Humor filosòfic (XV)

 L'acudit apareix amb el context de deisme. El deisme afirma l'existència de Déu, en oposició al ateisme. El deisme s'han va desenvolupar entre el segle XVII-XVIII a partir de la distinció entre ells i el teisme. La distinció entre deisme i teisme la va establir Kant*. Establí la distinció entre teologia racional i una teologia natural. La teologia racional, és aquella que pensa el seu objecte  mitjançant conceptes trascendentals**, la teologia natural, és aquella que pensa el seu objecte mitjançant de la nostre naturalesa -la nostre ànima-. En el primer cas, estem davant dels deistes mentre els segons diem que son teistes. En el cas de deisme, el Déu personal, s'esborra, per donar pas a un Déu impersonal, un Déu en vocació de rellotger còsmic, que no vol entrar en la brega de les disputes i anhels dels homes.

+++++++++++

Una àvia jueva està veient com el seu net jugava a la vora d'una platja quan s'acosta una onada enorme i s'empassa el nen al mar. Aleshores, prega:

-Si us plau, Déu meu. Et prego, torna'm al meu net.

I una onada enorme plana sobre els seus peus i torna el nen a la platja, intacte.

I ella mira cap al cel i diu:

-Portava un gorreta***! (pàg.115)

[Una abuela judía está viendo cómo su nieto juega en la orilla de una playa cuando se acerca una ola enorme y s lo traga el mar. Entonces, ruega:

-Por favor, Dios mío. Te ruego, devuélveme a mi nieto.

Y ina ola enorme se cierne sobre sus pies y devuelve al niño a la playa, intacto.

Y ella mira hacia el cielo y dice:

-¡Llevaba un gorrito! (pág.115)]

Humor filosòfic (XIV)

 

L'acudit fa referència els embolic que genera el llenguatge. El gir lingüístic és un dels moments fundacionals de la filosofia anglosaxona. Per la filosofia analítica, el llenguatge genera multitud de problemes. I en aquest acudit, hi ha dos nivells de llenguatge en el que la mateixa expressió: "món del espectacle", fa referència a dos connotacions diferents per qui escolta aquesta expressió. Per dir-ho així, en el llenguatge corrent, malgrat les confusions que es poden originar, tothom pot acabar per entendre el que volen expressar. Però quan entrem en l'àmbit filosòfic, llavors és demana precisió, i és ací on comencen els embolics, que tant aficionats son els filòsofs.

+++++++++

"Garwood va al psiquiatre, on es lamenta que no ha tingut mai núvia.

-No m'estranya- diu el loquer-. Fa olor que empudega

-I que ho digui -respon Garwood-. És per la meva feina. Treballo al circ, tinc cura dels elefants i netejo les seves deposicions. Per més que hem rento, no hem lliuro d'aquesta pudor.

-Doncs deixi aquesta feina i cerqui's una altra! -li diu el psiquiatre.

-¿Està de broma? -se sorprèn Garwood-. I deixar el món el món de l'espectacle?*".(pàg.144)

[Garwood va al psiquiatra, donde se lamenta de que no ha tenido nunca novia.

-No me extraña- dice el loquero-. Huele que apesta.

-Y que lo diga -responde Garwood-. Es por mi trabajo. Trabajo en el circo, cuido de los elefantes y limpio sus deposiciones. Por más que me lavo, no me libro de este hedor.

-¡Pues deje ese trabajo y búsquese otro! -li dice el psiquiatra.

-¿Está de guasa? -se asombra Garwood-. ¿Y dejar el mundo el mundo del espectáculo? (pág.144)]

Humor filosòfic (XIII)

 

Capella Palatina 

(Palerm)

Aquest acudit, parla de la Llei Divina. Ací els creients ha de creuera allò que Déu estableix com a bo o molent. La qüestió immediata es saber com és la paraula de Déu. Els creients ho tenen relativament fàcil, cal llegir la Bíblia. Per els cristianisme Déu es va fer home, en la figura de Crist. Un acte de fe permet passar de les lleis humanes a la llei sagrada. Si Déu et diu que has de sacrificar el teu fill la resposta és seguir el que dicta Déu(Gen.22, 1-17).

