"(...), la respuesta a la cuestión de si estas consideraciones caen en el tiempo vacío o en el verdadero dependerá de si desaparecen y desaparecerán cada vez más de nuestra vida la vaciedad de pensamiento, la frivolidad, la ligereza.
La pura vaciedad de pensamiento, es decir, el mudo y ciego dejarse llevar por la corriente de los fenómenos de ella, es cosa propia del animal y que tiene de este modo una cierta naturalidad que hay que dejarle. Pero raras veces es el hombre tan dichoso que le sea dada. (...) La ligereza y la frivolidad -y sin duda cuanto más alto suben, tanto más- son señales infalibles de que en el interior del corazón hay algo que muerde y lo que bien se quisiera escapar; y son, justamente por lo mismo, irrecusables pruebas de que la naturaleza noble no ha perecido aún totalmente* (pág.212-213)"
++++++++
Aquests paràgrafs són unes lliçons que va donar J.G.Fichte (1762-1814), a Berlín, al març de 1806, davant d'un auditori d'ample espectre. Parla des de una manera de pensar propia d'aquell temps a Alemanya, en el desenvolupament del Idealisme, una fusió freda entre Il·lustració i Romanticisme, amb Kant, però també amb Spinoza. Un Fichte, que havia sigut expulsat-injustament- per una controvèrsia acusat de ateisme (spinozisme) al any 1798.
El que crida l'atenció del text, és què aquesta denuncia entre el temps buit i el temps vertader, què dona la tríada malèfica "vaciedad de pensamiento, la frivolidad, la ligereza", té un aire de família, tant en el pensament de Heidegger, i la seva existència inautèntica i existència autèntica, o l'existencialisme, amb Sartre i la seva distinció entre la mala fe i la idea d'assumir la llibertat amb tota la radicalitat que ens pertoca, autenticitat. I és què en filosofia, tot té un aire de família. Si volguéssim estirar el fil, podríem arribar al pensament crític de l'escola de Frankfurt (Horkheimer, Adorno, Habermas).
