Endevinin qui diu això?

 




“En el estado de naturaleza, ‘la mujer es un animal doméstico’ *.”

“En lo que respecta a las mujeres cultivadas, (...) éstas necesitan sus libros tanto como su reloj; a saber: lo llevan para que se vea que lo tienen, aun cuando está parado o no esté puesto en hora con relación al sol*”

“Una mujer letrada que tenga la cabeza llena de griego, como la Señora Dacier, o que sostenga profundas discusiones sobre mecànica, como la Marquesa de Chatelet, tendrá además que tener barba; porque así se expresaría mejor la imagen de pensadoras sesudas, ppor la que luchan*”.

“[la mujer] no aprenderá, por tanto, geometría; acerca del principio de razón suficiente o de las mónadas sólo sabrá lo mínimo imprescindible [...]. Las bellas pueden dejar a Cartesius (Descartes) girando en su torbellino, sin inmutarse siquiera porque Fontanelle quiera hacerles compañía bajo las estrellas; y su atractiva nada pierde porque ignoren lo que Algerotti se esforzó por describir acerca de la fuerza de atracción de la materia, siguiendo a Newton. En cuanto a la historia, no se llenarán la cabeza con batallas; y, en lo referente a la geografía, tampoco lo harán con nombres de fortalezas, ya que es tan impropio de ellas oler a pólvora, como de los hombres oler a almizcle*”.

“El género femenino es insensible a todo lo que sea deber u obligación. Ellas hacen algo sólo porque quieren, y el arte consiste en hacer que quieran sólo lo que es bueno*”.


PD: En els propers dies desvetllarem el nom del personatge. 


Levinas: Religió i idea de infinit (i III)

III

Déu i el proïsme



Franja de Gaza


L'autor és pregunta si "aquesta divergència entre religió i racionalitat, ¿no posa de manifest, en la nostra civilització, una interpretació preferencial i tal vegada exclusiva del pensament com saber i del sentit com allò que la mà pot palpar?" 

Per Levinas, hi ha una sobre determinació pel que fa a la "percepció, concepte, comprensió" en benefici d'una manera particular d'entendre el món a la mida del home i els seu deliri per controlar-ho i per això "incapaç de Déu".

El propi Levinas és conscient  del seu pensament intempestiu. Si el pensament no pot anar més enllà, llavors quin sentit té tot plegat? Per això, Levinas suggereix una idea de Descartes, la idea de infinit que segons ell -Meditacions metafísiques - Déu ha posat en nosaltres, com la firma del seu autor. Això li permet dir: "ser un pensament que pensa més enllà". Un esser finit porta en ell mateix la idea de infinitud. Levinas, necessita l'existència d'aquest porta oberta al infinit, a l' Absolut. Aquesta idea de infinit pot ser fonament d'una ètica de la responsabilitat envers de l'altre. Mirant el rostre del altre, puc mirar el rostre d'un Déu desconegut. En el pensament mundà, mirem els altres no com cal, sinó en funció de nosaltres mateixos, per això, veure els altres com altres és fa impossible en el món on vivim. Aquesta mancança explica el que som capaços de fer els altres: humiliar, ningunejar (sic), explotar, assassinar. 

El proïsme és l'altre, que per Levinas, "inclou necessàriament a Déu". L'autor remata aquestes pàgines, advertint que això que volia deixar clar, es a dir, la necessitat de Déu per no enfonsar-nos en l'obscuritat, té en la saviesa bíblica, la seva màxima expressió.


 

Levinas: Religió i idea de infinit (II)

 

Mort de la fe i culte a l'art (1)






Al parer de Levinas: La llarga història de la 'fides quaerens intellectum*' - a fe busca l'enteniment" o "la fe busca entendre'- , no és el secret homenatge rendit per la religió al ateisme?" La preeminència de la saviesa mundana acaba arraconant a la "saviesa inspirada" .

Un exemple paradigmàtic, és el que Levinas posa, per il·lustrar  aquest punt,  Les proves de l'existència de Déu en la Crítica de la raó pura** de Kant (s.XVIII). El desenvolupament del racionalisme, la nova ciència, des de la modernitat -Descartes-, no ha fet més que desdibuixar la "saviesa religiosa".

