Projecte el teu jo

Què és això?

PD: Ací no hi ha respostes bones o dolentes. Depèn de cada persona. 

 

Ressenya: Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil

Ressenya del llibre de Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil. 

Un llibre on Han segueix a Simone Weil. Una obra singular, premonitòria dels temps actuals. On Weil fa una apologia a la religió, al catolicisme, a les cerimònies. On el silenci obra el camí a Déu. Per què utilitza Han una autora tan inactual com és Weil? Potser Han s’ha tornat catòlic i fa un homenatge a una santa laica com va ser Weil. Va voler lluitar contra el feixisme a les brigades internacionals. La seva condició física li varen impedir lluitar com ella volia. 

El silenci com a cura que porta a contemplació, mirar les coses com elles son. El jo vol posseir les coses, però paradoxalment, s’allunya d’ella. El jo vol conquerir el món, i per això necessita de la imaginació. Tot queda sota els dominis de l’home, però fent això, s’aparta irremeiablement de Déu i de la transcendència. 

Contemplar les coses sense cap desig de voler fer-nos amb elles, dona la possibilitat d’accedir a la bellesa. La bellesa de natura és una expressió de Déu, qui mira la seva obra mira també a Déu. Però el món està trastocat. Weil pertany com diu Han a una societat sòlida, disciplinaria (Foucault), on el cos i l’ànima van separades. On l’home es converteix en un engranatge del sistema econòmic i on el diners son el criteri de veritat. Per Weil, qui volgui perdre’s no més cal que si fiqui de cap amb aquesta lògica. Un món desproveït de transcendència, de Déu, un món sense sentit.

Potser perquè no troben sentit en el món actual, és la raó de la nostre necessitat de fer soroll. Tenim pànic al silenci. A tothora necessitem un soroll de fons, per apaivagar les nostres inquietuds, però el mercat dona succedanis per oblidar-nos d’aquestes angoixes que patim. Per Weil, el silenci i el dolor son les vies d’accés a Déu. I això és precisament, anatema en el món actual. 

La vida de Weil (1909-1943), el món on va viure, no es el nostre, almenys en la superfície,  va viure en un món de guerres catastròfiques i malgrat això no va voler defugir el seu compromís amb els febles. L’experiència religiosa no és privativa de ningú, qualsevol pot experimentar-la. Cal fe. El món hi ha foscor i violència. Però cal reintegrar-la a la llum i la claredat. Diu Weil: “El propòsit de la vida humana és el de bastir una arquitectura dins de l’ànima*”. Aquesta arquitectura s’ha esvaït amb l’acceleració cap a el no res. Com construir aquesta arquitectura? La resposta de Weil és la religió, la comunitat. Però precisament, aquestes dues estructura o institucions socials, estan en decliu, per l’embat furibund del sistema capitalisme-global. Avui tots son “empresaris de la nostre vida”. No hi ha espai per la religió ni per la comunitat. Totes dues, son obstacles perquè destorben l’objectiu d’aquest empresari que som nosaltres. Només hi ha una realitat: el jo. Aquest necessita alliberar-se de qualsevol rèmora del passat. L’únic objectiu que compta és l’augment del compte corrent. L’únic criteri de mesura és la riquesa que dona els diners. La resta és negligible. Això és una lluita de tots contra tots, no queda espai per la ficció de la societat. 

Davant d’això, l’esperit ha desaparegut, la transcendència s’ha volatilitzat, el desert del real impera en aquest món digital i global. Diu Han, “L’observació de Weil sobre els diners, la mecanització i l’àlgebra necessita una actualització. Els tres monstres de la civilització actual són el capital, la digitalització i la intel•ligència artificial*.” De fet, la diferència de vocabulari no amaga el fet fonamental de allò que el vell Marx expressava amb la paraula alienació.  Som esclaus al servei d’aquesta nova religió que implica un nou subjecte, els mil milionaris. Tot un món al servei d’aquesta elit que és caracteritza per la seva gegantina voracitat, on mai s'és massa ric, ni massa poderós i on gràcies al xivarri de les xarxes socials, l’ànima s’ha transformat en un avatar rialler i on la teva participació (imaginaria) al món digital (irreal) és posar un like on ells volen. 

