L' antifràgilitat de Sèneca ( i II)

 II

La muerte de Séneca, óleo por Manuel Dominguez Sanchez (1871). Museo del Prado, Madrid.

Sèneca que pertany al estoïcisme, volia temperar les emocions, els sentiments, que son causa del sofriment, perquè ens fa fràgils, dependents en graus diversos. Controlar les passions, no eliminar-les, perquè això és impossible, però si minimitzar les seves conseqüències. Fer-se depenent és un mecanisme molt fàcil d’establir, però molt difícil de desfer-se. Avui, la dèria per els diners fa que la gent no s’ho passi bé. Una actitud antifràgil suposa reduir-hi al màxim aquesta dependència. El problema és que vivim un sistema capitalista on els diners s’ha convertit en la mesura del home. Tot el que ofereix el capitalisme, és susceptible de crear dependència. I això acaba per definir-nos. Som addictes a tot allò que la propaganda ens dirigeix. Ara, no cal sortit de casa perquè la propaganda faci la seva feina, des de la pantalla del mòbil et bombardeja constantment.

Hi ha un mecanisme psicològic fortament arrelat: “Els homes senten el bé amb menys intensitat que el mal” (Titus Livi) (pàg.199). Per això, l’aversió a perdre ens fa molt fràgils. Imaginem que juguem els nostres guanys al casino. Hi ha el factor impredictible del atzar (imprevisibilitat). També saps que l’aposta si la guanyes multiplica per deu els teus guanys. És raonable fer aquesta aposta? Per un addicte al joc –fragilitat en grau extrem - no hi opcions, jugarà si o si. També jugarà qui pensa que està en ratxa (positiva), malgrat que això és imprevisible (atzar). Qui no pot permetre's perdre jugar és una mala opció perquè et converteix en fràgil. Si t’ho pots permetre, llavors, la opció és més acceptable, perquè arruïnar-se no és cap opció.

Taleb, explicar com Sèneca feia front a aquestes situacions: fent volar la imaginació i imaginant-se situacions on ho perds tot. L’exemple de Sèneca: “Sèneca solia iniciar els seus viatges amb les mateixes pertinences  que li quedarien desprès d’un naufragi”. Si el jugador del que parlaven fa un moment, imagines perdre tots el seus guanys (que les necessita per viure), no jugaria. El problema és que costa molta fer aquest pensament. Imaginar-se que perdem el mòbil, avui la gent se sent orfe si no té a ma el maleït artefacte, ens fa extraordinàriament fràgils. Si pensem que l’hem perdut, el món no s’acaba en aquell moment, ni tampoc després. Però pensar-hi dona  esgarrifança. Les persones d’una certa edat, han viscut quasi tota la seva vida sense mòbil, hi també anàvem per el món sense una preocupació menys. Com diu Taleb: “El meu ideal del savi estoic modern és algú qui transforma la por en prudència, el dolor en informació, l’error en iniciació i el desig en acció.” (pàg.200)