1.- La lluita pel respecte*.
L’eclipsi del respecte: de la societat ben ordenada a la guerra molecular
El pas del segle XX al segle XXI ha comportat una transformació radical en la manera com l'ésser humà s'ubica en la societat. El trànsit d'aquell "món sòlid" teoritzat per John Rawls** cap al "món líquid" i neoliberal que descriu Byung-Chul Han no és només un canvi econòmic, sinó una mutació antropològica i moral. Allà on Rawls veia la necessitat d'una societat "ben ordenada" —fonamentada en la distribució justa dels recursos i, sobretot, en el respecte mutu com a base de l'autoestima—, avui s'aixeca l'imperi de la "societat del rendiment". En aquest nou escenari, el ciutadà ha deixat de ser un subjecte de drets per convertir-se en un àtom aïllat, un "empresari de si mateix" abocat a una competició ferotge on la solidaritat ha estat esborrada de l'horitzó.
L'ascens del neoliberalisme a partir dels anys vuitanta va desplaçar l'eix de la política cap a l'economia, i el de la justícia cap a l'eficàcia. Sota la màxima implacable del winner takes it all (el guanyador s'ho emporta tot), el teixit comunitari i els vincles associatius que abans integraven els individus s'han desintegrat. La conseqüència més perversa d'aquest sistema és la creació d'una "legió de perdedors" que no només pateixen l'exclusió material, sinó també una profunda fallida moral. En el darwinisme social modern, el fracàs ja no és una contingència de la vida, sinó un judici estigmatitzador: si no te'n surts, la culpa és exclusivament teva. Aquesta privatització de la culpa genera una vergonya tòxica que, en no trobar un sistema de valors compartit on emparar-se, es transmuta en des vergonya i ressentiment.
Aquesta frustració col•lectiva i invisible troba la seva vàlvula de escapament en el que Hans Magnus Enzensberger*** anomena la "guerra civil molecular". Ja no estem davant de la clàssica lluita de classes on el proletariat s'organitzava contra la burgesia per fer la revolució. El "precariat" actual, privat d'una identitat col•lectiva, canalitza la seva ràbia de manera nihilista i fragmentada. És una violència de baixa intensitat que es manifesta en el vandalisme quotidià dels nostres carrers, però de manera molt més cruenta en l'entorn digital. Les xarxes socials, lluny de ser espais de comunió, actuen com a nous camps de batalla on el narcisisme ferit i la set de likes es tradueixen en linxaments digitals (shitstorms*) i humiliacions públiques (shaming*). La violència ja no és selectiva ni busca tombar el sistema; s'adreça contra un mateix i contra qualsevol que estigui a prop.
Com a conclusió, la reflexió de Han a través de Richard Sennett ens deixa una pregunta incòmoda però absolutament necessària. Si l'ideal d'una societat sana s'assembla a un grup de jazz —on cada músic té el respecte garantit des del principi i col•labora en una harmonia comuna—, la nostra realitat s'assembla més a un espai brownià de xocs constants i destructius. El gran repte dels nostres temps no és només econòmic o de redistribució de la riquesa, sinó la reconstrucció d'una ecologia de l'atenció i del respecte. Recuperar la condició de ciutadans enfront de la de competidors és l'única via possible per aturar la descomposició social i apagar aquest foc autodestructiu que amenaça amb consumir-nos a tots.