Algèria: Raymond Aron (Excurs)

  

S'ha fet proverbial aquesta dita: "és preferible equivocar-se amb Sartre abans que encertar amb Aron." El problema era que Aron encartava molt més que Sartre. Ell és l' "espectador compromès*" enfront de "intel·lectual compromès" com era Sartre, amic de viatge de qualsevol causa per estrafolària que fos. Aron era molt més prosaic, calia sotmetré al principi de realitat, els fets a la relació de forçes que en cada moment si juguem. No sentia de cap de les maneres que la història empenyes cap a la bona direcció. Si Camus tenia bon cor, Aron tenia bon cap i Sartre tenia bon estomac.

A les seves Memòries, relata l'origen d'aquesta frase proverbial  gens amable amb Aron. Explica que al any 1975, Le Nouvel Observateur publicà entrevistes, a Sartre i també amb ell. L'entrevista fou realitzada per Bernard-Henry Levi, publicat el 15 de març de q976, s'han feia aquesta pregunta: "Sartre o Aron? ¿Qui haurà deixat una empremta més profunda en la història del seu temps?. Vaig respondre: "Això ni es pregunta. La seva ja que és més profunda que la meva. En primer lloc, perquè ho avala una obra molt més rica que la meva; la seva gamma abasta novel·les, obres de teatre, de filosofia, de política. Desprès, perquè una gran part del que jo hagi pogut fer està condemnada irremeiablement a desaparèixer amb  rapidesa. (...) 

(...) En aquell moment, Lévy en interromp: "¿Encara quant s'equivoquen?. Vaig respondre: "El que en condemna davant la intelligentsia es haver tingut raó abans de que la veritat s'imposés els demès." (...) Replica del meu interlocutor: "¿I què creu vostè? En aquest cas, ¿què és millor: ser Sartre o Aron? ¿Un Sartre victoriós, però errat, o un Aron vençut, però posseïdor de la veritat?" . (...) "El què en sembla catastròfic, el que se'l retraurà algun dia, es haver utilitzat el seu virtuosisme dialèctic i el seus generosos sentiments per justificar lo injustificable". (pàg. 929-930)  

Deixo a la consideració de tothom el que li sembli oportú. Però, si l'intel·lectual ha de ser veu del que no la tenen, llavors, la seva responsabilitat és doble: davant d'ell mateix (consciència) i davant aquells que esperen que algú amb coneixement de causa, explica els fet dels esdeveniments històrics o socials, amb honestedat i no amb ulles ideològiques selectives.    

Algèria: Raymond Aron ho té clar (II)

 

En les seves Memòries explica el procés que ell ho tenia clar, però que la resta li costava entendre. Perquè com diu ell: " Jo li argumentava -Pierre Brisson-- la inevitabilitat de la descolonització, conforme, per altre part, a les idees democràtiques". (p.477)

Com tot és susceptible d'anar a pitjor, "la rebel·lió algeriana començà el novembre de 1954, uns mesos desprès de la derrota francesa a Indoxina, així com la visita de Mendès France [Ministre d'Afers Exteriors de França] a El Bardo (Tunísia).  Aquests dos episodis no van crear les forçes per acabar amb l'imperi francès; les alliberaren, obrint les encluses  per les què es precipitaren  les rebel·lions nacionals amb el recolzament dels àrabs, els musulmans, els soviètics i, dins mateix dels països occidentals, per els innumerables adversaris del colonialisme." (p.477)

Un canvi de govern, presidit per Guy Mollet, no tornar a qüestionar la independència tant de Tunísia com el Marroc, però les pressions dels francesos d'Algèria com els de la metròpoli, i el seu lema de "Algèria francesa", van aturar qualsevol possibilitat de transformar la situació a Algèria, amb tràgiques conseqüències. Una d'aquestes va ser enviar tropes de quinta a Algèria (p.477-8). Aquest missatge anava a complaure els nostàlgics del antic imperi. Diu Aron: " salvaguardar  l'últim fragment del imperi o , millor dit, con mires a que tres departaments, part integrant legalment del territori nacional, seguirà sent francès." (p.478)

