L'últim capítol de la temprada 4 (8) és un bon exercici del què vol dir el poder quant no té fre ni cap límit. Duel de interpretacions, diàlegs tensos i una mirada crítica a l’era Trump. No explicaré el final. L’únic que si és pot explicar és que la diplomàcia fracassa perquè la idea que l’altre no pot assumir els possibles costes que l’enfrontament suposa. Si vas de catxa, has de de poder desplegar tota la força si l’altre ho fa. Aquesta lògica era propia de la Guerra Freda, tothom sabia que havia límits que no podies passar. Ara, sembla que els antics amics no son suficient per mantenir fidelitats. Hi ha un moment, on la Presidenta Grece Penn, fa un discurs al G7 on posa sobre la taula el valor d’una organització com l’OTAN que sense ells, els socis no son capaços de fer front a Rússia. De fet la idea d’una defensa europea és avui una entelèquia, malgrat que països com Gran Bretanya o França son potències nuclears, les seves dinàmiques polítiques no son cap referents.
Quan el poder Presidencial es transforma en autoritari, l’únic que és pot fer és manifestar la dissidència i en última instancia la dimissió per raons de higiene democràtica. Una característica dels nostres polítics es la seva falta valentia i convicció democràtica. La figura de l’Ambaixadora és l'heroïna d’una rebel•lió contra la Presidenta. Hi haurà una nova temporada. Tenim que saber com s’acaba la crisi amb Rússia i si hi haurà guerra o no. Cal esperar!
