Algèria: Raymond Aron (Excurs)

  

S'ha fet proverbial aquesta dita: "és preferible equivocar-se amb Sartre abans que encertar amb Aron." El problema era que Aron encartava molt més que Sartre. Ell és l' "espectador compromès*" enfront de "intel·lectual compromès" com era Sartre, amic de viatge de qualsevol causa per estrafolària que fos. Aron era molt més prosaic, calia sotmetré al principi de realitat, els fets a la relació de forçes que en cada moment si juguem. No sentia de cap de les maneres que la història empenyes cap a la bona direcció. Si Camus tenia bon cor, Aron tenia bon cap i Sartre tenia bon estomac.

A les seves Memòries, relata l'origen d'aquesta frase proverbial  gens amable amb Aron. Explica que al any 1975, Le Nouvel Observateur publicà entrevistes, a Sartre i també amb ell. L'entrevista fou realitzada per Bernard-Henry Levi, publicat el 15 de març de q976, s'han feia aquesta pregunta: "Sartre o Aron? ¿Qui haurà deixat una empremta més profunda en la història del seu temps?. Vaig respondre: "Això ni es pregunta. La seva ja que és més profunda que la meva. En primer lloc, perquè ho avala una obra molt més rica que la meva; la seva gamma abasta novel·les, obres de teatre, de filosofia, de política. Desprès, perquè una gran part del que jo hagi pogut fer està condemnada irremeiablement a desaparèixer amb  rapidesa. (...) 

(...) En aquell moment, Lévy en interromp: "¿Encara quant s'equivoquen?. Vaig respondre: "El que en condemna davant la intelligentsia es haver tingut raó abans de que la veritat s'imposés els demès." (...) Replica del meu interlocutor: "¿I què creu vostè? En aquest cas, ¿què és millor: ser Sartre o Aron? ¿Un Sartre victoriós, però errat, o un Aron vençut, però posseïdor de la veritat?" . (...) "El què en sembla catastròfic, el que se'l retraurà algun dia, es haver utilitzat el seu virtuosisme dialèctic i el seus generosos sentiments per justificar lo injustificable". (pàg. 929-930)  

Deixo a la consideració de tothom el que li sembli oportú. Però, si l'intel·lectual ha de ser veu del que no la tenen, llavors, la seva responsabilitat és doble: davant d'ell mateix (consciència) i davant aquells que esperen que algú amb coneixement de causa, explica els fet dels esdeveniments històrics o socials, amb honestedat i no amb ulles ideològiques selectives.    

Algèria: Raymond Aron ho té clar (II)

 

En les seves Memòries explica el procés que ell ho tenia clar, però que la resta li costava entendre. Perquè com diu ell: " Jo li argumentava -Pierre Brisson-- la inevitabilitat de la descolonització, conforme, per altre part, a les idees democràtiques". (p.477)

Com tot és susceptible d'anar a pitjor, "la rebel·lió algeriana començà el novembre de 1954, uns mesos desprès de la derrota francesa a Indoxina, així com la visita de Mendès France [Ministre d'Afers Exteriors de França] a El Bardo (Tunísia).  Aquests dos episodis no van crear les forçes per acabar amb l'imperi francès; les alliberaren, obrint les encluses  per les què es precipitaren  les rebel·lions nacionals amb el recolzament dels àrabs, els musulmans, els soviètics i, dins mateix dels països occidentals, per els innumerables adversaris del colonialisme." (p.477)

Un canvi de govern, presidit per Guy Mollet, no tornar a qüestionar la independència tant de Tunísia com el Marroc, però les pressions dels francesos d'Algèria com els de la metròpoli, i el seu lema de "Algèria francesa", van aturar qualsevol possibilitat de transformar la situació a Algèria, amb tràgiques conseqüències. Una d'aquestes va ser enviar tropes de quinta a Algèria (p.477-8). Aquest missatge anava a complaure els nostàlgics del antic imperi. Diu Aron: " salvaguardar  l'últim fragment del imperi o , millor dit, con mires a que tres departaments, part integrant legalment del territori nacional, seguirà sent francès." (p.478)

A diferència de Camus, que era d'Algèria (francesa), que coneixia de primera mà el problema de la colonització, Aron confessa: "El què sabia de l'Algèria francesa, ho havia llegit, no m'inspirava  cap simpatia, però fou la reflexió la que configurar el meu judici, les meves conviccions. ¿Per què haurien d'acceptar els algerians un estatus des de el seu punt de vista inferior al de Tunísia o Marroc? ¿Per què els "evolucionats", els "afrancesats", no haurien de desitjar la independència que ja havien aconseguit o estaven en vies de aconseguir-ho les elits de tots els països colonials? " (p.478). El problema algerià tenia dos trets diferencials de la resta: 1) els seu estatut departamental, que pertanyia a França, i 2) El milió de ciutadans francesos, que havien nascut allà. Com solucionar aquesta problema? 