A diferència de Camus, que era d'Algèria (francesa), que coneixia de primera mà el problema de la colonització, Aron confessa: "El què sabia de l'Algèria francesa, ho havia llegit, no m'inspirava  cap simpatia, però fou la reflexió la que configurar el meu judici, les meves conviccions. ¿Per què haurien d'acceptar els algerians un estatus des de el seu punt de vista inferior al de Tunísia o Marroc? ¿Per què els "evolucionats", els "afrancesats", no haurien de desitjar la independència que ja havien aconseguit o estaven en vies de aconseguir-ho les elits de tots els països colonials? " (p.478). El problema algerià tenia dos trets diferencials de la resta: 1) els seu estatut departamental, que pertanyia a França, i 2) El milió de ciutadans francesos, que havien nascut allà. Com solucionar aquesta problema? 

Algèria: Raymond Aron ho té clar (1)

 

En les seves memòries* a la tercera part, capítol 2, apareix "La tragèdia algeriana". Comença parlant dels fets més significatius al 1956 al parer d'Aron: "el discurs de Nikta S.Kruschev, en el XX Congrés del partit comunista de la Unió Soviètica, la nacionalització del Canal de Suez per part de Gamal Abdel Nasser y, casi simultàniament, la revolució hongaresa i l'expedició franco-anglesa." (p.467)

Aron fa un breu comentari de cada un d'aquests fets històrics.  Els fets del Canal de Suez, i la intervenció francesa tenia la raó de ser "perquè els egipcis  recalçaven els rebels algerians i duien a terme una virulenta propaganda contra França." (p.473)

Aron escriu al 1957, La tragédie algérienne. En la política francesa hi havia dues posicions, "els liberals, utilitzaven la paraula 'independència'; condemnaven la repressió, la tortura, recomanaven la negociació. Les tesis oficials, era que Algèria era França. Aron diu: "Així doncs, vaig trencat les regles del clarobscurs o del joc del amagatall diplomàtic o, per utilitzar altra imatge, vaig posar el dit a la nafra. Negociacions, per descomptat, però tinguem el valor d'afrontar les nostres idees i la nostra actuació: no haurà negociacions sense el reconeixement del dret dels algerians a la independència, i aquesta implicarà la sortida de, almenys, part dels francesos d'Algèria."(p.473-4)

Un dels trets característic d'Aron és la seva clarividència, així va poder dir en una data tan primerenca con 1943-1944 a Londres, on estava la De Gaulle i també Aron, que va  sostindré  que "desprès de la guerra, no  posseiria les mitjans necessaris per conservar el seu imperi". (p.474) 

Aron escriu en el prefaci de "El opio de los intelectuales**(1954-1955): "Por lo que a mí respecta, keynesiano con alguna inclinación al liberalismo, favorable a un acuerdo con los nacionalismos tunecino y marroquí, convencido de que la solidez de la alianza atlántica es la mejor garantía para la paz, unas veces se me clasificará en la izquierda y otras en la derecha, según se trate de política económica, del tema de África del Norte o de las relaciones Oriente-Occidente." (p.12-13)

La filosofia de Unamuno (IX. 1)

 

9. Fe, Esperança i caritat*

Si vols trobar a Déu el camí més curt és la fe. Però, ¿què és això de la fe? (p.181) La resposta és "crear lo que no vemos" (p.181). Creure en Déu és voler que existeixi, anhelar la seva existència (p.181). Pau de Tars va donar la definició canònica de la fe com " La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem**" (Hebreus, XI,1). Unamuno interpreta aquest passatge com una subordinació de la fe a l'esperança. Diu: "Es la fe en Déu, això és, l'ardent anhel de que hi hagi un Déu que garanteixi l'eternitat de la consciència la que ens pota a creure en Ell". (p.182.