Diu Levinas: "Cap pensament, excepte el científic està segur de la seva inspiració", això vol dir que la religió sembla perdre la espai que li havia atorgat el seu paper de direcció de les ànimes mitjançant la religió. Aquesta pendent del ateisme ha suposat l'abolició de la transcendència de Déu. Levinas constata que Nietzsche "posa de manifest el final d'una determinada saviesa religiosa". Per ell, aquesta "jubilació de Déu" -en contraposició a la mort de Déu-, suposa una immersió absoluta en la mundanitat, una exaltació de les activitats del homes inautèntiques -la vida com espectacle, sense interioritat-, que implica un allunyament de Déu. Aquesta omnipotència del home, i la seva llibertat sense límits, ha tingut en el segle XX un exemple del que podem arribar-hi. La destrucció del home per el home. 


Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 




La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.  


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (i IV)

 


Si tinguéssim que fer cas del que diu Marzoa, l'obra de Sartre, és l'estudi sobre Flaubert, i l'obra de L'idiota de la família"  (3 vol) (Gallimard). La mort no li va deixar acabar un 4 volum en el que estava treballant.  Diu Simone de Beauvoir*: " En realidad no quería escribir el último volumen del Flaubert, pero no teniendo en ese momento ningún otro proyecto, tampoco consentía en renunciar a él." (pág.139) 

Això ho deia el 1977. També va dir que "Prefiero morir un poco antes y haber escrito la Crítica de la razón dialéctica".  (pág.138).

Com Sartre és fa levinasià? Bernard-Henry Lévy**, dona pistes, però son almenys al meu parer, una mica inversament, però pel que sembla, amb Sartre tot era possible. Ho resumeix en tres etapes:

Cal remuntar-se cap els anys trenta, quan Sartre va a la llibreria Gibert i troba el llibre de Levinas*** que parla de Husserl i Heidegger. Diu Lévy: "encuentra en él la revelación de lo que buscaba. (...) el famoso "ha llegado a la fenomenologia a través de Levinas" (pág.619). Cap el 1933, a Berlín, llegeix Husserl. És perquè venia amb la lliçó apressa per el llibre de Levinas? Difícil de dir. Tenia la mala costum de no indicar les seves fonts. 

Segona etapa: D'aquell llibre de Levinas, Sartre s'oblida durant tota la seva vida, fins al final ! Dos autors, de la mateixa generació però en trajectòries absolutament paral·leles, sense possibilitat de trobar-se! 

Tercera etapa: El nexe central entre aquest dos pensador, és el maoista Benny Lévy (Pierre Víctor). Així descriu Bernard-Henry Lévy la connexió: "(...) de modo que este correveidile se convierte en un contacto vivo, un trazo de unión personificado entre los dos filósofos, igual de grandes, igual de importantes, que no se conocían y habrían seguido sin concerse de no ser por Lévy". (pág.619) 

Segons Henry Lévy, hi ha un empelt entre Levinas i Sartre. Malgrat el que diu, sembla una mica forçada aquestes relacions, perquè no sabem del cert fins a quin punt aquest empelt era propi de Benny Lévy  o era de Sartre. El cas és que l'última obra de Sartre i Benny Lévy porta un missatge nou, o millor dit, un nou esperit, sembla que Henry Lévy vol fer de Sartre un nou Edip, cec veu per fi la llum, però quina llum? L'alteritat, l'altre, el rostre? De qui? Del home del carrer o de Déu? No hi ha respostes. El que és segur és que estem molt lluny del Sartre del humanisme ateu del seu llibre "L' existencialisme és un humanisme".


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (III)

 Tots apunten  a  Pierre Victor (Benny Léy) com algú sense escrúpols  què  utilitza a un Sartre cec i sense esmà per contradir-lo. Però realment és això?


PV: Un mort vivent, un immortal en certa manera, però tu mateix vas dir que la teva obra estava acabada.

Sartre: Sí, però precisament en aquest llibre no crec que s'acabi. Simplement, els mètodes ja no són vàlids ja que no puc veure un paper i després assegut a una taula... aquests mètodes ja no són vàlids perquè ja no puc veure. No sóc cec però ja no veig prou per escriure o llegir així que a partir d'ara escriure per a mi només pot existir en forma de diàleg.”

Sartre vol deixar clar una cosa: 

“Sartre: També podríem dir que m'estàs manipulant i la igualtat tampoc no existiria. O sóc un vell ximple que manipules o un gran home amb qui véns a alimentar les teves idees. Aquestes són les dues possibilitats. Queda precisament el correcte: que siguem iguals.”