Què passa si un no ets creient? Llavors, la llei divina la substitueixes per la llei dels homes. Aquestes lleis que varien amb el pas del temps i de les nacions, avui, s'expressen en el dret positiu, i com expressió universal, la Declaració Universal  de Drets Humans (1948).  L'ètica implica una reflexió filosòfica de les normes morals i del dret positiu.

 Hi ha dos tipus d'ètiques: les formals i les materials. Un exemple del primer és Kant (s.XVIII). Les ètiques materials, al llarg del pensament filosòfic  podem trobar a diferents autors.

Per Kant, la raó humana posseeix la capacitat per determinar el fil de la conducta, la "bona voluntat", establint la regla d'or en ètica. Per actuar moralment, no cal coneixement de la situació, ni interessos particulars, perquè si actues així, moralment es incorrecte. Aquestes ètiques que si tenen en compte el context, els interessos, les denomina ètiques heterònomes, enfront de les ètiques autònomes, que és la que Kant reivindica, perquè no cal fer càlculs, sinó actuar conforme a la llei moral, que qualsevol persona, és capaç de seguir, sempre que posi al darrera les seves preferències i interessos. Puc dir la veritat sempre i en totes les situacions possibles? La resposta de Kant és que si, malgrat les possibles conseqüències que pot tenir dir la veritat. 

Les ètiques materials o heterònomes,  son aquelles que parteixen d'un contingut determinat, per exemple, Déu, la felicitat, el plaer, cap d'elles te com a contingut l'egoisme. Plató, Aristòtil, l'estoïcisme, el Cristianisme, l'utilitarisme o el pragmatisme son ètiques materials.     

+++++++

"Moisès baixa de la mont Sinaí, brandant les taules de la llei, i anuncia a les multituds congregades:

-Us porto una bona notícia i una dolenta. La bona és que he aconseguit que ho deixés només en deu manaments. La dolenta és que “adulteri” segueix constant entre ells*." (pàg.90-1)

[Moisés baja del monte Sinaí, blandiendo las tablas de la ley, y anuncia a las multitudes congregadas:

-Os traigo una buena notícia y una mala. La buena es que he conseguido que lo dejara sólo en diez mandamientos.  La mala es que "adulterio" sigue constando entre ellos.]

Humor filosòfic (XII)

Aquest acudit, entra dins d'allò que denominen pragmatisme. Aquesta paraula és avui, sinònim d'insult. El pragmatisme* és per dir-ho així, la filosofia nord-americana per excel·lència. El pragmatisme és sobretot, anti-representacionista, es a dir, no existeixen essències, ni veritats que escapen els esser humans. Això vol dir, que no hi ha una veritat esperant-hi al altra cantó on estàs tu. No hi ha allò que Kant deia "la cosa-en-sí". El pragmatisme de Peirce, James i Dewey o Rorty, aposta per les conseqüències pràctiques d'allò que anomenen veritat. Ells no estaven obsessionats per la recerca de la veritat. Sabíem que les pràctiques social, els contextos històrics, fan que allò de la veritat és molt menys del que la filosofia continental ha sospirat per trobar. La veritat no és ahistòrica, si una teoria que "funciona", és a dir, extreu conseqüències pràctiques per la societat, llavors, poden parlar de veritat. Darwin, va establir una explicació teòrica, que en el seu moment va ser rebutjada i ridiculitzada. No era la veritat de la biologia. Però resulta que cap altre, era capaç explicar de manera raonable el que Darwin va poder explicar. Si les conseqüències son catastròfiques llavors podem pensar que allò és un error, i potser caldria repensar-ho el que donem per fet i allò que donen per cert, es adir, les nostres creences. Deia Nietzsche, que la veritat son metàfores que serveixen per explicar-nos a nosaltres mateixos i al món. 

++++++++++++++

 "Una dona va a la comissària de policia a denunciar la desaparició del seu marit. Li demanem una descripció i ella diu:

-Un metre vuitanta i escaig, de constitució robusta i pèl abundant i arrissat.

La seva amiga, que ha anat a acompanyar-la, diu atònita:

-Però què dius? Si el teu marit fa poc més de metre seixanta, és calb i panxut!

-Ja -respon la dona-. Però qui vol que tornin a un marit com aquest? (pàg.86)

++++++++++

["Una mujer va a la comisaria de policía a denunciar la desaparición de su marido. Le pidem una descripción y ella dice:

-Un metro ochenta y pico, de constitución robusta y pelo abundante y rizado.

