Fer volar coloms, un altre cop

 

Pel que sembla si ets una professora de la Universitat de Cambridge, llavors, pots sortir a qualsevol diari, per informar-nos d'una Fake news com d'altres. Si fos de la Universitat de Pernambuco, posem per cas, segurament, el tractament seria diferent. De moment, aquesta brillant investigadora, està posant al dia un algoritme per comunicar-nos en el nostres avantpassats. He de creure que la comunicació no serà com a WhatsApp, sinó que permetria tenir una conversa amb Jesucrist o qualsevol altre personatge que avui viu en el més enllà. 

Cal imaginar, que la mort no serà un frontera última. Per aquesta via, l'ànima immortal encara tindrà que parlar en els supervivents d'ací a la Terra. Katarzyna Basinska deu ser una militant del teisme, com a mínim. L'església, almenys la catòlica, ho ha de veure amb bons ulls. Confirmaria que la mort té altres dimensions què es poden explotar. Quina companyia tindria els drets d'explotació en l'altre dimensió? M'imagino que Meta, deu estar molt interessada en aquesta empresa. 

Si la nostre investigadora s'han surt, i poguéssim parlar amb els "nostres difunts" els més propers, o a tots els altres, no queda massa clar, el enigma filosòfic de la immortalitat de l'ànima estaria resolt, no pas en l'àmbit filosòfic, sinó en el tecnològic. Això si seria una revolució de primera magnitud. Adeu a Plató, Aristòtil, la filosofia des de San Agustí fins Pascal (s.XVII) veuria confirmades les seves esperances amb un Deu que des de Nietzsche, semblava mort. És més, amb aquest -anava a dir diabòlic- algoritme, podríem parlar directament amb tots aquests il·lustres pensadors per sentir les seves declaracions   al respecte. 

Un últim dubte, si fóssim creients, tindríem clar que la resurrecció dels cossos , de moment, no està disponible, perquè per això caldria el Judici Final, i llavors, l'algoritme no seria necessari. Si el mòbil del més enllà pot comunicar-se en el essers estimats, si el pare va ser un malparit en vida, queda descartat enviar-li un missatge. Com una ànima descarnada podrà comunicar-se? Sembla que aquesta comunicació sembla més unidireccional que bidireccional, potser això serà així en un primer moment. És a dir, nosaltres molestarem a aquestes ànimes. Potser, no tindrem connexió directa a l'infern i si al purgatori o al paradís, que pel que sembla tindran fibra òptica de primera qualitat. De moment, caldrà estar molt atents a les investigacions, de la nostra investigadora favorita  Katarzyna Basinska. Segur que ella, disposa del número secret de Helena Blavatsky. 

La mort de Albert Camus

 

"No conozco nada más idiota que morir en un accidente de automóvil" 

(A.Camus)

"Una tarde de  enero [4 de gener] me encontraba sola en casa de Sartre cuando sonó el teléfono: "Camus ha muerto hace unas horas en un accidente de coche", me dijo Lanzmann. Volvía del Sur con un amigo, el coche se había estrellado contra un plátano y había muerto inmediatamente. Colgué el auricular, con un nudo en la garganta y los labios temblorosos: "No voy a ponerme a llorar -me dije-. Ya no significaba nada para mí." Permanecí de pie contra la ventana, mirando cómo anochecía en Saint-Germain-des-Prés, sin poder tranquilizarme ni tampoco ceder del todo a un verdadero dolor. (...) No lloraba al hombre de cincuenta años, a ese justo sin justicia, de rostro indescifrable y severo, altanero y desconfiado, que se había alejado para siempre de mí al consentir los crímenes de Francia; lloraba al compañero de los años de esperanza, cuyo rostro puro sabía reír y sonreír tan bien, al joven escritor ambicioso, enamorado de la vida, de sus placeres, de sus triunfos, de la camaradería, de la amistad, del amor, de la felicidad. La muerte lo resucitaba; ya no existía el tiempo para él, el ayer no tenía más sentido que el anteayer, el Camus que yo había querido surgía en la noche, a la vez reencontrado y dolorosamente perdido. Siempre que muere un hombre mueren un niño, un adolescente, un hombre joven: cada cual llora al que más ha querido.

(...) La gente leía el periódico, indiferente al gran titular de la primera página y a la foto que me cegaba. Pensaba en la mujer amaba a Camus, al suplicio de encontrarse en todas las esquinas con ese rostro público que parecía pertenecer a todos tanto como a ella; ese rostro que ya no tenía labios para decirle lo contrario. (...) Michel Gallimard estaba gravemente herido; había participado en nuestras fiestas de 1944 y 1945; también murió. Vian, Camus, Michel: había comenzado la serie de las muertes y continuaría hasta la mía, la cual llegaría demasiado pronto o demasiado tarde*." (468-9)