Més endavant de l’entrevista diu el següent:

“Sartre: Sí, fins a cert punt. Però la meva situació segueix sent força curiosa: bàsicament he acabat la meva carrera literària. El llibre que estem fent actualment és un llibre més enllà de les coses escrites. Ja no és una persona viva, una persona viva de més edat que parlaria amb tu, estic una mica alliberat de les meves obres i, tanmateix, guardo la seva continuïtat, vull parlar amb tu –que no em molesta, faig cada llibre no té relació amb els anteriors, fent una obra que va més enllà de la meva pròpia obra.”

I finalitza amb una frase enigmàtica:

“Sartre: Això és el que cal dir. I sóc com el jove de què parlaves: estic escrivint el meu primer llibre.”

De fet, qui va acabat d’escriure el llibre va ser Benny Lévy, el nom de Sartre no apareix a la portada del llibre, editada per l’editorial Verdier. La qüestió fonamental és Sartre volia començar de nou? Obrir una nova etapa, malgrat que la seva salut era molt delicada?




Deia Martínez Marzoa, parlant de Marx, que l’obra que el reflectia era “El Capital”. Malgrat haver escrit diferents textos, aquests no podien reflectir el veritable pensament d’ell. Marzoa, eliminava les discussions sobre un Marx jove i un altre madur. Si Sartre, havia estat l’autor de l’Esser i el no-res”, juntament, amb La nàusea, i posteriorment, va fer un canvi des de la fenomenologia al marxisme, Crítica de la raó dialèctica, passant per la seva immersió a Les paraules, no podia ser que volgués reinventar-se? On queda el llegat de Sartre? 

Bernard-Henry Lévy, porta les seves especulacions per camins fina ara intransitables. Diu: “El último Sartre es levisiano” (pág.617). Sartre i Levinas: alfa i omega en la trajectòria vital de Sartre? Dos filòsofs que pertanyen a la mateixa generació, però que no es troben en cap ocasió. I malgrat tot, com s’estableix aquesta connexió que fa Lévy?


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (II)

 II



Simone de Beauvoir, en el su llibre La ceremonia del adios*, explica la gènesi d’aquesta col•laboració al 1977. Sartre havia sigut sempre fidel al pensar sol, ara volia un pensament del nosaltres (VP):

“ Sería necesario un pensamiento que fuera verdaderamente concebido por ti y por mí al mismo tiempo, en la acción del pensamiento, con las modificaciones en cada uno que provoca el pensamiento del otro, y sería necesario llegar a un pensamiento nuestro, es decir en el que tú te reconocieras pero, al mismo tiempo me reconocieras, y yo me reconociera reconociéndote...

“Mi situación es, sin ebmbargo, curiosa: en líneas generales, yo ha terminado mi carrera literaria. El libro que hacemos actualmente es un libro allende las cosas escritas. No es del todo un ser viviente, un viviente de más edad, el que habla contigo; me encuentro un poco liberdado de mis obras... Contigo quiero (...) hacer una obra que esté más allá de mi propia obra.

“De hecho, no estoy muerto, como bebo, pero lo estoy en cuanto mi obra, ya terminada... Mis relaciones con todo lo que he escrito hasta ahora ya no son las mismas; yo trabajo contigo, tú tienes unas ideas que no son las mías y que me harán ir en ciertas direcciones que yo no tomaría. Por consiguiente, estoy haciendo algo nuevo; lo hago como una última obra y, al mismo tiempo, como una obra aparte, que no pertenece al conjunto, aunque, naturalmente, tenga con el algunos rasgos comunes: por ejemplo el concepto de libertad.” (págs.132-133)

En palabra de Beauvoir, “este libro era para  él “la moral y la política que querría haber terminado al final de mi vida”, (pág.132) 

Beauvoir fa un retrat de Pierre Victor poc amable, aquestes son les seves paraules:

“(...) Antiguo dirigente de la izquierda proletaria, Víctor conserva una mentalidad de “jefecillo”; necesitaba que todo el mundo doblara el espinazo ante él. Pasaba fácilmente de una convicción a otra, pero siempre con la misma tozudez. De la intensidad mal controlada de sus entusiasmos, extraía unas certidumbres que no podían ser cuestionadas. Eso daba a sus razonamientos una fuerza que algunos consideraban irresistible, pero la escritura exige una actitud crítica que le era desconocida; se sentía ofendido si alguien la adoptaba ante un texto suyo. En adelante, no nos dirigimos más la palabra. En casa de Sartre evitaba encontrármelo. Era una situación desagradable. Hasta entonces los verdaderos amigos de Sartre habían sido también los míos. Víctor fue la única excepción.” (pág.147)