Algèria: Raymond Aron ho té clar (1)

 

En les seves memòries* a la tercera part, capítol 2, apareix "La tragèdia algeriana". Comença parlant dels fets més significatius al 1956 al parer d'Aron: "el discurs de Nikta S.Kruschev, en el XX Congrés del partit comunista de la Unió Soviètica, la nacionalització del Canal de Suez per part de Gamal Abdel Nasser y, casi simultàniament, la revolució hongaresa i l'expedició franco-anglesa." (p.467)

Aron fa un breu comentari de cada un d'aquests fets històrics.  Els fets del Canal de Suez, i la intervenció francesa tenia la raó de ser "perquè els egipcis  recalçaven els rebels algerians i duien a terme una virulenta propaganda contra França." (p.473)

Aron escriu al 1957, La tragédie algérienne. En la política francesa hi havia dues posicions, "els liberals, utilitzaven la paraula 'independència'; condemnaven la repressió, la tortura, recomanaven la negociació. Les tesis oficials, era que Algèria era França. Aron diu: "Així doncs, vaig trencat les regles del clarobscurs o del joc del amagatall diplomàtic o, per utilitzar altra imatge, vaig posar el dit a la nafra. Negociacions, per descomptat, però tinguem el valor d'afrontar les nostres idees i la nostra actuació: no haurà negociacions sense el reconeixement del dret dels algerians a la independència, i aquesta implicarà la sortida de, almenys, part dels francesos d'Algèria."(p.473-4)

Un dels trets característic d'Aron és la seva clarividència, així va poder dir en una data tan primerenca con 1943-1944 a Londres, on estava la De Gaulle i també Aron, que va  sostindré  que "desprès de la guerra, no  posseiria les mitjans necessaris per conservar el seu imperi". (p.474) 

Aron escriu en el prefaci de "El opio de los intelectuales**(1954-1955): "Por lo que a mí respecta, keynesiano con alguna inclinación al liberalismo, favorable a un acuerdo con los nacionalismos tunecino y marroquí, convencido de que la solidez de la alianza atlántica es la mejor garantía para la paz, unas veces se me clasificará en la izquierda y otras en la derecha, según se trate de política económica, del tema de África del Norte o de las relaciones Oriente-Occidente." (p.12-13)

La filosofia de Unamuno (IX. 1)

 

9. Fe, Esperança i caritat*

Si vols trobar a Déu el camí més curt és la fe. Però, ¿què és això de la fe? (p.181) La resposta és "crear lo que no vemos" (p.181). Creure en Déu és voler que existeixi, anhelar la seva existència (p.181). Pau de Tars va donar la definició canònica de la fe com " La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem**" (Hebreus, XI,1). Unamuno interpreta aquest passatge com una subordinació de la fe a l'esperança. Diu: "Es la fe en Déu, això és, l'ardent anhel de que hi hagi un Déu que garanteixi l'eternitat de la consciència la que ens pota a creure en Ell". (p.182.

Per Unamuno la fe és basa en la incertesa. De fet, suposa un element subjectiu, una adhesió a algú el que creiem. Es creu a una persona i a Déu en quan persona i personificació del Univers (p.182). La confiança no pertany al terreny de les coses, fa referència sempre a les persones. No confiem en el Destí, sinó en la Providència, com una realitat personal. Dir la veritat és donar-nos esperança diu Unamuno.

"(...); la fe es cosa de la voluntad, es movimiento del ánimo hacia una verdad práctica, hacia una persona, hacia algo que nos hace vivir y no tan sólo comprender la vida".(p.186). Estableix graus de coneixement: el sentir, el conèixer, el voler i el creure, és a dir, crear (p.187). La fe en Déu fa crear a Déu i aquest ens dona la fe en Ell. Un podria fer preguntar-se el perquè d'aquest Déu. No és possible una demostració racional, això ha quedar descartat fa molt de temps. Perquè volen viure (eternament) volen i anhelem la existència de Déu, per garantir-nos aquest anhel. 

Unamuno estableix un cercle virtuós quan diu: "Querer que exista Dios, y conducirse y sentir como si existiera. Y por este camino de querer su existencia, y obrar conforme a tal deseo, es como creamos a Dios, esto es, como Dios se crea en nosotros, como se nos manifiesta, se abre y se revela a nosotros (p.188).  Unamuno és prohibeix a si mateix, qualsevol pensament escèptic. Ell (Unamuno) vol que existeixi Déu, el necessita amb totes les seves forces, perquè el Déu cordial, l'envolti li doni l'aler d'eternitat que demana a crits. Déu és el seu amic. Ací, no val res la lògica, ni cap demostració racional de la existència d'un Déu abstracte. Qui voldria un Déu incommensurable, inabastable, sense un bri d'amor per les seves creatures? 

