Algèria: Camus enfrontat amb tothom (i III)

 La nova Algèria*

En aquest apartat aprofundeix en les seves idees d'una Algèria federada "articulada sobre institucions anàlogues a les que permeten viure en pau, en la Confederació Helvètica, a nacionalitats diferents(p.191). Per descomptat, Algèria no és Suïssa. El propi Camus remarca aquesta idea quan diu: "Algèria ofereix l'exemple raríssim de poblacions diferents imbricades sobre el mateix territori. El que hi ha que associar sense fondrà no son territoris, si no comunitats amb personalitats diferents." (p.191) 

Com fer possible aquesta convivència en aquestes alçades s'havia fet quasi irreversible? Segons Camus, la solució és un projecte elaborat per Marc Lauriol, per "donar satisfacció a les necessitats de justícia i de llibertat de totes les comunitats" (p.192).  Deixo les elucubracions jurídiques perquè el somni de Camus no estava a l'ordre del dia. Pensa que una solució federalista és molt millor que una guerra civil que en el fons ja ha començat.

"En Argelia, Camus rechazó con todas sus fuerzas que el terrrorismo pudiera justificar la tortura y la condena a muerte**" (p.155). La recerca d'un compromís entre totes les parts enfrontades per salvar innocents, tant d'una banda com l'altre va ser unes de les accions personals que van moure la voluntat de Camus, una treva demanava. Va posar tot el seu prestigi amb una causa -molt modesta-, per evitar el que va acabant passant. Hi ha una frase que s'ha fet proverbial al dir que preferia a la mare a la justícia. Però el fet és que la frase complerta és aquesta: "En este momento se arrojan bombas cotra los tranvías de Argel. Mi madre puede hallarse en un de esos tranvías. Si eso es la justicia, prefiero a mi madre**".(p.170-1).

Camus era Algèria francès, estimava la seva terra, estimada la seva llengua, el francès, l'horroritzava una guerra civil a casa seva, entre francesos, per això va lluitar amb totes les seves forçes perquè el desastre no és produir, així ho testimonien el llibre de Lottman*** i el de Jean Daniel**. Veurem com els altres intel·lectuals van viure de manera molt diferent el drama personal que per ell va ser la guerra civil a Algèria.

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (II)

 

Camus segueix donant les seves raons del perquè no és una bona idea la independència d'Algèria*. Ell ha nascut allà, no és fill del islam.  Precisament d'això parla quan pot dir: 

"Los árabes pueden al menos reclamar su pertenencia no a una nación, sino a una especie de im perio musulmán, espiritual o temporal. Espiritualmente, este imperio existe; su cohesión y su doctrina es el islam. (...) Hay que considerar la reivindicación de la independencia nacional argelina en parte como una manifestación de ese nuevo imperialismo árabe del que Egipto, presumiendo de sus fuerzas, pretende ser la cabeza y que, de momento, Rusia utiliza con fines de estrategia antioccidental. (...) En todo caso se debe atribuir a esta reivindicación nacionalista e imperialista en el sentido preciso de la palabra, los aspectos inaceptables de la rebelión árabe, y principalmente el asesinato sistemático de civiles franceses y de civiles árabes, muertos sin discriminación, y por su sola condición de franceses o de amigos de los franceses."

(...) El error del gobierno francés desde el comienzo de los acontecimientos ha sido el de no distinguir nada nunca y, en consecuencia, de no hablar nunca claramente, (...). El resultado ha sido reforzar, por una parte y por la otra, a las facciones extremistas y nacionalistas."

Per Camus cal fer passes per reconèixer la realitat dels fets. Per això Camus demana al seu govern -que no ha sigut capaç de parlar al pobla àrab de Algèria-, que proclami:

"1.- Que la era del colonialismo ha terminado. (...) reconoce sus errores pasados y presentes y se declara dispuesta a repararlos;

2.- Que rechaza sin embargo obedecer a la violencia, sobre todo bajo las formas que adopta hoy en Argelia; que rechaza, en particular, servir al sueño del imperio árabe a sus expensas, a expresas del pueblo europeo de Argelia y, finalmente,a expensas de la paz mundial.

