Ressenya: Io (Plató) (I)

 I

Un resum de Ió...

Sòcrates saluda a Ió què ve d'Epidaure, de les festes d'Asclepi. Sòcrates l'ancoratge perquè participi en les Panateneas -festival d'Atenes, on hi destacaven els concursos entre rapsodes-. (530b)

 

Asclepi

Sòcrates utilitza la ironia i els afalacs per fer parlar amb Ió. Segons ell, parla d'Homer com el més gran i diví dels poetes. Per Ió, ell no és expert en cap altre poeta. Es planteja  la qüestió entre el dir i el seu significat. Sòcrates vol que Ió expliqui el procés per el qual Ió és competent en Homer, però no pas amb Hesíode o Arquíloc.

Sòcrates sotmet a un interrogatori a Ió on a cada pregunta les respostes son més erràtiques. Arriba a un punt què Sòcrates retreu amb duresa a Ió què "no estàs capacitat per parlar d'Homer gràcies a una tècnica i ciència; perquè si fossis capaç de parlar per una certa tècnica, també seràs capaç de fer-lo sobre els altres poetes, doncs en certa manera, la poètica és un tot, o no? (532c).

Ió contraataca: 

-"Per  Zeus, què això és el que vull, Sòcrates. Doncs, jo em complac escoltant-vos a vosaltres els que sabeu".  Sòcrates dona una resposta clàssica: "Què més voldria jo que estigues en la raó, Oh Ió. Jo no dic, doncs, sinó la veritat que correspon a un home corrent" (532d)

Sòcrates desplega la seva oratòria al afirmar si determinades activitats és refereixen a una tècnica: sia pintura (532e), escultura (533b), música (533b) o els rapsodes (533c), i el significat del que declamaven (si entenien el que deien).

Sòcrates afirma què el que fa Ió al recitar a Homer, "no és una tècnica (...) una força divina és el què et mou, semblant a la que hi ha en la pedra què Eurípides anomena magnètica i la majoria, heràclea" (533d). 

Plató utilitza la metàfora de la pedra imantada i així pot dir: "la Musa mateixa crea inspirants i per mitjà d'ells comença a encadenar-se altres en aquest entusiasme. Així què tots els poetes èpics, els bons no és en virtut d'una tècnica per el que diuen tots aquests bells poemes, sinó perquè estan divinitzats i posseïts." (533e). Sòcrates li diu a Ió què la seva funció de intèrpret i per això pot afirmar que son "intèrprets de intèrprets" (535a). 

Sòcrates compara la poesia amb una cadena de imants (536a). Així Sòcrates pot dir: " i que tu, rapsode i aede, ets l'anell intermedi i què el mateix poeta és el primer? La divinitat per mitjà de tots aquests arrossega l'ànima dels homes a on vol , enganxant-los en aquesta força a uns amb els altres (...), es forma ací una enorme cadena de dansant, de mestres de cor i de subordinats suspesos, un al costat del altre, dels anells que pengen  de la Musa (...) (536b).

Sòcrates li diu a Ió què la seva inspiració no pertany a cap tècnica o coneixement, si fos així podria explicar-la tots els poetes i no només Homer. Segons Sòcrates, Homer parla de molts temes: guerra, navegació, medicina, agricultura, govern. 

Ió pot parlar d'Homer, però això no significa que tingui coneixement de tot allò que Homer descriu. Ió ja no sap què dir, excepte dir que ha après d'Homer ser general!. Sòcrates finalitza la seva intervenció dient-li: "et concedim, a saber, què exalces a Homer perquè estàs posseït per un deu, però no perquè siguis un expert" (542b)

Juan de Mairena (Eruditos)

 

(...)

Recuerdo  que un  erudito amigo mío llegó a tomar en serio el más atrevido de nuestros ejercicios de clase, aquel en que pretendíamos demostrar cómo los Diálogos de Platón eran los manuscritos que robó Platón, no precisamente a Sócrates, que acaso ni sabía escribir, sino a Jantipa, su mujer, a quien la historia y la crítica deben una completa reivindicación. Recordemos nuestras razones. "El verdadero nombre de Platón -decíamos- era el de Aristocles; pero los griegos de su tiempo, que conocían de cerca la insignificancia del filósofo, y que, en otro caso, le hubieran llamado Cefalón, el Macrocéfalo, el Cabezota, le apodaron Platón, mote más adecuado a un atleta del estadio o a un cargador de muelle que a una lumbrera del pensamiento. No menos lógicamente explicábamos lo de Jantipa. "La costumbre de Sócrates de echarse a la calle y de conversar en la plaza con el primero que topaba, revela muy a las claras al pobre hombre, que huye de su casa harto de sufrir la superioridad intelectual de su señora." Claro es que mi amigo no le convencían del todo nuestros argumentos. "Eso -decía- habría que verlo más despacio." Pero le agradaba nuestro propósito de matar dos pájaros, es decir, dos águilas, de un tiro. Y hasta llegó a insinuar la hipótesis de que la misma condena de Sócrates fuese también cosa de Jantipa, que intrigó con los jueces para deshacerse de un hombre que no le servía para nada*. (p.1929-1930)