Per Unamuno la fe és basa en la incertesa. De fet, suposa un element subjectiu, una adhesió a algú el que creiem. Es creu a una persona i a Déu en quan persona i personificació del Univers (p.182). La confiança no pertany al terreny de les coses, fa referència sempre a les persones. No confiem en el Destí, sinó en la Providència, com una realitat personal. Dir la veritat és donar-nos esperança diu Unamuno.

"(...); la fe es cosa de la voluntad, es movimiento del ánimo hacia una verdad práctica, hacia una persona, hacia algo que nos hace vivir y no tan sólo comprender la vida".(p.186). Estableix graus de coneixement: el sentir, el conèixer, el voler i el creure, és a dir, crear (p.187). La fe en Déu fa crear a Déu i aquest ens dona la fe en Ell. Un podria fer preguntar-se el perquè d'aquest Déu. No és possible una demostració racional, això ha quedar descartat fa molt de temps. Perquè volen viure (eternament) volen i anhelem la existència de Déu, per garantir-nos aquest anhel. 

Unamuno estableix un cercle virtuós quan diu: "Querer que exista Dios, y conducirse y sentir como si existiera. Y por este camino de querer su existencia, y obrar conforme a tal deseo, es como creamos a Dios, esto es, como Dios se crea en nosotros, como se nos manifiesta, se abre y se revela a nosotros (p.188).  Unamuno és prohibeix a si mateix, qualsevol pensament escèptic. Ell (Unamuno) vol que existeixi Déu, el necessita amb totes les seves forces, perquè el Déu cordial, l'envolti li doni l'aler d'eternitat que demana a crits. Déu és el seu amic. Ací, no val res la lògica, ni cap demostració racional de la existència d'un Déu abstracte. Qui voldria un Déu incommensurable, inabastable, sense un bri d'amor per les seves creatures? 

 Hi ha passatges de inspiració platònica, com aquest: "(...); de amar los bienes pasamos a amar el Bien; de las cosas bellas, a la Belleza; de lo verdadero, a la Verdad; de amar los goces, a amar la Felicidad, , por último, a amar al Amor. Se sale uno de sí mismo para dentrarse más en su Yo supremo; la conciencia individual se nos sale a sumergirse en la Concienca total de [la] que forma parte, pero sin disolverse en ella. Y Dios no es sino el Amor que surge del dolor universal y se hace conciencia." (p.190). En aquest fragment, hi ha dos parts, una d'ascendència platònica i l'altre sembla extreta de Hegel. Perquè aquest "dolor universal" d'on surt? Pot sortir d'una consciència desgraciada? D'una mala infinitud? Unamuno vol creure perquè aquest "dolor universal" tingui sentit i és poguí vèncer. Però ací com a tot arreu, la raó no serveix, per consolar-nos, perquè no pot de cap de les maneres. La raó és el dissolvent de la fe. I la fe és "contrarracional" (p.192). Deia Kierkeggard, "(...). Todo individuo que no vive o poética o religiosamente es tonto." (p.192). És veritat que Kierkeggard volia una fe de carboner, una adhesió complerta a Déu (l'exemple paradigmàtic és Abraham). Per Unamuno, el dolor és una via directa cap a Déu. L'amor i el dolor tenen en el temps una dimensió essencial, perquè com diu, amb ecos de Nietzsche, "El ahora (...), en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo." (p.192)

Algèria: Camus enfrontat amb tothom (i III)

 La nova Algèria*

En aquest apartat aprofundeix en les seves idees d'una Algèria federada "articulada sobre institucions anàlogues a les que permeten viure en pau, en la Confederació Helvètica, a nacionalitats diferents(p.191). Per descomptat, Algèria no és Suïssa. El propi Camus remarca aquesta idea quan diu: "Algèria ofereix l'exemple raríssim de poblacions diferents imbricades sobre el mateix territori. El que hi ha que associar sense fondrà no son territoris, si no comunitats amb personalitats diferents." (p.191) 

Com fer possible aquesta convivència en aquestes alçades s'havia fet quasi irreversible? Segons Camus, la solució és un projecte elaborat per Marc Lauriol, per "donar satisfacció a les necessitats de justícia i de llibertat de totes les comunitats" (p.192).  Deixo les elucubracions jurídiques perquè el somni de Camus no estava a l'ordre del dia. Pensa que una solució federalista és molt millor que una guerra civil que en el fons ja ha començat.