 Simone de Beauvoir remarca el interés de Sartre por finalizar Pouvoir et Liberté, “sus diálogos eran grabados en magnetófono. Explicó a Michel Sicard –en un texto que aprecía en Obliques –cómo concebía este trabajo:

“Si el libro es llevado hasta el final, será una forma novedosa (...) una verdadera discusión entre dos personas existentes, que tienen las ideas que desarrollan al escribir; cuando estemos el uno contra el otro no será una ficció, será una verdad (...) en este libro habrá momentos de enfrentamiento y momentos de concordia y ambos son importantes... Estelibro de dos autores es esencial para mí porque la contradicción, la vida, estarán en el libro. La gente que lo lea (...) adoptará puntos de vista diferentes. Eso es lo que me apasiona” (pág.148-9)

Simone de Beauvoir veia a Sartre com lluita amb ell mateix mentre treballava amb Pierre Victor ( finals de 1979):

“-¿Ha trabajado bien?

Me respondía el primer día:

-No, hemos estado discutiendo toda la mañana a propósito de... (tal o cual cosa).

Al día siguiente me respodía:

-No. No estamos de acuerdo.

Temía que hiciera demasiadas concesiones. Me hubiera gustado estat al tanto de esas charlas; pero se grababan en el magnetófono, y Arlette, encargada de descifrarlas y copiarlas a máquina, trabajaba muy despacio.

-Nada esta a punto todavía –me decía Sartre.” (pág.156)

Cap el març de 1980, el text de Sartre i Pierre Victor sortia a la llum. Així ho explica la companya de Sartre:

“Puede conocer por fin esta conversación, firmada por Sartre y Benni-Lévi –el verdadero nombre de Víctor- ocho días antes de la fecha de publicación. Me consternó; no se trataba en absoluto de ese pensamiento plural al que Sartre hacía referencia en Obliques. Víctor no expresaba directamente ninguna de sus opiniones: se las endosaba a Sartre, intepretando, en nombre de no sé qué verdad revelada, el papel de fiscal. Su tono, la arrogante superioridad que adoptaba ante Sartre, indignaron a todos los amigos que leyeron el texto antes de su aparición. (...) Víctor había cambiado mucho desde que Sartre lo conociera. Como muchos abtiguos maoístas, se había vuelto hacia Dios, el Dios de Israel, puesto que él era judío; su visión del mundo se había vuelto espiritualista e incluso relgiosa. Ante esta nueva orientación, Sartre refunfuñaba (...):

“-¡Víctor quiere absolutamente que todo el origen de la moral esté en la Torah! ¡Pero yo no estoy de acuerdo!

(...) Víctor, en lugar de ayudarlo a que enriqueciera su pensamiento, lo presionaba para que renegará de él. ¿Cómo podía pretender que la angustia no había sido para Sartre más que una moda, cuando nunca se había preguntado por las modas? ¿Cómo se atrevió a debilitar la noción de la fraternidad, tan fuerte y tan dura en la Crítica de la razón dialéctica? No oculté a Sartre la amplitud de mi decpeción.

Simone de Beauvoir intenta explicar aquests canvis de Sartre explicant-ho així:

“Viejo, su cuerpo en peligro, casi ciego, el porvenir le resultaba inaccesible. Recurrió a un sucedáneo: militante y filósofo, Víctor encarnaría el “nuevo inelectual” con el que Sartre soñaba y que había contribuido a crear. (...) Finalmente, creo que eso fue muy importante, Sartre ya no podía leer, leerse. Yo soy incapaz de juzgar un texto que mis ojos no hayan descifrado. Sartre era como yo, y éste sólo controló por medio del oído. Dijo en la conversación con Contant: “El problema es que este elemento de crítica reflexiva que está constantemente presente cuando uno lee un texto con sus propios jos, nunca está muy claro durante una lectura en voz alta. (...) Cuando se publicó la entrevista se sorprendió y se afligió al enterarse de que todos los satrianos, e incluso, de una manera general, todos sus amigos compartían mi consternación.” (pág.158-160)


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (I)

Voldria comentar el llibre “El siglo de Sartre” de Bernard-Henry Lévy. Trad. Juan Vivanco. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001.