Su amiga, que ha ido a acompañarla, dice atónita:

-Pero ¿qué dices? ¡Si tu marido mide poco más de metro sesenta, es calvo y barrigón!

-Ya -responde la esposa-. Pero ¿quién quiere que le devuelvan a un marido como ése? (pág.86)]

Humor Filosòfic (XI)

 

Si hem de fer cas a Hegel, la historia de la filosofia és la filosofia. En aquest acudit, hi ha un parell de qüestions interessants. Un és el ornitorrinc* seria expressió d'allò que no pot ser. I això perquè les nostres construcció ideals, barreja de percepcions i construccions mentals, categories,  deixaria en mal lloc totes dues. I malgrat tot, l'animal existeix, és l'evidència que les nostres construccions ideals, no poden resistir el fet de la seva existència. I això vol dir que cal repensar-ho tot, la teoria evolutiva ho pot explicar, però a nosaltres que encara son fills d'una visió angelical, ens costa acceptar-ho. L'altre qüestió és que una paraula, porta a una altre, configurant una xarxa de significacions que son producte de la tradició i què permet una nova concepció ideal, en el cas de Plató la seva potent al·legoria de la caverna**.

"Eh... l'altre dia Plató i un ornitorrinc se'n van anar a un bar. El cambrer li va dirigir una mirada interrogant al filòsof i Plató va dir: "Què vol que li digui? A la caverna tenia millor aspecte***.” (pàg.204)

+++++++++

"Eh... el otro día Platón y un ornitorrinco se fueron a un bar. El camarero le dirigió una mirada interrogante al filósofo y Platón dijo: "¿Qué quiere que le diga? En la caverna tenía mejor aspecto." (pág.204)

Humor filosòfic (X)

 

Ací es parla de la relativitat. A l'ètica s'ha parlat molt sobre els valors. Què son? A l'àmbit de la filosofia analítica, hereva de Wittgenstein, calia fer una tasca terapèutica per desempallegar-nos dels malentesos que el llenguatge provoca, especialment, quan parlen els filòsofs. Dins de les ciències socials, el relativisme pot encarar-se des de dos perspectives*: com relativisme epistemològic, per negar veritats absolutes e immutables. Per altre banda, hi ha un relativisme cultural, que implica la impossibilitat de mesurar uns valors (aliens) els nostres. La idea de incommensurabilitat entre cultures té una derivada molt feliç per les cultures que imposen restriccions a les llibertat individuals com de grup a molts països. Aquest tendeixen a defensar-se precisament per aquesta impossibilitat de mesurar uns valors (els nostres) i els d'ells.

"Pat: Mike, et truco des de l'autopista amb el meu nou telèfon mòbil.

Mike: Aneu amb compte, Pat. Acaben de dir per la ràdio que hi ha un boig que va en direcció contrària per l'autopista.

Pat: Un? Hi ha centenars!**"

++++++++++

["Pat: Mike, te llamo desde la autopista con mi nuevo teléfono móvil.

Mike: Ten cuidado, Pat. Acabán de decir por la radio que hay un loco que va en dirección contraria por la autopista.

Pat: ¿Uno? ¡Hay cientos!*"]

Humor filosòfic (IX)

 El psicoanàlisi, potser en el segle XX va ser una de les corrent de pensament més influents, dins de la psicologia i per extensió de les ciències socials. La idea de Sigmund Freud (1856-1939), va ser que tots els fenòmens tant racionals com irracionals, tenien origen en les vivències infantils. I el motor d'aquestes experiències tenien a veure en la sexualitat, en sentit molt ampli. 

" Un terapeuta li pregunta al seu pacient que li va anar durant el menjar que va tenir amb la seva mare. El pacient contesta:

-Prou malament, la veritat.

- Ah, sí?-li pregunta el terapeuta- Què va dir vostè?

-Jo només volia dir-li: "Em passes la sal, si us plau?", però em va sortir: "Puta! ¡Em fas la vida impossible* (pàg.105)!

[" Un terapeuta le pregunta a su paciente qé tal le fue durante la comida que tuvo con su madre. El paciente constesta:

-Bastante mal, la verdadd. Tuve uno de esos actos fallidos.

-¿Ah, sí?-le pregunta el terapeuta-¿Qué dijo usted?

