament i d’altres, al negoci de la usura. 

Vivim en un món fràgil. La fragilitat suposa la incapacitat de fer front allò inacceptable o en termes de Byung-Chul Han, la negativitat. Suposa falta d’autonomia, implica que estem massa condicionats. El llibres d’autoajuda son un exemple d’aquesta fragilitat. A les llibreries pots trobar-te llibres de Marc Aureli, Epictet, o Sèneca. Què fan aquest filòsofs? Nostre món necessita guies. Algú què ens digui el que cal i no cal fer, per això la figura del coaching (guia personal). 

Per Taleb, cal reivindicar l’antifragilitat, que suposa la idea de la asimetria: “la fragilitat implica tenir més que perdre que guanyar, això implica més aspectes negatius que positius, és a dir, una simetria (desfavorable). L' antifragilitat implica tenir més que guanyar que perdre, això implica més aspectes positius que negatius, és a dir, una simetria (favorable).” (pàg.203)

Cal passar de la fragilitat a l’antifragilitat, hi ha una estació intermèdia, la robustesa. Al llibre hi ha una taula (pàg.48) que explica amb detall aquests tres conceptes. Poso un exemple per veure que vol dir aquests. Dins de les relacions humanes, la relació fràgil és l'amistat. Perquè podem ser molt dependents o acabar de ser una relació molt tòxica. En el cas del parentiu, la relació és robusta, perquè per dir-ho així, la família no la pots inventar, la trobes feta, les relacions familiars son estables, no hi ha sorpreses. La versió antifràgil ací és l’atracció. No hi ha expectatives ni compromisos i quan s’acaba cadascú retorna al seu estat anterior. Però les persones ens aferrem a les persones i també a les coses. Per això som fràgils.