Un llibre enlluernador sobre la figura de Sartre. L’autor fa un assalt al personatge polifacètic rastrejant totes les influències del autor de L'ésser i el no-res. Sartre i la seves contradiccions que el llibre va repassant de forma minuciosa i on Lévy, treu les seves dots literàries per fer-se preguntes sobre el significat de les seves obres.


Un llibre de tesi, on Lévy interpreta a la seva manera el pensament del intel•lectual per excel•lència del segle XX. Lévy troba diferents etapes en la singladura vital de Sartre. La més controvertida e incerta és l’ultima etapa de la vida de Sartre. Apareix al Epíleg* (El filòsof cec). 


Lévy troba que un tomb al pensament de Sartre es troba al text “Las palabras”. Una biografia particular on fa un ajustament de comptes en el seu passat. Una mena de confessions descarnades on sembla que tota la seva trajectoria ha estat un error. Diu Lévy: 

“Es el último filósofo occidental que confirma el privilegio platónico de la mirada.” (pág.560). Però Sartre, pierde la visión (1974), pero com deia Borges, “Se pueden hacer muchas cosas sin luz” (pág.597). I que fa Sartre? Ací és on apareix la figura de Pierre Víctor.


Amb el nom de Pierre Víctor, dirigeix La Gauche Prolétarienne, un setmanari de tendència maoista  que arriba ser secretari de Sartre. Lévy el va conèixer i fa una descripció del personatge. 


Pierre Víctor amb Sartre escriuen una mena de testament filosòfic-polític: Pouvoir et liberté, en llibre i L’espoir maintenant en Le Nouvel Observateur (entrevista). Aquest breu text, vint-i-cinc pàgines desferma una tempesta en els cercles intel•lectuals. Un Sartre cec, que de la mà de Pierre Víctor , el seu nom autèntic és  Benny Lévy, fan una esmena a la totalitat del pensament del pensador cec.


Un Sartre que vol auto impugnar-se no es cosa nova, però la magnitud del nou pensament, un pensament, que no podrà desenvolupar per la seva mort, ha fet tremolar al sartrians de tota la vida i els anti-sartrians de tota la vida. Moltes veus surten per denunciar la impostura de Benny Lévy. Perquè com:

 “El filósofo del pensar solos, el hombre que siempre ha dicho que sólo pensamos a solas con nostros mismos, en la escritura, la meditación solitaria y silenciosa, el pomemista que nunca se privó de arremeter con dureza contra sus contemporáneos (...), ahora cuenta con otros ojos para ver su lugar, con otra cabeza para pensar con él, se enfrasca en un largo trabajo de palabra a dos voces que un día de ésos desembocará en un nuevo libro.” (pág.601)


Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (II)




"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. "El cortesà pobre, si vol anar endavant, ha de tenir idees, és a dir: ha de moblar amb les seves suggestions la imaginació, la intel·ligència i els sentiments del príncep. Maquiavel s'ofereix. Apassionat per temperament, travessant un temps sense moral -tres segles sense moral pública-, es considera un polític. Ofereix els seus serveis. No és pas un bufó. (...) En la història d'Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficients és la bufoneria; l'adulació del l'home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l'enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe.

"Per moblar l'enteniment del príncep, Maquiavel fa el que sempre feren els cortesans pobres , (...): descriu amb una agudesa freda, apassionadament, com si es tractés d'una novel·la policíaca, el que veuen els seus ulls de la vida del seu temps. Resum de Maquiavel, molt per sobre: la vida i la Història estan desproveïdes de significació transcendent, no són més que una lluita de formes. Lluita que sempre i necessàriament és guanyada pel més fort. El món no té objecte ni finalitat. Els homes han estat sempre iguals en totes les èpoques. La marxa de la humanitat a través de la Història es manifesta principalment en remolins al voltant de la presa del poder, que molts desitgen i pocs aconsegueixen -els ,és astuts i els més forts.  (...) "El Príncep", codi de la seva ciència política, és un repertori de màximes per a dominar tots els esdeveniments i aconseguir tots els objectius, manejant, enganyant, subjectant, matant els individus. (...)

