L'esquerra s'horroritza de la violència!

 

A propòsit de Colonialismo y resistencia. Entrevista a Abdaljawad Omar Por Ginés Medin  en la revista El Viejo Topo, número 461. Junio 2026. 

Cap el final de l'entrevista, Abdaljawad Omar diu:" No hi ha exemples de pobles que s'hagin alliberat específicament de l'ocupació militar i del colonialisme per mitjans pacífics o no violents. Com si la nostra condició de palestins, al no elegir mitjans pacífics o no violents, fora algun tipus d'acusació contra nosaltres, mostrant-nos alguna falla moral per part nostre. (...)" (p.21) 

El món s'ha fet més despietat, més eficient a l'hora de matar, d'assassinar a la població civil, com objectiu de guerra. Potser l'única guerra que ara mateix no segueix aquesta norma instaurada a la Segona Guerra Mundial, és la guerra a Ucraïna, on el gruix de morts estant sent els soldats en una guerra de trinxeres.

El que passa a Palestina, és un exemple com les paraules i els consensos aplanen el camí per els que dominen els mitjans. I segons aquest consens, Hamàs son un monstres. Segons la comunitat internacional, Hamàs son terroristes. No els veuen com lluitadors de la seva terra. La conquesta israeliana de Gaza és il·legal segons ONU. Però avui, el dret internacional no val una merda. El que vol aquesta comunitat internacional -liderada per EEUU- és que Hamàs desaparegui del mapa perquè la pau brilli en l'horitzó. Segons aquest consens imposat i mentider, la culpa de la carnisseria que Israel ha fet a Gaza és culpa total i absoluta de Hamàs i per extensió de la població que li ha donat suport. 

L'esquerra no li agrada Netanyahu, però tampoc Hamàs. Prefereix a la Autoritat Palestina, que al parer de  Abdaljawad Omar, han venut la seva ànima per mantenir-se en el poder amb el vist-i-plau d'Israel. Una AP que ha vist impotent com  la seva autoritat ha quedat reduïda a runes. L'esquerra no vol violència. però Israel va néixer de l'holocaust i l'annexió violenta de les terres dels palestins al 1948*.

Uns territoris ocupats, uns refugiats a casa seva, un sistema colonial de la pitjor espècie, una falta absoluta de llibertat de moviment, aïllats del món, sense ajuda i amb totes les infraestructures destruïdes, especialment, hospitals i escoles, donen idea de la violència que exerceix Israel. Hi ha una violència bona, la d'Israel i un altre dolenta, Hamàs. Hi ha una unes víctimes dignes (israelians) i d'altres indignes (palestins). Per les FDI i el govern de Netanyahu, tots els que van contra ells, son antisemites. Una mutació de l'extrema dreta és que avui, tots aquests feixistes i neonazis son proisraelians! I això és així, perquè el paper de boc expiatori ja no son els jueus, sinó els musulmans i per extensió els palestins.  

A l'esquerra no li agrada la violència, però a Gaza el silenci s'ha fet amb tot l'espai, però la UE prefereix parlar amb els talibans abans que amb Hamàs o amb l'AN. Cóm és possible aquesta asimetria? La lluita armada ha estat qui ha resolt els conflictes, ens agradi o no. A Gaza, la superioritat militar de Israel és tant incommensurable, que parlar de guerra amb Hamàs, no és més que la coartada per seguir practicant la  neteja ètica i els crims de guerra. 

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (II)

 

Camus segueix donant les seves raons del perquè no és una bona idea la independència d'Algèria*. Ell ha nascut allà, no és fill del islam.  Precisament d'això parla quan pot dir: 

"Los árabes pueden al menos reclamar su pertenencia no a una nación, sino a una especie de im perio musulmán, espiritual o temporal. Espiritualmente, este imperio existe; su cohesión y su doctrina es el islam. (...) Hay que considerar la reivindicación de la independencia nacional argelina en parte como una manifestación de ese nuevo imperialismo árabe del que Egipto, presumiendo de sus fuerzas, pretende ser la cabeza y que, de momento, Rusia utiliza con fines de estrategia antioccidental. (...) En todo caso se debe atribuir a esta reivindicación nacionalista e imperialista en el sentido preciso de la palabra, los aspectos inaceptables de la rebelión árabe, y principalmente el asesinato sistemático de civiles franceses y de civiles árabes, muertos sin discriminación, y por su sola condición de franceses o de amigos de los franceses."

(...) El error del gobierno francés desde el comienzo de los acontecimientos ha sido el de no distinguir nada nunca y, en consecuencia, de no hablar nunca claramente, (...). El resultado ha sido reforzar, por una parte y por la otra, a las facciones extremistas y nacionalistas."

Per Camus cal fer passes per reconèixer la realitat dels fets. Per això Camus demana al seu govern -que no ha sigut capaç de parlar al pobla àrab de Algèria-, que proclami:

"1.- Que la era del colonialismo ha terminado. (...) reconoce sus errores pasados y presentes y se declara dispuesta a repararlos;

2.- Que rechaza sin embargo obedecer a la violencia, sobre todo bajo las formas que adopta hoy en Argelia; que rechaza, en particular, servir al sueño del imperio árabe a sus expensas, a expresas del pueblo europeo de Argelia y, finalmente,a expensas de la paz mundial.

3.- Que propone pues un régimen de libre asociación en el que cada árabe, sobre la base del plan Lauriol**, encontrará realmente los privilegios de un ciudadano libre."

"Por supuesto, aquí es cuando empiezan las dificultades. (...) Esta declaración sería sin duda oída por las masas árabes, hoy cansadas y desorientadas, y por otra parte, tranquilizaría a una gran parte de los franceses de Argelia, impidiéndoles practicar una oposición ciega a las reformas estructurales que son indispensables.

"Queda por definir la solución que podría plantearse para su discusión***."

Albert Camus, era dels pocs que volia que la seva petita pàtria, Algèria, fos un bocí de França, tothom veia que això no seria possible i malgrat tot, ell va lluitar des de la seva mirada particular, per una solució civilitzada, que malgrat tot, no va poder aturar l'espiral de violència. 

Palestina i la revolució inexistent

 

"(...) La solidaridad del mundo progresista para con el pueblo palestino* semeja a la amarga ironía que significaba para los gladiadores del circo romano el estímulo de la plebe." (Che Guevara**)

PD: Si substituïm gladiadors per manifestacions a Occident pro palestines. La analogia llavors és exacta i amarga.