III. Identitat i alteritat*.
Han comença dialogant amb Carl Schmitt* per constatar que l'altre no apareix en la seva visió política. Es coneguda la seva simplificació de la política entre amic/enemic. Estableix la idea que la identitat està supeditada a un enemic, però diu que no "podem determinar de manera concloent ui és aquest enemic indica que la meva identitat no és prou definida. Per Schmitt: "L'enemic és la nostra veritable pregunta com a persona (...). Per això l'he de combatre, per descobrir quina és la meva mesura, quins són els meus límits, la meva pròpia personalitat" (p.39-40). Des de aquesta perspectiva, els nazis tenien al seu enemic (els jueus) i avui, Israel -i el seu govern- tenen els palestins com els seus enemics. A La UE l'enemic son els immigrants que necessitem.
Per Schmitt, la política expressa la confrontació, la política és enemistat. En aquest univers tenebrós no hi ha cap espai pel diàleg amb l'altre. En aquesta dinàmica hobbessià, és reivindica la política de la identitat, que suposa l'existència de l'enemic i "no pot prescindir i viu de la pugna persistent, de l'odi i del ressentiment" (p.41)
Aquest panorama que descriu Schmitt (l'Alemanya de Weimar) és avui actiu. La dinàmica amic/enemic permet reforçar aquestes polítiques de la identitat al preu que genera, tant a dins com a fora, enemics. I això impossibilita qualsevol acord amb l'altre.
Els debats son avui llocs on s'ha exalten: "les injuries i les desqualificacions" (p.41). Si penses diferent a mi, et converteixes en enemic i això vol dir què cal destruir-te, anihilar-te. Per descomptat, en aquest món d'hostilitat, el respecte ha desaparegut del horitzó això provoca al parer de Han "la decadència de la política" (p.42). En aquest panorama, la democràcia pateix perquè la seva essència, és precisament el debat, el diàleg amb l'altre, el compromís i el respecte.
Han dona veu a Habermas** que insisteix en la necessitat "de la deliberació i el respecte mutu dels participants" (p.42). El respecte fa referència a la persona d'altre. La manca creixement de respecte, sumada a la negativa a posar-nos al lloc de l'altre, deixa el debat democràtic en una situació compromesa (p.43). Han estableix una distinció important, entre opinió i identitat. Mentre l'opinió és una construcció teòrica, la identitat és el fonament inqüestionable d'una persona (p.43). Han insisteix en separar les opinions de la identitat. Du Han que "quan totes dues s'acoblen, s'acaba el debat. És així com comença una guerra identitària i es perd l'espai discursiu en el qual s'intercanvien opinions i s'oferien arguments (p.43). La política identitària fa irresolubles l'entesa i el compromís, que són pràctiques essencials per a la democràcia (p.43).
"No sempre aconseguim que es mantinguin separades l'opinió i la identitat, perquè les opinions sovint s'ancoren a la nostre autoimatge, que molts cops no es deixa qüestionar. Les conviccions més fortes actuen con ancoratge que estabilitza el jo (p.43).