 Hi ha passatges de inspiració platònica, com aquest: "(...); de amar los bienes pasamos a amar el Bien; de las cosas bellas, a la Belleza; de lo verdadero, a la Verdad; de amar los goces, a amar la Felicidad, , por último, a amar al Amor. Se sale uno de sí mismo para dentrarse más en su Yo supremo; la conciencia individual se nos sale a sumergirse en la Concienca total de [la] que forma parte, pero sin disolverse en ella. Y Dios no es sino el Amor que surge del dolor universal y se hace conciencia." (p.190). En aquest fragment, hi ha dos parts, una d'ascendència platònica i l'altre sembla extreta de Hegel. Perquè aquest "dolor universal" d'on surt? Pot sortir d'una consciència desgraciada? D'una mala infinitud? Unamuno vol creure perquè aquest "dolor universal" tingui sentit i és poguí vèncer. Però ací com a tot arreu, la raó no serveix, per consolar-nos, perquè no pot de cap de les maneres. La raó és el dissolvent de la fe. I la fe és "contrarracional" (p.192). Deia Kierkeggard, "(...). Todo individuo que no vive o poética o religiosamente es tonto." (p.192). És veritat que Kierkeggard volia una fe de carboner, una adhesió complerta a Déu (l'exemple paradigmàtic és Abraham). Per Unamuno, el dolor és una via directa cap a Déu. L'amor i el dolor tenen en el temps una dimensió essencial, perquè com diu, amb ecos de Nietzsche, "El ahora (...), en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo." (p.192)

Algèria: Camus enfrontat amb tothom (i III)

 La nova Algèria*

En aquest apartat aprofundeix en les seves idees d'una Algèria federada "articulada sobre institucions anàlogues a les que permeten viure en pau, en la Confederació Helvètica, a nacionalitats diferents(p.191). Per descomptat, Algèria no és Suïssa. El propi Camus remarca aquesta idea quan diu: "Algèria ofereix l'exemple raríssim de poblacions diferents imbricades sobre el mateix territori. El que hi ha que associar sense fondrà no son territoris, si no comunitats amb personalitats diferents." (p.191) 

Com fer possible aquesta convivència en aquestes alçades s'havia fet quasi irreversible? Segons Camus, la solució és un projecte elaborat per Marc Lauriol, per "donar satisfacció a les necessitats de justícia i de llibertat de totes les comunitats" (p.192).  Deixo les elucubracions jurídiques perquè el somni de Camus no estava a l'ordre del dia. Pensa que una solució federalista és molt millor que una guerra civil que en el fons ja ha començat.

"En Argelia, Camus rechazó con todas sus fuerzas que el terrrorismo pudiera justificar la tortura y la condena a muerte**" (p.155). La recerca d'un compromís entre totes les parts enfrontades per salvar innocents, tant d'una banda com l'altre va ser unes de les accions personals que van moure la voluntat de Camus, una treva demanava. Va posar tot el seu prestigi amb una causa -molt modesta-, per evitar el que va acabant passant. Hi ha una frase que s'ha fet proverbial al dir que preferia a la mare a la justícia. Però el fet és que la frase complerta és aquesta: "En este momento se arrojan bombas cotra los tranvías de Argel. Mi madre puede hallarse en un de esos tranvías. Si eso es la justicia, prefiero a mi madre**".(p.170-1).

Camus era Algèria francès, estimava la seva terra, estimada la seva llengua, el francès, l'horroritzava una guerra civil a casa seva, entre francesos, per això va lluitar amb totes les seves forçes perquè el desastre no és produir, així ho testimonien el llibre de Lottman*** i el de Jean Daniel**. Veurem com els altres intel·lectuals van viure de manera molt diferent el drama personal que per ell va ser la guerra civil a Algèria.

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (II)

 

Camus segueix donant les seves raons del perquè no és una bona idea la independència d'Algèria*. Ell ha nascut allà, no és fill del islam.  Precisament d'això parla quan pot dir: 

"Los árabes pueden al menos reclamar su pertenencia no a una nación, sino a una especie de im perio musulmán, espiritual o temporal. Espiritualmente, este imperio existe; su cohesión y su doctrina es el islam. (...) Hay que considerar la reivindicación de la independencia nacional argelina en parte como una manifestación de ese nuevo imperialismo árabe del que Egipto, presumiendo de sus fuerzas, pretende ser la cabeza y que, de momento, Rusia utiliza con fines de estrategia antioccidental. (...) En todo caso se debe atribuir a esta reivindicación nacionalista e imperialista en el sentido preciso de la palabra, los aspectos inaceptables de la rebelión árabe, y principalmente el asesinato sistemático de civiles franceses y de civiles árabes, muertos sin discriminación, y por su sola condición de franceses o de amigos de los franceses."

(...) El error del gobierno francés desde el comienzo de los acontecimientos ha sido el de no distinguir nada nunca y, en consecuencia, de no hablar nunca claramente, (...). El resultado ha sido reforzar, por una parte y por la otra, a las facciones extremistas y nacionalistas."

Per Camus cal fer passes per reconèixer la realitat dels fets. Per això Camus demana al seu govern -que no ha sigut capaç de parlar al pobla àrab de Algèria-, que proclami:

"1.- Que la era del colonialismo ha terminado. (...) reconoce sus errores pasados y presentes y se declara dispuesta a repararlos;

2.- Que rechaza sin embargo obedecer a la violencia, sobre todo bajo las formas que adopta hoy en Argelia; que rechaza, en particular, servir al sueño del imperio árabe a sus expensas, a expresas del pueblo europeo de Argelia y, finalmente,a expensas de la paz mundial.