3.- Que propone pues un régimen de libre asociación en el que cada árabe, sobre la base del plan Lauriol**, encontrará realmente los privilegios de un ciudadano libre."

"Por supuesto, aquí es cuando empiezan las dificultades. (...) Esta declaración sería sin duda oída por las masas árabes, hoy cansadas y desorientadas, y por otra parte, tranquilizaría a una gran parte de los franceses de Argelia, impidiéndoles practicar una oposición ciega a las reformas estructurales que son indispensables.

"Queda por definir la solución que podría plantearse para su discusión***."

Albert Camus, era dels pocs que volia que la seva petita pàtria, Algèria, fos un bocí de França, tothom veia que això no seria possible i malgrat tot, ell va lluitar des de la seva mirada particular, per una solució civilitzada, que malgrat tot, no va poder aturar l'espiral de violència. 

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (I)

 

'A la contra', per Ferreres 10/11/2025

La vinyeta d'en Ferreres en dona peu per parlar de les polèmiques viscudes a França  a propòsit d'Algèria i la seva independència. El problema es pot generalitzar per exemple en el cas de Israel i Palestina o el Sàhara. Un problema que va sacsejar la societat francesa i que va provocar la caiguda de la IV República (1946-1958) i l'aparició de la V República i el retorn del general De Gaulle. En aquesta polèmica van intervenir personalitats de la talla de Albert Camus, nascut a Algèria, Raymond Aron i Jean-Paul Sartre, entre altres molts. 

I

Albert Camus

En les seves Cròniques algerianes (1939-1958)*, hi ha una Nota de l'autor en parla dels fets del 13 de maig. D'aquells fets, va sortir el general Massu, demanant un govern de "Salvació Nacional". Això va portar la fi de la IV República i l'aparició un altre cop del general De Gaulle com home providencial, la constitució de la V República. Massu amb la seva demanda -un cop d'Estat-, volia assegurar-se que Algèria no seria mai un nou Estat i si França. Però De Gaulle va portar per la propia dinàmica dels fets, la independència  al 1962, desprès d'una guerra civil ferotge, cruel i despietada.

Com diu a la Nota de l'autor, malgrat els fets, aquestes Cròniques volen: " desembocar en el único futuro posible: un futuro en el que Francia, apoyada incondicionalmente sobre sus libertades, sabrá hacer justicia, sin discriminación, ni en un sentido ni en otro, a todas las comunidades de Argelia. Hoy como ayer, mi única ambición al publicar este libro testimonio es contribuir, según el alcance de mis medios, a la definición de ese futuro." (p.8)

Per saber la posició de Camus en aquest conflicte, cal llegir l'article Argelia 1958**. En ell, Camus exposa al seu parer de les reivindicacions àrabs i franceses. Així diu:

A)Lo que hay de legítimo en la reivindicación árabe:

Tienen razón, y todos los franceses lo saben, cuando denuncia y rechaza:

1.- El colonialismo y sus abusos, que han sido impuestos;

2.- La mentira repetida de la asimilación siempre propuesta, nunca realizada, mentira que ha comprometido toda evolución a partir de la institución colonialista. Las eleccions trucadas de 1948 en particular ilustraron la mentira y desanimaron definitivamente al pueblo árabe. (...);

3.- La injusticia evidente del reparto agrario y de la distribución de la renta (subproletariado). Esas injusticias se vieron irremediablemente agravadas por una demografía galopante:

4.- El sufrimiento psicológico: actitud a menudo despreciativa o desenvuelta de muchos franceses, desarrollo en los árabes (por culpa de una serie de medidas estúpidas) de un complejo de humillación que está en el centro del drama actual.

(...) La injusticia que ha sufrido el pueblo árabe está unida al colonialismo, a su historia y a su gestión. El poder central francés nunca ha podifo hacer imperar totalmente la ley francesa en sus colonias. Está fuera de cualquier duda que se debe hacer una reparación en toda regla al pueblo argelino, que le  restituya al mismo tiempo la dignidad y la justicia.