"En Argelia, Camus rechazó con todas sus fuerzas que el terrrorismo pudiera justificar la tortura y la condena a muerte**" (p.155). La recerca d'un compromís entre totes les parts enfrontades per salvar innocents, tant d'una banda com l'altre va ser unes de les accions personals que van moure la voluntat de Camus, una treva demanava. Va posar tot el seu prestigi amb una causa -molt modesta-, per evitar el que va acabant passant. Hi ha una frase que s'ha fet proverbial al dir que preferia a la mare a la justícia. Però el fet és que la frase complerta és aquesta: "En este momento se arrojan bombas cotra los tranvías de Argel. Mi madre puede hallarse en un de esos tranvías. Si eso es la justicia, prefiero a mi madre**".(p.170-1).

Camus era Algèria francès, estimava la seva terra, estimada la seva llengua, el francès, l'horroritzava una guerra civil a casa seva, entre francesos, per això va lluitar amb totes les seves forçes perquè el desastre no és produir, així ho testimonien el llibre de Lottman*** i el de Jean Daniel**. Veurem com els altres intel·lectuals van viure de manera molt diferent el drama personal que per ell va ser la guerra civil a Algèria.

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (II)

 

Camus segueix donant les seves raons del perquè no és una bona idea la independència d'Algèria*. Ell ha nascut allà, no és fill del islam.  Precisament d'això parla quan pot dir: 

"Los árabes pueden al menos reclamar su pertenencia no a una nación, sino a una especie de im perio musulmán, espiritual o temporal. Espiritualmente, este imperio existe; su cohesión y su doctrina es el islam. (...) Hay que considerar la reivindicación de la independencia nacional argelina en parte como una manifestación de ese nuevo imperialismo árabe del que Egipto, presumiendo de sus fuerzas, pretende ser la cabeza y que, de momento, Rusia utiliza con fines de estrategia antioccidental. (...) En todo caso se debe atribuir a esta reivindicación nacionalista e imperialista en el sentido preciso de la palabra, los aspectos inaceptables de la rebelión árabe, y principalmente el asesinato sistemático de civiles franceses y de civiles árabes, muertos sin discriminación, y por su sola condición de franceses o de amigos de los franceses."

(...) El error del gobierno francés desde el comienzo de los acontecimientos ha sido el de no distinguir nada nunca y, en consecuencia, de no hablar nunca claramente, (...). El resultado ha sido reforzar, por una parte y por la otra, a las facciones extremistas y nacionalistas."

Per Camus cal fer passes per reconèixer la realitat dels fets. Per això Camus demana al seu govern -que no ha sigut capaç de parlar al pobla àrab de Algèria-, que proclami:

"1.- Que la era del colonialismo ha terminado. (...) reconoce sus errores pasados y presentes y se declara dispuesta a repararlos;

2.- Que rechaza sin embargo obedecer a la violencia, sobre todo bajo las formas que adopta hoy en Argelia; que rechaza, en particular, servir al sueño del imperio árabe a sus expensas, a expresas del pueblo europeo de Argelia y, finalmente,a expensas de la paz mundial.

3.- Que propone pues un régimen de libre asociación en el que cada árabe, sobre la base del plan Lauriol**, encontrará realmente los privilegios de un ciudadano libre."

"Por supuesto, aquí es cuando empiezan las dificultades. (...) Esta declaración sería sin duda oída por las masas árabes, hoy cansadas y desorientadas, y por otra parte, tranquilizaría a una gran parte de los franceses de Argelia, impidiéndoles practicar una oposición ciega a las reformas estructurales que son indispensables.

"Queda por definir la solución que podría plantearse para su discusión***."