3.- Que propone pues un régimen de libre asociación en el que cada árabe, sobre la base del plan Lauriol**, encontrará realmente los privilegios de un ciudadano libre."

"Por supuesto, aquí es cuando empiezan las dificultades. (...) Esta declaración sería sin duda oída por las masas árabes, hoy cansadas y desorientadas, y por otra parte, tranquilizaría a una gran parte de los franceses de Argelia, impidiéndoles practicar una oposición ciega a las reformas estructurales que son indispensables.

"Queda por definir la solución que podría plantearse para su discusión***."

Albert Camus, era dels pocs que volia que la seva petita pàtria, Algèria, fos un bocí de França, tothom veia que això no seria possible i malgrat tot, ell va lluitar des de la seva mirada particular, per una solució civilitzada, que malgrat tot, no va poder aturar l'espiral de violència. 

Algèria: Camus enfrontat amb tothom! (I)

 

'A la contra', per Ferreres 10/11/2025

La vinyeta d'en Ferreres en dona peu per parlar de les polèmiques viscudes a França  a propòsit d'Algèria i la seva independència. El problema es pot generalitzar per exemple en el cas de Israel i Palestina o el Sàhara. Un problema que va sacsejar la societat francesa i que va provocar la caiguda de la IV República (1946-1958) i l'aparició de la V República i el retorn del general De Gaulle. En aquesta polèmica van intervenir personalitats de la talla de Albert Camus, nascut a Algèria, Raymond Aron i Jean-Paul Sartre, entre altres molts. 

I

Albert Camus

En les seves Cròniques algerianes (1939-1958)*, hi ha una Nota de l'autor en parla dels fets del 13 de maig. D'aquells fets, va sortir el general Massu, demanant un govern de "Salvació Nacional". Això va portar la fi de la IV República i l'aparició un altre cop del general De Gaulle com home providencial, la constitució de la V República. Massu amb la seva demanda -un cop d'Estat-, volia assegurar-se que Algèria no seria mai un nou Estat i si França. Però De Gaulle va portar per la propia dinàmica dels fets, la independència  al 1962, desprès d'una guerra civil ferotge, cruel i despietada.

Com diu a la Nota de l'autor, malgrat els fets, aquestes Cròniques volen: " desembocar en el único futuro posible: un futuro en el que Francia, apoyada incondicionalmente sobre sus libertades, sabrá hacer justicia, sin discriminación, ni en un sentido ni en otro, a todas las comunidades de Argelia. Hoy como ayer, mi única ambición al publicar este libro testimonio es contribuir, según el alcance de mis medios, a la definición de ese futuro." (p.8)

Per saber la posició de Camus en aquest conflicte, cal llegir l'article Argelia 1958**. En ell, Camus exposa al seu parer de les reivindicacions àrabs i franceses. Així diu:

A)Lo que hay de legítimo en la reivindicación árabe:

Tienen razón, y todos los franceses lo saben, cuando denuncia y rechaza:

1.- El colonialismo y sus abusos, que han sido impuestos;

2.- La mentira repetida de la asimilación siempre propuesta, nunca realizada, mentira que ha comprometido toda evolución a partir de la institución colonialista. Las eleccions trucadas de 1948 en particular ilustraron la mentira y desanimaron definitivamente al pueblo árabe. (...);

3.- La injusticia evidente del reparto agrario y de la distribución de la renta (subproletariado). Esas injusticias se vieron irremediablemente agravadas por una demografía galopante:

4.- El sufrimiento psicológico: actitud a menudo despreciativa o desenvuelta de muchos franceses, desarrollo en los árabes (por culpa de una serie de medidas estúpidas) de un complejo de humillación que está en el centro del drama actual.

(...) La injusticia que ha sufrido el pueblo árabe está unida al colonialismo, a su historia y a su gestión. El poder central francés nunca ha podifo hacer imperar totalmente la ley francesa en sus colonias. Está fuera de cualquier duda que se debe hacer una reparación en toda regla al pueblo argelino, que le  restituya al mismo tiempo la dignidad y la justicia.

B) Lo  que hay de ilegítimo en la reivindicación árabe:

(...), han conducido a ciertos combatientes y a su estado mayor a reclamar la independencia nacional. (...) es una fórmula puramente pasional. No ha habido nunca nación argelina. (...) Hay que añadir que una Argelia puramente árabe no podría acceder a la independencia económica sin la cual la independencia política no es más que una añagaza. Por insuficiente que sea el esfuerzo francés, es de una envergadura tal que ningún país,  a la hora actual, consentiría hacerse cargo de él***. Remito, para esta cuestión y los problemas que suscita, el admirable libro de Germanie Tillon"****.