B) Lo  que hay de ilegítimo en la reivindicación árabe:

(...), han conducido a ciertos combatientes y a su estado mayor a reclamar la independencia nacional. (...) es una fórmula puramente pasional. No ha habido nunca nación argelina. (...) Hay que añadir que una Argelia puramente árabe no podría acceder a la independencia económica sin la cual la independencia política no es más que una añagaza. Por insuficiente que sea el esfuerzo francés, es de una envergadura tal que ningún país,  a la hora actual, consentiría hacerse cargo de él***. Remito, para esta cuestión y los problemas que suscita, el admirable libro de Germanie Tillon"****.

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).

El diner com mesura del home (actual)

 

(...) Basta que pensemos  en la institución del dinero. ¡Cómo ponemos  nuestra confianza en él y con qué fanática desconfianza tenemos que protegerlo! ¡Qué naturalmente estamos convencidos de que cualquiera desea arrebatárnoslo! (...) Ya sólo el dinero es una educación permanente e indestructible para la desconfianza. (...) No podemos comprar nada si no sabemos el precio, ¡y con qué estúpida obstinación se aferra el hombre a los precios! No habría precios si no existiera la desconfianza; los precios son propiamente su medida*." (p.130)

La filosofia de Unamuno (VII)

 

7.- Amor, dolor, compassió i personalitat

L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

L' edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona i espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte. 

Com construir l'home nou?

 

Lei Feng: “Mao et moa” 

La revolució prometia l'aparició de "l' home nou". Aquest seria fruit de la desaparició de les classes socials. La transició del socialisme al comunisme, com diu Herbert Marcuse: " Pel que fa a les forçes necessàries per la transformació, reconec que avui ningú és capaç de donar una recepta, de indicar: ací teniu vostres forces revolucionaries, aquesta és la seva força i hi ha que fer tal i tal cosa*." (p.22)

La Teoria Crítica, intentava integrar la teoria marxista i el psicoanàlisis de Freud. Calia explorar la personalitat dels homes, calia una antropologia què permetés explicar perquè tants home i dones va comportar-se com ho van fer, per exemple, a Auschwitz. Perquè aquest fons obscur, que Freud identificava en  les impulsions de Eros i Tanathos (vida i mort). Si la nostre societat de consum, alienada com està per l'estil de vida nord-americà, és a dir, la societat capitalista de la producció (societat solida) genera un home/done satisfets d'ells mateixos al preu d'haver oblidat que no podem viure per treballar, perquè aquest model és repressiu, perquè totes les nostres energies s'han de consumir en treballar i consumir el que la propaganda en diu que cal comprar per sentir-se satisfets, això, cal canviar-ho, transformar-ho, en una paraula, cal una revolució en aquest model de vida que no allibera malgrat els cants de sirena que escoltem per tota arreu.

Diu Engels: " Así, a propósito del patriarcado –pero el juicio es cabalmente extensible a todo lo demás–, Engels escribió que todo lo que se podía conjeturar «después de la inminente supresión de la producción capitalista es, más que nada, de un orden negativo, y queda limitado, principalmente, a lo que debe desaparecer. Pero, ¿qué sobrevendrá? Eso se verá cuando haya crecido una nueva generación […] Y cuando esas generaciones aparezcan, enviarán al cuerno todo lo que nosotros pensamos que deberían hacer. Se dictarán a sí mismas su propia conducta, y, en consonancia, crearán una opinión pública para juzgar la conducta de cada uno. ¡Y todo quedará hecho!» (Engels [1884], 1998: 147-148)**".

Amb la revolució digital i la transformació del capitalisme, en financer-digital, han aparegut una nova classe, els mil milionaris. Legions de programadors en l'àmbit digital, creant nous productes, alguns dels quals, s'han convertit en multinacionals i han estès  el seu poder i influència a tot el món. Milers de treballadors altament qualificats, que semblava que podien trencar barreres, avui, l'únic que volen es convertir-se en milionaris. No hi ha cap subjecte per fer la revolució. Hi ha en canvi, qui dins del sistema transforma regles de joc en el seu propi benefici personal i els seus amics plutòcrates (és el cas de Trump i Musk).