Albert Camus, era dels pocs que volia que la seva petita pàtria, Algèria, fos un bocí de França, tothom veia que això no seria possible i malgrat tot, ell va lluitar des de la seva mirada particular, per una solució civilitzada, que malgrat tot, no va poder aturar l'espiral de violència. 

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (I)

 

'A la contra', per Ferreres 10/11/2025

La vinyeta d'en Ferreres en dona peu per parlar de les polèmiques viscudes a França  a propòsit d'Algèria i la seva independència. El problema es pot generalitzar per exemple en el cas de Israel i Palestina o el Sàhara. Un problema que va sacsejar la societat francesa i que va provocar la caiguda de la IV República (1946-1958) i l'aparició de la V República i el retorn del general De Gaulle. En aquesta polèmica van intervenir personalitats de la talla de Albert Camus, nascut a Algèria, Raymond Aron i Jean-Paul Sartre, entre altres molts. 

I

Albert Camus

En les seves Cròniques algerianes (1939-1958)*, hi ha una Nota de l'autor en parla dels fets del 13 de maig. D'aquells fets, va sortir el general Massu, demanant un govern de "Salvació Nacional". Això va portar la fi de la IV República i l'aparició un altre cop del general De Gaulle com home providencial, la constitució de la V República. Massu amb la seva demanda -un cop d'Estat-, volia assegurar-se que Algèria no seria mai un nou Estat i si França. Però De Gaulle va portar per la propia dinàmica dels fets, la independència  al 1962, desprès d'una guerra civil ferotge, cruel i despietada.

Com diu a la Nota de l'autor, malgrat els fets, aquestes Cròniques volen: " desembocar en el único futuro posible: un futuro en el que Francia, apoyada incondicionalmente sobre sus libertades, sabrá hacer justicia, sin discriminación, ni en un sentido ni en otro, a todas las comunidades de Argelia. Hoy como ayer, mi única ambición al publicar este libro testimonio es contribuir, según el alcance de mis medios, a la definición de ese futuro." (p.8)

Per saber la posició de Camus en aquest conflicte, cal llegir l'article Argelia 1958**. En ell, Camus exposa al seu parer de les reivindicacions àrabs i franceses. Així diu:

A)Lo que hay de legítimo en la reivindicación árabe:

Tienen razón, y todos los franceses lo saben, cuando denuncia y rechaza:

1.- El colonialismo y sus abusos, que han sido impuestos;

2.- La mentira repetida de la asimilación siempre propuesta, nunca realizada, mentira que ha comprometido toda evolución a partir de la institución colonialista. Las eleccions trucadas de 1948 en particular ilustraron la mentira y desanimaron definitivamente al pueblo árabe. (...);

3.- La injusticia evidente del reparto agrario y de la distribución de la renta (subproletariado). Esas injusticias se vieron irremediablemente agravadas por una demografía galopante:

4.- El sufrimiento psicológico: actitud a menudo despreciativa o desenvuelta de muchos franceses, desarrollo en los árabes (por culpa de una serie de medidas estúpidas) de un complejo de humillación que está en el centro del drama actual.

(...) La injusticia que ha sufrido el pueblo árabe está unida al colonialismo, a su historia y a su gestión. El poder central francés nunca ha podifo hacer imperar totalmente la ley francesa en sus colonias. Está fuera de cualquier duda que se debe hacer una reparación en toda regla al pueblo argelino, que le  restituya al mismo tiempo la dignidad y la justicia.

B) Lo  que hay de ilegítimo en la reivindicación árabe:

(...), han conducido a ciertos combatientes y a su estado mayor a reclamar la independencia nacional. (...) es una fórmula puramente pasional. No ha habido nunca nación argelina. (...) Hay que añadir que una Argelia puramente árabe no podría acceder a la independencia económica sin la cual la independencia política no es más que una añagaza. Por insuficiente que sea el esfuerzo francés, es de una envergadura tal que ningún país,  a la hora actual, consentiría hacerse cargo de él***. Remito, para esta cuestión y los problemas que suscita, el admirable libro de Germanie Tillon"****.

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).