"Quin sentit té aquesta concepció del món de Maquiavel?" Les interpretacions són molt variades, potser masses. Hi ha sens dubte una voluntat de realisme polític. Hi ha la necessitat de eliminar qualsevol interpretació psicològica, anava a dir molt en boga actualment. Dins d' aquest mostrari de interpretacions, Pla apunta a dos autors amb visions contraposades: " Segons, Burckhardt, Maquiavel fou, a part d'un gran escriptor, cosa que ningú no discuteix, un conseller perspicaç i discret, i la seva concepció de la Història és plausible, Alfredo Oriani, en el primer volum de la seva "Lluita política a Itàlia", el considera, en canvi, un perfecte imbècil".

Pla li retreu a Maquiavel la "seva ingenuïtat. En política, no comprengué ni preveié ni arribà absolutament a cap resultat positiu. La seva vida pública fou una successió de desenganys i de misèries. (...) S'adherí a la república de Soderini, poc abans de la restauració dels Mèdicis." Pla fa un plec de greuges contra Maquiavel. Sempre està al costat equivocat dels fets. No encerta ni una. 

Pla resumeix el que pensa d'ell amb aquesta frase: " Si Maquiavel no s'interpreta com un cortesà pobre i ambiciós, la seva figura és un misteri*." (pàgs. 431-435)

Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (I)

 



Josep Pla s'ha atreveix a tot, també a pensar-hi sobre Maquiavel. Al lloc on aprèn Maquiavel és Florència (1921). A les pàgines de La vida amarga* (1966) son producte de les seves estades per tota Europa com a periodista de La publicitat i posteriorment a La Veu de Catalunya. Un Josep Pla molt jove 25 anys, reflecteix les seves lectures de Maquiavel, però també s'ha amaga el que ell pensa, diu que no te imaginació i per això no pot fer més que reflectir que el veu o llegeix. En aquestes pàgines diu més d'ell que no pas de Maquiavel, i malgrat tot, és una bona manera d'apropar-se a un autor Maquiavel, que va inaugurar la ciència política.

 Pla en fa una confidència diu: "A Florència, el meu esperit tingué una certa tendència a lligar aquesta ciutat amb les formes més esveltes de la vida i de l'art. És per això que en la mitologia d'ús merament particular considero Donatello com la quinta essència de l'esperit florentí; en el terreny de l'escriptura, de l'estil, Nicolau Maquiavel com un alt representant del que pugui tenir una llengua de més esvelt i airejat."

A la pensió on es va estat Pla a Florència, "en aquell casalot fresc i mal il·luminat del Borgo degli Apostoli vaig llegir llavors molt Maquiavel." Pla valora a l'escriptor i gens al home (un polítics a l'ombra de Soderini).

"En les notes d'aquell any , hi trobo el paper que va a continuació. És un resum esquemàtic de lectures i meditacions més decantades a la puerilitat que a la sagacitat." Pla sempre vol posar aigua al vi, una mena de antídot contra falses expectatives.


"Pot ajudar a fixar Maquiavel -diu el paper- no oblidar que Dant fou gibel·lí i Petrarca güelf, Boccaccio indiferent, i que Leonardo està tot ell comprès en aquella exclamació tan versemblant: Io servo chi mi paga [Serveic als qui em paguen.]. Les paraules güelf i gibel·lí no s'han de prendre ara en un sentit escolar primari i esquemàtic, perquè són paraules que projectades sobre la política del temps són d'una gran complexitat. En la part gibel·lina hi ha el respecte a l'Imperi, l'aristocràcia dels castells i la plebs, el popolino. En la part güelfa hi ha la burgesia, la submissió a l'Església i l'ànsia de pau i tranquil·litat. Quan s'examina aquesta lluita, hom constata una vegada més que els homes, fins els més grans, són simples ninots de les passions polítiques, sempre lligades amb les necessitats personals.  (...) És d'una gran utilitat situar també Maquiavel sobre el fons dels antecedents de la política coetània i afigurar-se'l sobre l'horitzó de les ferotges lluites intestines que constituïren la vida italiana durant els segles XIII i XIV: guerres de les faccions ciutadanes i guerres entre les ciutat; guerres de les ciutats i els castells; gibel·lins i güelfs; guerres entre els tirans; guerres entre capitans del poble, dels condottieri... Quan apareix Maquiavel, contemporni del signor Ludovico (de l'Ariost), en el segle XV, la passió sembla haver-se calmat una mica. S'ha arribat a la fórmula dels principats. (...)"



Paul Goodman: Una reforma desballestada

  "Se dice que alguien que no deberiera ternerlo da dinero a quien no debiera recibirlo, para fines que no deberian realizarse. (...) P...