La filosofia de Unamuno (VIII)

 

8. De Déu a Déu*

Comença identificant religió amb divinitat. Aquesta identificació no és producte del individualisme d'una sola persona. És producte d'una col·lectivitat. Déu neix dins d'una societat i els homes d'aquesta col·lectivitat el fan seu. Diu Unamuno que la filosofia és un fet individual, dubto molt que sigui així, però per ell, la teologia és necessàriament col·lectiva. (p.154)

Seguint a Schleiermacher, l'origen del sentiment religiós prové de la nostra dependència en tots els àmbits de l'existència. Ací, Unamuno juga a antropòleg, per dir: "el espíritu del hombre natural, primitivo, no se ha desplacentado todavía de la Naturaleza, ni ha marcado el lindero entre el sueño y la vigilia, entre la frealidad y la imaginación" (p.154).  Aquesta descripció era un lloc comú en l'antropologia que va néixer al costat del colonialisme de l'imperi britànic.   

Parla del politeisme grec, per focalitzar el tret distintiu entre deus i homes, i aquest era la immortalitat. Estableix paral·lelismes entre monarquia i monoteisme. Va ser el poble jueu qui va elevar a rang de Déu únic, a Yahvè, i posteriorment,  va estendre's per Occident mitjançant el cristianisme.

Unamuno insisteix que la raó vol modelar a Déu. Però Déu és voluntat, una voluntat infinita que fa impossible reconduir-lo al Déu que vol la teologia. Déu no és el que volia Aristòtil, un déu-pensament, perquè Déu és acció, creació. Unamuno lluita contra la imatge d'un Déu racionalitzador, abstracte, immutable i enfront d'això, Ell, vol un Déu viu, és voluntat, Amor.

Unamuno explica la seva vivència en la recerca de Déu: "(...) Pero al ir hundiéndome en el escepticismo racional de una parte y en la desesperación sentimental de otra, se me encendió el hambre de Dios, y el ahogo de espíritu me hizo senir, con su falta, su realidad. Y quise que haya Dios, que exista Dios. (...)" (p.164).

Parla de la Trinitat, juga amb les analogies, Pare, Fill, i la Mare? La Mare és converteix en la Verge Maria, i el Fill, en el nen Jesús. Hi ha la santíssima trinitat, anava a dir, patriarcal, hi és així com és va establir aquesta Trinitat familiar. Deixo de banda, les disquisicions teològiques, sobre la Trinitat que és fonamenta: “el Padre es Dios, el Hijo es Dios y el Espíritu Santo es Dios, y sin embargo no hay tres dioses, sino un solo Dios**”.

Confessa Unamuno: "(...) Queremos no sólo salvarnos, sino salvar al mundo de la nada. Y para esto Dios. Tal es su finalidad sentida." (p.178) Aquesta necessitat de Déu suposa sentir la fam de Déu, de divinitat, perquè sense Ell, ens esfondraríem en el no res. Una vida sense Déu, és una vida sense sentit, una monstruositat inaudita, una "monstruositat moral" (p.178). D'aquesta fam de Déu sorgeix "l'esperança i d'aquesta la fe, i desprès la caritat, i d'aquests sentiments provenen la bellesa, de finalitat, de bondat" (p.179).

El diner com mesura del home (actual)

 

(...) Basta que pensemos  en la institución del dinero. ¡Cómo ponemos  nuestra confianza en él y con qué fanática desconfianza tenemos que protegerlo! ¡Qué naturalmente estamos convencidos de que cualquiera desea arrebatárnoslo! (...) Ya sólo el dinero es una educación permanente e indestructible para la desconfianza. (...) No podemos comprar nada si no sabemos el precio, ¡y con qué estúpida obstinación se aferra el hombre a los precios! No habría precios si no existiera la desconfianza; los precios son propiamente su medida*." (p.130)

La filosofia de Unamuno (VII)

 

7.- Amor, dolor, compassió i personalitat

L'amor "busca amb fúria a través de l'estimat quelcom què està més enllà d'aquest, i com no el troba, es desespera*." 

L'amor és desig, sentiment, i com diu Unamuno, "gràcies al amor sentim tot el que la carn té d'esperit*." Aquest desig, per el nostre autor, té a veure en el irrefrenable anhel de resurrecció, d'immortalitat. Planteja la idea que si fóssim immortals, no caldria amar. El desig d'anar més enllà de la mort fa brollar l'esperança i el consol*. 

Compartir el dolor crea lligams i l'amor carnal no pot superar la barrera del temps. La mort ho esborrona tot, per això l'esperança i la fe en la immortalitat. Per Unamuno "la compassió és, doncs, l'essència de l'amor espiritual humà, de l'amor que té consciència de ser-ho, de l'amor que no és purament animal, de l'amor, en fi, d'una persona racional. L'amor compadeix i compadeix més quant més ama*."

