El diner com mesura del home (actual)

 

(...) Basta que pensemos  en la institución del dinero. ¡Cómo ponemos  nuestra confianza en él y con qué fanática desconfianza tenemos que protegerlo! ¡Qué naturalmente estamos convencidos de que cualquiera desea arrebatárnoslo! (...) Ya sólo el dinero es una educación permanente e indestructible para la desconfianza. (...) No podemos comprar nada si no sabemos el precio, ¡y con qué estúpida obstinación se aferra el hombre a los precios! No habría precios si no existiera la desconfianza; los precios son propiamente su medida*." (p.130)

La filosofia de Unamuno (VII)

 

7.- Amor, dolor, compassió i personalitat

L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

L' edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona i espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte. 

Com construir l'home nou?

 

Lei Feng: “Mao et moa” 

La revolució prometia l'aparició de "l' home nou". Aquest seria fruit de la desaparició de les classes socials. La transició del socialisme al comunisme, com diu Herbert Marcuse: " Pel que fa a les forçes necessàries per la transformació, reconec que avui ningú és capaç de donar una recepta, de indicar: ací teniu vostres forces revolucionaries, aquesta és la seva força i hi ha que fer tal i tal cosa*." (p.22)

La Teoria Crítica, intentava integrar la teoria marxista i el psicoanàlisis de Freud. Calia explorar la personalitat dels homes, calia una antropologia què permetés explicar perquè tants home i dones va comportar-se com ho van fer, per exemple, a Auschwitz. Perquè aquest fons obscur, que Freud identificava en  les impulsions de Eros i Tanathos (vida i mort). Si la nostre societat de consum, alienada com està per l'estil de vida nord-americà, és a dir, la societat capitalista de la producció (societat solida) genera un home/done satisfets d'ells mateixos al preu d'haver oblidat que no podem viure per treballar, perquè aquest model és repressiu, perquè totes les nostres energies s'han de consumir en treballar i consumir el que la propaganda en diu que cal comprar per sentir-se satisfets, això, cal canviar-ho, transformar-ho, en una paraula, cal una revolució en aquest model de vida que no allibera malgrat els cants de sirena que escoltem per tota arreu.

Diu Engels: " Así, a propósito del patriarcado –pero el juicio es cabalmente extensible a todo lo demás–, Engels escribió que todo lo que se podía conjeturar «después de la inminente supresión de la producción capitalista es, más que nada, de un orden negativo, y queda limitado, principalmente, a lo que debe desaparecer. Pero, ¿qué sobrevendrá? Eso se verá cuando haya crecido una nueva generación […] Y cuando esas generaciones aparezcan, enviarán al cuerno todo lo que nosotros pensamos que deberían hacer. Se dictarán a sí mismas su propia conducta, y, en consonancia, crearán una opinión pública para juzgar la conducta de cada uno. ¡Y todo quedará hecho!» (Engels [1884], 1998: 147-148)**".

Amb la revolució digital i la transformació del capitalisme, en financer-digital, han aparegut una nova classe, els mil milionaris. Legions de programadors en l'àmbit digital, creant nous productes, alguns dels quals, s'han convertit en multinacionals i han estès  el seu poder i influència a tot el món. Milers de treballadors altament qualificats, que semblava que podien trencar barreres, avui, l'únic que volen es convertir-se en milionaris. No hi ha cap subjecte per fer la revolució. Hi ha en canvi, qui dins del sistema transforma regles de joc en el seu propi benefici personal i els seus amics plutòcrates (és el cas de Trump i Musk).

Els anàlisis de Byung-Chul Han donen fe d'aquests canvis o mutacions en el sí del capitalisme global. Com diu reiteradament, en aquest capitalisme, sempre s'ha de ser positiu, i la pròtesi adequada per ser-ho, és el telèfon mòbil, els smartphone (telèfon intel·ligent). Una societat a qui s'ha li ha venut la idea que la llibertat comença amb el mòbil, on tothom -idealment, som empresaris de la nostra propia vida-, és una mercaderia, i on abunden les storytellings*** (exemple paradigmàtic son els anuncis-històries de Casa Tarradelles, etc.), per  fer-nos empassar totes les mentides -fake news- que la xarxes socials, connectades al smartphone, ens fan creure, sobretot, perquè cal sempre ser proactiu, no en l'ordre social, sinó en el virtual, clicant un m'ha agrada. Aquesta és la nova forma d'entendre la participació en les nostres societats democràtiques, i també les dictatorials. 

 

El 1% vol que el 99% li donem un like

 

"(...) Esta política represiva contrarrevolucionaria se puede resumir en tres puntos:

1) El sometimiento incondicional de los pueblos y de sus gobiernos neocoloniales al dictado del gobierno de los Estados Unidos.

2) La inapelable decisión de mantener las actuales estructuras de explotación.

