A propòsit de Colonialismo y resistencia. Entrevista a Abdaljawad Omar Por Ginés Medin en la revista El Viejo Topo, número 461. Junio 2026.
Cap el final de l'entrevista, Abdaljawad Omar diu:" No hi ha exemples de pobles que s'hagin alliberat específicament de l'ocupació militar i del colonialisme per mitjans pacífics o no violents. Com si la nostra condició de palestins, al no elegir mitjans pacífics o no violents, fora algun tipus d'acusació contra nosaltres, mostrant-nos alguna falla moral per part nostre. (...)" (p.21)
El món s'ha fet més despietat, més eficient a l'hora de matar, d'assassinar a la població civil, com objectiu de guerra. Potser l'única guerra que ara mateix no segueix aquesta norma instaurada a la Segona Guerra Mundial, és la guerra a Ucraïna, on el gruix de morts estant sent els soldats en una guerra de trinxeres.
El que passa a Palestina, és un exemple com les paraules i els consensos aplanen el camí per els que dominen els mitjans. I segons aquest consens, Hamàs son un monstres. Segons la comunitat internacional, Hamàs son terroristes. No els veuen com lluitadors de la seva terra. La conquesta israeliana de Gaza és il·legal segons ONU. Però avui, el dret internacional no val una merda. El que vol aquesta comunitat internacional -liderada per EEUU- és que Hamàs desaparegui del mapa perquè la pau brilli en l'horitzó. Segons aquest consens imposat i mentider, la culpa de la carnisseria que Israel ha fet a Gaza és culpa total i absoluta de Hamàs i per extensió de la població que li ha donat suport.
L'esquerra no li agrada Netanyahu, però tampoc Hamàs. Prefereix a la Autoritat Palestina, que al parer de Abdaljawad Omar, han venut la seva ànima per mantenir-se en el poder amb el vist-i-plau d'Israel. Una AP que ha vist impotent com la seva autoritat ha quedat reduïda a runes. L'esquerra no vol violència. però Israel va néixer de l'holocaust i l'annexió violenta de les terres dels palestins al 1948*.
Uns territoris ocupats, uns refugiats a casa seva, un sistema colonial de la pitjor espècie, una falta absoluta de llibertat de moviment, aïllats del món, sense ajuda i amb totes les infraestructures destruïdes, especialment, hospitals i escoles, donen idea de la violència que exerceix Israel. Hi ha una violència bona, la d'Israel i un altre dolenta, Hamàs. Hi ha una unes víctimes dignes (israelians) i d'altres indignes (palestins). Per les FDI i el govern de Netanyahu, tots els que van contra ells, son antisemites. Una mutació de l'extrema dreta és que avui, tots aquests feixistes i neonazis son proisraelians! I això és així, perquè el paper de boc expiatori ja no son els jueus, sinó els musulmans i per extensió els palestins.
A l'esquerra no li agrada la violència, però a Gaza el silenci s'ha fet amb tot l'espai, però la UE prefereix parlar amb els talibans abans que amb Hamàs o amb l'AN. Cóm és possible aquesta asimetria? La lluita armada ha estat qui ha resolt els conflictes, ens agradi o no. A Gaza, la superioritat militar de Israel és tant incommensurable, que parlar de guerra amb Hamàs, no és més que la coartada per seguir practicant la neteja ètica i els crims de guerra.