Estimar a l'altre, cal prèviament estimar-se a un mateix. Estimar és personalitzar allò que estimen. I "aquesta Consciència del Univers, que l'amor descobreix personalitzant quan ames, és el que anomenem Déu*.". La conseqüència de tot plegat és que si no ets capaç d'estimar no pots conèixer a Déu. Estimar a Déu és salvar-nos del sense sentit de la vida. La vida per Unamuno és tràgica perquè ens hi juguem la immortalitat, l'angoixa i l'anhel de Déu, genera tempestes en l'ànima. Anava a dir en la seva ànima. Perquè per Ell, és inconcebible que una persona no tingui aquestes tempestes espirituals. 

L' edat moderna, ha esborrat el que deia Giovan Battista Vico, quan parlava de la "saviesa poètica", on la fantasia s'expressa amb "imaginen i creuen junts" (Tàcit).  El triomf de la Modernitat ha estat la lluita per esborrar qualsevol rastre d'aquella "saviesa poètica", malgrat el fons antropomòrfic de la Naturalesa. Comte (s.XIX), deia que el en l'estat actual, el positivisme, havia netejat qualsevol rastre de fons mític-poètic. 

Unamuno s'esforça per reivindicar a aquest Déu, sorgit del anhel de immortalitat, del anhel que existeixi Déu per tal de donar-nos esperança i sentit  al Món. Diu que aquest món, és un producte social, un complex de imatges i prejudicis que s'expressen en el llenguatge. Podria ser que Déu no fos més que un prejudici? Per Unamuno, la resposta és un clam: Vull que hi hagi Déu! Aquest Déu no és una abstracció. És persona, perquè nosaltres ho som. El pensament humà, treballa amb moltes coses, una d'elles son les analogies, la nostre consciència demana ser persona i espiritualitat, i per això, projectem aquestes qualitats a Déu.  La raó no pot provar l'existència de Déu, però això a qui li importa? Tampoc la raó pot demostrar que no hi hagi. Aquesta mena d'exercici diabòlic, no pot acontentar a un creient, perquè Déu no és cap sil·logisme, ni cap conclusió extret de determinades premisses. Per Unamuno, Déu és el pa que alimenta la fam de la nostre immortalitat.

La pregunta per Déu és preguntar el perquè? I la resposta és per "donar sentit al Univers*". Donar sentit al Univers, és de retruc donar-ho sentit, l'existència malgrat la mort, no és el final, perquè l'anhel de la immortalitat queda intacte. 

Com construir l'home nou?

 

Lei Feng: “Mao et moa” 

La revolució prometia l'aparició de "l' home nou". Aquest seria fruit de la desaparició de les classes socials. La transició del socialisme al comunisme, com diu Herbert Marcuse: " Pel que fa a les forçes necessàries per la transformació, reconec que avui ningú és capaç de donar una recepta, de indicar: ací teniu vostres forces revolucionaries, aquesta és la seva força i hi ha que fer tal i tal cosa*." (p.22)

La Teoria Crítica, intentava integrar la teoria marxista i el psicoanàlisis de Freud. Calia explorar la personalitat dels homes, calia una antropologia què permetés explicar perquè tants home i dones va comportar-se com ho van fer, per exemple, a Auschwitz. Perquè aquest fons obscur, que Freud identificava en  les impulsions de Eros i Tanathos (vida i mort). Si la nostre societat de consum, alienada com està per l'estil de vida nord-americà, és a dir, la societat capitalista de la producció (societat solida) genera un home/done satisfets d'ells mateixos al preu d'haver oblidat que no podem viure per treballar, perquè aquest model és repressiu, perquè totes les nostres energies s'han de consumir en treballar i consumir el que la propaganda en diu que cal comprar per sentir-se satisfets, això, cal canviar-ho, transformar-ho, en una paraula, cal una revolució en aquest model de vida que no allibera malgrat els cants de sirena que escoltem per tota arreu.

Diu Engels: " Así, a propósito del patriarcado –pero el juicio es cabalmente extensible a todo lo demás–, Engels escribió que todo lo que se podía conjeturar «después de la inminente supresión de la producción capitalista es, más que nada, de un orden negativo, y queda limitado, principalmente, a lo que debe desaparecer. Pero, ¿qué sobrevendrá? Eso se verá cuando haya crecido una nueva generación […] Y cuando esas generaciones aparezcan, enviarán al cuerno todo lo que nosotros pensamos que deberían hacer. Se dictarán a sí mismas su propia conducta, y, en consonancia, crearán una opinión pública para juzgar la conducta de cada uno. ¡Y todo quedará hecho!» (Engels [1884], 1998: 147-148)**".

Amb la revolució digital i la transformació del capitalisme, en financer-digital, han aparegut una nova classe, els mil milionaris. Legions de programadors en l'àmbit digital, creant nous productes, alguns dels quals, s'han convertit en multinacionals i han estès  el seu poder i influència a tot el món. Milers de treballadors altament qualificats, que semblava que podien trencar barreres, avui, l'únic que volen es convertir-se en milionaris. No hi ha cap subjecte per fer la revolució. Hi ha en canvi, qui dins del sistema transforma regles de joc en el seu propi benefici personal i els seus amics plutòcrates (és el cas de Trump i Musk).

