III. Identitat i alteritat
En època de crisi, les opinions de adhereixen a la identitat com a una segona pell. Allò què es transitori, les opinions, es converteixen en ancores de la nostra pròpia identitat, generant un rebuig de qualsevol altre opinió què no reforci aquest jo existencial. Per aquest motiu, el diàleg es fa insostenible, perquè ja no es tracta d'opinions, sinó de la fortalesa de la nostra propia indentitat.
Les xarxes socials alimenten aquest esbiaix en les bombolles d'opinió, cada grup, vol sentir-se en el costat bo. Les adhesions no son fruït de la deliberació, sinó que reflecteixen el que en fa sentir més forts davant de l'altre. En aquest punt, on no hi ha distància entre opinió i identitat, la comunicació, el diàleg o el debat es fa impossible i això és catastròfic per les societats democràtiques. Diu Han: "la llibertat només pot prosperar en una societat en pau, alliberada del ressentiment i de la por. I és que aquest darrer sentiment impossibilita el respecte. El temor ofega el debat" (p.44-5)
En aquestes condicions on "el fets alternatius" destrueixen la comunicació intersubjectiva (J.Habermas), la veritat queda suspesa i aquest procés d'erosió es un procés letal on la primera víctima és la democracia.
La veritat posseeix per Hannah Arendt una "tossuderia particular" (p.46), però en el món actual, els fets alternatius, soscaven aquella tossuderia particular. Això implica un fet veritablement novedós, podem fabricar-la. "Les xarxes digitals fan que la fabricació envaeixi l'acció, la manipuli i la dirigeixi" (p.46). I què passa llavors amb la "tossuderia particular"?, pitjor per ella i per tots aquells què pensaven que la veritat s'ha de imposar per el propi pes de la realitat. Alterant la realitat esfondrem la veritat.
Arendt distingia entre poble i turba (p.46). "(...). La turba no pot escollir; només pot aclamar o apedregar. Per això, els seus dirigents ja d'antuvi reclamaven el tipus de república plebiscitària que ha fet les delícies dels dictadors moderns" (p.47). L'assalt al Capitoli va ser una demostració del poder manipulador al que la turba s'entrega amb una passió digna de millors causes. Com diu Han: "La turba és sorda envers l'alteritat" (p.47). Els assaltants al Capitoli eren una turba digital, havien quedat a través de les xarxes. La realitat per ells era la que volien i escoltaven a les xarxes. No hi ha possibilitat de diàleg en aquestes circumstàncies. El més surrealista de tot plegat és que el instigador (Trump) en cap moment va ser acusat per la pressa del Capitoli amb violència. L'assaltat era la resposta a la pèrdua de les eleccions, la realitat alternativa era que ell les havia guanyat. En aquest afer, apareixia un nou ingredient, la moral. Això vol dir que el que és bo per Trump es bo per tots els nord-americans. Di el contrari, et converteix en un enemic, i això vol dir que cal destruir-te. Al entendre de Han "Donald Trump encarna un hipermoralisme desmoralitzador (p.48). Les seves arengues converteixen els altres en immorals, malgrat que la seva escala de valor és inexistent, excepte, l'afany de lucre sense límits. Els valors de la identitat es metabolitza amb el poder oposant-se al altre de manera irreversible.
Davant d'aquest monòleg narcisista i excloent que destrueix la convivència, autors com Arent, Agamben, Heidegger, Weil i Innerarity defensen la necessitat de recuperar el respecte i l'amistat basada en l'alteritat: entendre que la identitat no és una essència tancada, sinó una relació que necessita acollir la diferència de l'altre per poder coexistir.
La política de la identitat trenca qualsevol possibilitat l'existència de l'altre. Cal una política del respecte (p.55).