-Yo sólo quería decirle: "¿Me pasas la sal, por favir?", però me salió: "¡Zorra! ¡Me haces la vida imposible!*". (pág.105)]

Heidegger i la tècnica (II)

 

   Heidegger planteja la seva investigació sobre el sentit de l'ésser, des d'una perspectiva del Dasein [ser-ací], és a dir, d'aquell ésser o ens  [ontologia] què pregunta pel sentit de l'ésser. El ser-ací, soc jo, una possibilitat, que pot escollir i segons l'aposta, pot donar-se un ser-ací autèntic o inautèntic. Heidegger,  dona l 'esquena al concepte de substancia, propi del pensament metafísic. Des d'Aristòtil fins a Descartes, la substància és l'eix vertebrador de la ontoteologia, és a dir, de la filosofia. Perquè segons ells, la substància, el jo cartesià, no és més que un ens i no l'ésser. Per això parlarà de "Existentialien" -existèncials-, i axí dirà que: "Existenciarios [Existenciales] o  y categorías son las dos posibilidades fundamentales de caracteres del ser. Los entes respectivos requieren que se les pregunte primariamente en cada caso de distinto modo: un ente es un "quién" (existencia) o un "qué" ("ser ante los ojos": en el sentido más lato)." (pág.57)

La filosofia de Descartes va partir d'un jo i posteriorment, va guanyar el món. Heidegger, parteix del primer existencial que és "l'ésser-en-el-món". Per pensar, primer cal estar-en-el-món. Aquestes expressions confonen perquè segons Heidegger, pensem en termes òntics. Cal pensar en un altre pla, el ser-ací és consubstancial al estar-en-el-món. Per dir-ho paradoxalment, som el ser-ací, però també som ens, però que pregunta  pel ésser. Llavors, allò que diem coses (ens) Heidegger ho rebateja com "ocupació**" (Besorgen). 

En l'analítica que porta a terme Heidegger en Ser y Tiempo, parlarà de "cosas" (ens) i acabarà amb  l'útil. I què és això? "Un útil es esencialmente "algo para..". (...) "A la forma de ser del útil, en que éste se hace patente desde sí mismo, la llamamos "ser a la mano" (pág.82).

Heidegger i la tècnica (I)

 

Heidegger va repensar allò que és donava per sapigut. La paradoxa és que ell ho trastoca tot. No és que Heidegger hagi entrat en una dimensió més clara, més nítida, més real que altres filòsofs haguessin  pogut pensar i dir, l'aportació seva és una reinterpretació de la metafísica. Pensa que s'ha errat en el camí, perquè ens hem obsedit per l'ens i  en hem oblidat de l' ésser. I per ell, això ho trastoca tot. Cal tornar a repensar totes les categories filosòfiques com: substancia, natura, home, tècnica, realitat, veritat, subjectivitat, realisme, concepte, filosofia, etc. El seu llenguatge, i el seu esperit creatiu, fa que les paraules adquireixin connotacions que res més ell, s'ha atrevit a meditar. La filosofia és un camí, pensar el sentit l'ésser és l'objectiu, però es ben cert, que aquesta expressió, que sembla molt fàcil de comprendre, resulta ser un obstacle insuperable, mentre segui pensada en termes d'ens -l'home, una casa, un estel, l'aigua, un martell, la terra, etc.-. La tècnica no una cosa trivial, com nosaltres hem pogut arribar a pensar. És molt més que això, perquè posa en qüestió la mateixa concepció del que som i per extensió el propi sentit del que vol dir ésser. 

“Adónde hemos ido a parar en nuestro extravío? Preguntamos por la técnica y hemos llegado ahora a  la aletheia* [veritat], al salir de lo oculto. ¿Qué tiene que ver la esencia de la técnica con el salir de lo oculto? Contestación: es lo mismo. Pues en el salir de lo oculto tiene su fundamento todo traer-ahí-delante. Pero éste coliga en sí los cuatro modos del ocasionar -la causalidad- y se hace valer plenamente sobre ellos. A la región de la causalidad pertenecen fin y medio, pertenece lo instrumental. Lo instrumental es considerado el rasgo fundamental de la técnica. Si nos preguntamos paso a paso lo que es propiamente la técnica, representada como medio, llegaremos al salir de lo oculto. En él descansa la posibilidad de toda elaboración productora**.” (pág.15)

Acudit molt filosòfic