Els anàlisis de Byung-Chul Han donen fe d'aquests canvis o mutacions en el sí del capitalisme global. Com diu reiteradament, en aquest capitalisme, sempre s'ha de ser positiu, i la pròtesi adequada per ser-ho, és el telèfon mòbil, els smartphone (telèfon intel·ligent). Una societat a qui s'ha li ha venut la idea que la llibertat comença amb el mòbil, on tothom -idealment, som empresaris de la nostra propia vida-, és una mercaderia, i on abunden les storytellings*** (exemple paradigmàtic son els anuncis-històries de Casa Tarradelles, etc.), per  fer-nos empassar totes les mentides -fake news- que la xarxes socials, connectades al smartphone, ens fan creure, sobretot, perquè cal sempre ser proactiu, no en l'ordre social, sinó en el virtual, clicant un m'ha agrada. Aquesta és la nova forma d'entendre la participació en les nostres societats democràtiques, i també les dictatorials. 

 

El 1% vol que el 99% li donem un like

 

"(...) Esta política represiva contrarrevolucionaria se puede resumir en tres puntos:

1) El sometimiento incondicional de los pueblos y de sus gobiernos neocoloniales al dictado del gobierno de los Estados Unidos.

2) La inapelable decisión de mantener las actuales estructuras de explotación.

3) La oposición radical a todo movimento que se ponga como objetivo la alteración del sistema o meras modificaciones del sistema." (pág.152)

Aquesta paraules son de René Mayorga (1967), dins dels debats que apareix Herbert Marcuse, en el llibre  El final de la utopia. Avui, el 2025, moltes coses han canviat, però si ens fixem una mica, fins a quin punt han canviat? Desprès del fracàs del socialisme real (1991), semblava que el model capitalista era la resposta feliç a la Guerra Freda. Tothom abraçava el model que havia vençut al comunisme. De la nit al dia, tots els antics països de de l'esfera comunista, s'havien reconvertit en capitalistes, un capitalisme gansteril   (Rússia), o la Xina que portava temps amb el seu model de dos vies: l'econòmica, capitalisme d'estat i el polític, comunisme amb ma de ferro. 

Les elits mil milionàries, que provenen en gran part dels sectors tecnològics, han imposat un sistema tal que política està al seu servei. No hi ha traves per el seu domini monopolístic. La presència d'un nou estil en la política, el populisme, especialment rellevant d'extrema dreta, ha capgirat el panorama actual. L'antiga socialdemocràcia queda fora de lloc, davant d'una ciutadania dèbil i confosa, perquè els missatges son tèrbols, sense esma, sense convicció, i sobretot, sense perspectives per impulsar projectes que modifiquin realment, la vida de la gent. Tenim els mitjans per fer un món molt més humà del que tenim, i malgrat tot, seguin embarrancats en guerres, desastres humanitaris en masses llocs del món, amb una bretxa immensa entre riquíssims i pobres, on la política esdevé espectacle de masses, on la polarització entre nosaltres i ells, és fa cada vegada més sinistra, on la deshumanització contra els més pobres i vulnerables  és una evidència. I això mentre alimenten els monstres de la manipulació amb uns likes i la idea que som més lliures que mai. Però, malauradament, no som més lliures i el pitjor és que la llibertat està amenaçada per aquests profetes que anuncien la utopia virtual al teu mòbil.    

Palestina i la revolució inexistent

 

"(...) La solidaridad del mundo progresista para con el pueblo palestino* semeja a la amarga ironía que significaba para los gladiadores del circo romano el estímulo de la plebe." (Che Guevara**)

PD: Si substituïm gladiadors per manifestacions a Occident pro palestines. La analogia llavors és exacta i amarga.

Canetti: Contra la guerra

 

"¡Que esa cara nos haya llevado a esta guerra y nosotros no la hayamos aniquilado! Y eso que somos millones, y la Tierra está repleta de armas, provista de municiones para tres mil años, y esa cara sigue estando allí, desplegada encima de nosotros, la figura grotesca y siniestra de la Gorgona, y nosotros, todos, petrificados en el crimen*." (p.9)

PD: Cadascú pot imaginar-se la cara de les Gòrgones (Esteno, Euríale i Medusa) en el nostre món poblats de monstres que somriuen i donen petons els nens i  saluden a tothom.

L'imaginari món de Heidegger

"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)

Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 

La filosofia de Unamuno (VI)

 

6. En el fons de l'abisme

Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans. 

Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco  más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)

El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)

La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)

Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)

"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).

 Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.

La filosofia de Unamuno (V)

 

5. La dissolució racional

En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima. 

El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).

Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza  i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat  dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar  en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix  el consol (p.106).

La filosofia de Unamuno (IV)

 

4. L'essència del catolicisme

En aquest capítol, hi ha una mena d'història de l'església. De la construcció dels seus dogmes. Per dir-ho ras i curt, és pot passar d'aquestes pàgines, perquè les controvèrsies entre protestantisme i catolicisme son diferències què han comportat conseqüències en la manera d'entendre a Déu i especialment a Crist. El que la dogmàtica cristiana hi ha és precisament el que Unamuno vol remarcar-hi: la immortalitat i la resurrecció. Qui va portar a terme aquest missatge de salvació va ser Pau de Tars.  Nicea i Atanasio son dos moments clau per la construcció de la dogmàtica. L'Eucaristia expressa aquesta confiança en la resurrecció. Diu Unamuno que els catòlics tenen en la confessió un antídot molt eficaç  per combatre l'angoixa existencial.