Els anàlisis de Byung-Chul Han donen fe d'aquests canvis o mutacions en el sí del capitalisme global. Com diu reiteradament, en aquest capitalisme, sempre s'ha de ser positiu, i la pròtesi adequada per ser-ho, és el telèfon mòbil, els smartphone (telèfon intel·ligent). Una societat a qui s'ha li ha venut la idea que la llibertat comença amb el mòbil, on tothom -idealment, som empresaris de la nostra propia vida-, és una mercaderia, i on abunden les storytellings*** (exemple paradigmàtic son els anuncis-històries de Casa Tarradelles, etc.), per  fer-nos empassar totes les mentides -fake news- que la xarxes socials, connectades al smartphone, ens fan creure, sobretot, perquè cal sempre ser proactiu, no en l'ordre social, sinó en el virtual, clicant un m'ha agrada. Aquesta és la nova forma d'entendre la participació en les nostres societats democràtiques, i també les dictatorials. 

 

El 1% vol que el 99% li donem un like

 

"(...) Esta política represiva contrarrevolucionaria se puede resumir en tres puntos:

1) El sometimiento incondicional de los pueblos y de sus gobiernos neocoloniales al dictado del gobierno de los Estados Unidos.

2) La inapelable decisión de mantener las actuales estructuras de explotación.

3) La oposición radical a todo movimento que se ponga como objetivo la alteración del sistema o meras modificaciones del sistema." (pág.152)

Aquesta paraules son de René Mayorga (1967), dins dels debats que apareix Herbert Marcuse, en el llibre  El final de la utopia. Avui, el 2025, moltes coses han canviat, però si ens fixem una mica, fins a quin punt han canviat? Desprès del fracàs del socialisme real (1991), semblava que el model capitalista era la resposta feliç a la Guerra Freda. Tothom abraçava el model que havia vençut al comunisme. De la nit al dia, tots els antics països de de l'esfera comunista, s'havien reconvertit en capitalistes, un capitalisme gansteril   (Rússia), o la Xina que portava temps amb el seu model de dos vies: l'econòmica, capitalisme d'estat i el polític, comunisme amb ma de ferro. 

Les elits mil milionàries, que provenen en gran part dels sectors tecnològics, han imposat un sistema tal que política està al seu servei. No hi ha traves per el seu domini monopolístic. La presència d'un nou estil en la política, el populisme, especialment rellevant d'extrema dreta, ha capgirat el panorama actual. L'antiga socialdemocràcia queda fora de lloc, davant d'una ciutadania dèbil i confosa, perquè els missatges son tèrbols, sense esma, sense convicció, i sobretot, sense perspectives per impulsar projectes que modifiquin realment, la vida de la gent. Tenim els mitjans per fer un món molt més humà del que tenim, i malgrat tot, seguin embarrancats en guerres, desastres humanitaris en masses llocs del món, amb una bretxa immensa entre riquíssims i pobres, on la política esdevé espectacle de masses, on la polarització entre nosaltres i ells, és fa cada vegada més sinistra, on la deshumanització contra els més pobres i vulnerables  és una evidència. I això mentre alimenten els monstres de la manipulació amb uns likes i la idea que som més lliures que mai. Però, malauradament, no som més lliures i el pitjor és que la llibertat està amenaçada per aquests profetes que anuncien la utopia virtual al teu mòbil.    

Palestina i la revolució inexistent

 

"(...) La solidaridad del mundo progresista para con el pueblo palestino* semeja a la amarga ironía que significaba para los gladiadores del circo romano el estímulo de la plebe." (Che Guevara**)

PD: Si substituïm gladiadors per manifestacions a Occident pro palestines. La analogia llavors és exacta i amarga.

Canetti: Contra la guerra

 

"¡Que esa cara nos haya llevado a esta guerra y nosotros no la hayamos aniquilado! Y eso que somos millones, y la Tierra está repleta de armas, provista de municiones para tres mil años, y esa cara sigue estando allí, desplegada encima de nosotros, la figura grotesca y siniestra de la Gorgona, y nosotros, todos, petrificados en el crimen*." (p.9)

PD: Cadascú pot imaginar-se la cara de les Gòrgones (Esteno, Euríale i Medusa) en el nostre món poblats de monstres que somriuen i donen petons els nens i  saluden a tothom.