3) La oposición radical a todo movimento que se ponga como objetivo la alteración del sistema o meras modificaciones del sistema." (pág.152)

Aquesta paraules son de René Mayorga (1967), dins dels debats que apareix Herbert Marcuse, en el llibre  El final de la utopia. Avui, el 2025, moltes coses han canviat, però si ens fixem una mica, fins a quin punt han canviat? Desprès del fracàs del socialisme real (1991), semblava que el model capitalista era la resposta feliç a la Guerra Freda. Tothom abraçava el model que havia vençut al comunisme. De la nit al dia, tots els antics països de de l'esfera comunista, s'havien reconvertit en capitalistes, un capitalisme gansteril   (Rússia), o la Xina que portava temps amb el seu model de dos vies: l'econòmica, capitalisme d'estat i el polític, comunisme amb ma de ferro. 

Les elits mil milionàries, que provenen en gran part dels sectors tecnològics, han imposat un sistema tal que política està al seu servei. No hi ha traves per el seu domini monopolístic. La presència d'un nou estil en la política, el populisme, especialment rellevant d'extrema dreta, ha capgirat el panorama actual. L'antiga socialdemocràcia queda fora de lloc, davant d'una ciutadania dèbil i confosa, perquè els missatges son tèrbols, sense esma, sense convicció, i sobretot, sense perspectives per impulsar projectes que modifiquin realment, la vida de la gent. Tenim els mitjans per fer un món molt més humà del que tenim, i malgrat tot, seguin embarrancats en guerres, desastres humanitaris en masses llocs del món, amb una bretxa immensa entre riquíssims i pobres, on la política esdevé espectacle de masses, on la polarització entre nosaltres i ells, és fa cada vegada més sinistra, on la deshumanització contra els més pobres i vulnerables  és una evidència. I això mentre alimenten els monstres de la manipulació amb uns likes i la idea que som més lliures que mai. Però, malauradament, no som més lliures i el pitjor és que la llibertat està amenaçada per aquests profetes que anuncien la utopia virtual al teu mòbil.    

Palestina i la revolució inexistent

 

"(...) La solidaridad del mundo progresista para con el pueblo palestino* semeja a la amarga ironía que significaba para los gladiadores del circo romano el estímulo de la plebe." (Che Guevara**)

PD: Si substituïm gladiadors per manifestacions a Occident pro palestines. La analogia llavors és exacta i amarga.

Canetti: Contra la guerra

 

"¡Que esa cara nos haya llevado a esta guerra y nosotros no la hayamos aniquilado! Y eso que somos millones, y la Tierra está repleta de armas, provista de municiones para tres mil años, y esa cara sigue estando allí, desplegada encima de nosotros, la figura grotesca y siniestra de la Gorgona, y nosotros, todos, petrificados en el crimen*." (p.9)

PD: Cadascú pot imaginar-se la cara de les Gòrgones (Esteno, Euríale i Medusa) en el nostre món poblats de monstres que somriuen i donen petons els nens i  saluden a tothom.

L'imaginari món de Heidegger

"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)

Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 

La filosofia de Unamuno (VI)

 

6. En el fons de l'abisme

Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans. 

Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco  más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)

El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)

La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)

Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)

"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).

 Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.

La filosofia de Unamuno (V)

 

5. La dissolució racional

En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima. 

El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).

Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza  i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat  dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar  en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix  el consol (p.106).

La filosofia de Unamuno (IV)

 

4. L'essència del catolicisme

En aquest capítol, hi ha una mena d'història de l'església. De la construcció dels seus dogmes. Per dir-ho ras i curt, és pot passar d'aquestes pàgines, perquè les controvèrsies entre protestantisme i catolicisme son diferències què han comportat conseqüències en la manera d'entendre a Déu i especialment a Crist. El que la dogmàtica cristiana hi ha és precisament el que Unamuno vol remarcar-hi: la immortalitat i la resurrecció. Qui va portar a terme aquest missatge de salvació va ser Pau de Tars.  Nicea i Atanasio son dos moments clau per la construcció de la dogmàtica. L'Eucaristia expressa aquesta confiança en la resurrecció. Diu Unamuno que els catòlics tenen en la confessió un antídot molt eficaç  per combatre l'angoixa existencial.

L'església com institució que monopolitza el missatge de Crist, va crear la infal·libilitat del Papa (p.74). Això ha generat escàndol en les files deistes, agnòstiques o atees. El missatge catòlic lluita contra la modernitat que és sinònim d'ateisme i materialisme. I malgrat tot, l'església ha generat la filosofia tomista: aristotèlic-neoplatònica-estoica. Aquesta filosofia vol que la raó sigui capaç de racionalitzar els missatges dels dogmes.  Al parer de Unamuno s'ha produït una sobre-rracionalitat per fugir de la fe de carboner produint a l'hora insatisfacció per aquells que demanen no senyals, ni obres, sinó l'abisme de la fe.