L'església com institució que monopolitza el missatge de Crist, va crear la infal·libilitat del Papa (p.74). Això ha generat escàndol en les files deistes, agnòstiques o atees. El missatge catòlic lluita contra la modernitat que és sinònim d'ateisme i materialisme. I malgrat tot, l'església ha generat la filosofia tomista: aristotèlic-neoplatònica-estoica. Aquesta filosofia vol que la raó sigui capaç de racionalitzar els missatges dels dogmes.  Al parer de Unamuno s'ha produït una sobre-rracionalitat per fugir de la fe de carboner produint a l'hora insatisfacció per aquells que demanen no senyals, ni obres, sinó l'abisme de la fe. 

La filosofia de Unamuno (III)

 

3. La fam de immortalitat

La fam de immortalitat no és un invent del nostre autor. Parla de Plató i el seu Fedó, de Spinoza i el seu anhel de immortalitat. La literatura, des de Píndar, Shakespeare, Calderón, parlen del desig d'eternitat. Per Unamuno, la immortalitat és el foc dels essers humans, tant si ho saben com si no. Dona crèdit a Pascal i la seva aposta per l'eternitat. Anomena "monstruo" (p.45) aquell que no vol fer l'aposta donant crèdit a la fe, a Déu.

La mort sempre ha estat al nostre costat. I precisament, com la seva ombra projecta l'antítesi de la mort, la immortalitat. Què és sinó una tomba? Els essers humans som els únic que enterrem els nostres morts, con ell diu som un "animal guardamuertos" (p.46).

Les religions subministren un cert bàlsam per les angoixes existencials.  Quin sentit tindria una religió que no pot donar consol en aquest món ni en cap altre? Més enllà de la mort, què hi ha? I Unamuno vol la immortalitat com Dante vol tornar a veure els estels (p.46).

La nostre mortalitat no és la fi per a nosaltres, així pot dir: " Recógete, lector, en ti mismo, en que la luz se te apague, se te enmudezcan las cosas y no te den sonido, envolviéndote en silencio, se te derritan entre las manos los objetos asideros, se te escurra de bajo los pies el piso, se te desvanezcan como en desmayo los recuerdos, se te vayan disipando todo en nada y disipándote también tú, y ni aun la conciencia de la nada te queda siquiera como fantástico agarradero de una sombra". (p.47) Una descripció molt vívida i tenebrosa digna de Poe! Unamuno no vol ser còmplice d'aquesta aniquilació que sembla destí, cal rebutjar-ho, cal rebel·lar-se, cal dir No! a la mort!

A la mort cal mirar-la els ulls, deia Plató que "¡hermoso es el riesgo!" (p.49) al parla de la immortalitat, però com Pascal, Ell apuja l'aposta. La raó voldria convencé de la inutilitat d'aquesta. Però Unamuno, no vol raciocinis, perquè es tracta de la meva ànima, de la meva vida, de la meva immortalitat. Hi ha racionalització quan parlem d'egoisme (p.50), sacrifici (p.51), materialisme (p.51), orgull (p.51). 

La raó no pot comprendre el misteri de la immortalitat de l'ànima. Parla de Pau de Tars, i les seves prediques sobre la immortalitat i la resurrecció dels morts, i com les seus oients no ho entenien i acabaven dient: "¡ya oiremos otra vez esto!" (p.53).

Davant d'aquestes argúcies de la raó, Unamuno diu: "Pues bien: ¡no!. No me someto a la razón y me rebelo contra ella, y tiro a crear en fuerza de fe a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: pásate de ahí y sde pasaría, y nada nos sería imposible (Mat.XVII,20)" (p.54)

La raó persuadeix de la impossibilitat de la immortalitat, però a l'hora, els nostres sentiments, com la vanitat, obra una porta cap a la immortalitat. Personatges egregis, literats, poetes, els enlairem fins els cels dels seus respectius camps, mostrant aquella dimensió d'eternitat.  Ací, la vanitat, juga el paper de posar en el seu lloc aquells que semblen viure per sempre. Aquesta vis atractiva, que l'home aspira a l'eternitat, ha estat un motor inexorable en la història humana, així, la malaurada història de Caín i Abel, que al dir del nostre autor va fer obrir "la historia humana" (59). 

Parla de "sed de vida eterna" (p.60) que per molts és sacià amb la fe, però no tothom accedeix a aquesta fe. Critica al catolicisme de teologitzar el missatge bíblic. (p.60)

La filosofia de Unamuno (II)

 

II. El punt de partida*

Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25). 

Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer  (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).

Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29). 

Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat  el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)

Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència. 

Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)

No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).

Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a punt de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).