Estudiar filosofia serveix per alguna cosa?

 

Manuel Sacristán Luzón 

(1925-1985)

Llegint el llibre de Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, al capítol VI, dedicat a Manuel Sacristán Luzón, apareix el següent comentari sobre la “filosofia llicenciada”, un opuscle titulat: “Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superior” (1968):

“¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l’aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de la l’especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per el pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d’aquest programa de conducta.”

I segueix:

“Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l’especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l’art i la pràctica racional”. El que cal és passar de la “filosofia com especialitat a restablir-la com a universalitat”.

Ara, comparin el que diu un autor*, aquest postmodern que diu el següent a la pregunta: 

“-Vol dir que la filosofia no és útil per la societat?

-Tots els que som professors de filosofia creiem que moltes coses fetes per els nostres col•legues sota el rètol de “filosofia” no son útils per la societat. Descartes pensava que la filosofia escolàstica no era socialment útil. Dewey pensava que tampoc ho era l’anàlisi dels problemes epistemològics plantejats per filosòfs cartesians com Locke i Kant. El mateix opinà Heidegger del neokantisme desenvolupat en les universitats alemanyes  quant era un estudiant. Crec que molta filosofia contemporània és socialment inútil i res més què un treball acadèmic per guanyar-se la vida. Però, per suposat, els filòsofs que admiro (Donald Davidson, Jacques Derrida, per exemple) son aquells dels que m’agradaria dir que son socialment útils: una utilitat a llarg termini, del tipus que s’atribueix els canvis en l’ambient intel•lectual que amb el temps beneficien a la societat sencera.

Crec sens dubte que serià un error que una persona jove és fes professors de filosofia amb l’esperança de que ajudarà als pobres i dèbils, o amb l’esperança de què farà més racional la política. Hi ha àrees d’estudi que son més útils per aquests propòsits*.”   

* Algú sap de qui parlo? 

PD: L'autor és Richard Rorty (1931-2007)

Problemes domèstics: Wittgenstein a l 'escola

 

Escola de Ottertal

El cas de Wittgenstein expressa les dificultats de personalitats complexes, plenes de contradiccions -com tothom-, i el seu particular mode d'entendre les coses, la família i el món que el rodejava. 

El llibre de Wolfram Eilengerb, Tiempo de magos. La gran década de la filosofía 1919-1929*, ens dona pinzellades precises sobre quatre filòsofs -Walter Benjamin, Ernest Cassier, Martin Heidegger i Ludwig Wittgenstein- en un moment de canvi a Europa desprès de la Primera Guerra Mundial i la deriva cap a la segona. Ell, és capaç de establir nexes de connexions entre aquest quatre personatges, tots ells molts diferents, però que viuen en un context que permet entendre les seves  preocupacions.

En el cas de Wittgenstein, ens explica un mal dia per el mestre d'escola Wittgenstein a l'escola de Otterthal. Eilengerb relata el que va passar el 10 d'abril de 1926:

"Els seus alumnes no arribaré a dir que els pegués pallisses. De totes maneres, les veus que els donava eren massa fluctuants; els seus rampells, massa rars, i els seus càstigs preferits consistien a passejar-se ràpidament entre els bancs repartint calbots i cops de bastó, però molt de tant en tant, i cap dels seus companys de classe va poder dir amb seguretat què va fer o va deixar de fer l'alumne Josef Haidbauer, aleshores d'onze anys, el matí del 10 d'abril de 1926 per provocar la ira del seu mestre. mai no va conèixer el seu pare i la mare del qual servia de criada del senyor Piribauer, no era dels que més gamberrades cometien Abans bé, se'l recorda com un noi de caràcter en general tranquil, d'elevada estatura, no massa despert i, sobre tot , sempre una mica pàl·lid al voltant del nas. Tres anys després del cas que fins avui porta el seu nom (el "cas Haidbauer"), el noi moriria de leucèmia. (...) Sigui com sigui, durant la classe Wittgenstein va donar a un indisciplinat Haidbauer un parell de bufetades, de cap manera brutals, però d'efecte prou fort com perquè, com a conseqüència de les, el noi perdés la consciència i durant uns quants minuts romangués inert sobre el terra de l'aula. Wittgenstein va acomiadar immediatament la classe, va fer trucar el metge, va traslladar l'alumne, encara inconscient, a un lloc de la segona planta de l'edifici i va esperar. Quan per fi va arribar el metge de Kirchberg, a quatre quilòmetres, Josef ja havia recobrat la consciència. També s'hi van presentar la seva mare i el senyor Piribauer, un ric terratinent de la regió, a més de pare adoptiu. Aquest va maleir Wittgenstein des del passadís cridant-lo a crits "bèstia" i "domador d'animals", i li va assegurar que el "denunciaria" perquè mai més tornés a ensenyar. I Wittgestein? Va deixar Josef a cura de la seva mare i del metge, va abandonar l'edifici per una altra sortida, va fer les maletes (no posseïa mobles ni llibres propis) i va agafar el primer autobús que sortia de l'idíl·lic Otterthal. És a dir: va posar terra pel mig*." (pàg.250-1)

La resolució del cas va ser que el senyor Piribauer finalment, no va fer la denuncia. El propi consell escolar no va voler reconèixer la gravetat del que va passar amb Josef Haidbauer. Aquell dia, va ser l'últim com  a mestre d'escola perquè va succeït "el pitjor".  

Pascal un pensador assilvestrat!

 

Blaise Pascal (1623-1661) parlant del  divertissement diu això: "les misèries de la vida humana es troben a la base de tot això; tot just els homes es donen conte, elegeixen la diversió"; "al no poder curar la mort, la misèria, la ignorància, han decidit  no penar en això per ser feliços." "L'únic que ens consola de les nostres misèries es la diversió i, malgrat tot, aquesta és, entre les nostres misèries, la més gran. Ella és la que ens impedeix principalment pensar en nosaltres i ens porta inadvertidament a la perdició. Sense ella, ens sentiríem avorrits i tal avorriment ens empenyeria a  la recerca d'un mitjà més sòlid per sortir d'ell. Però la diversió ens entreté i ens fa arribar a la mort de manera inadvertida*".

Aquest text sembla allò que Heidegger parla de l'existència inautèntica. I molts han volgut veure en Pascal un pensador -atípic-, on l'existència del home concret passa a primer pla enfront per exemple de Descartes, què parla del jo, però un jo que sembla massa abstracte. Heidegger predica en el desert filosòfic, on el Dasein [l'home] pot anar cap a la "instrumentalitat" convertir-se en un ens com hi ha tants en el món, un útil què s'esborra de l'existència. Perquè la bona direcció vol dir l'angoixa, el món és inhospitalari, el home concret, a Heidegger li molesta l'home concret, per això parla del Dasein. I aquest ha de fer-se càrrec del món, però la mort és el seu horitzó existencial. Acceptar aquest fet vol dir la possibilitat d'una vida autèntica. 

No li diguis Monjo ni Lògic, digues el seu nom !

 

Al llibre de Rafael Argullol, els capítols 96,  97 i 98*, explica fragments de la seva vida. Com tots va a la recerca d'un món més brillant més revolucionari. Al 96, comença així: "Unos le llaman el Monje; otros, entre los que me encuentro, el Lógico. Ambos apodos están justificados: uno, por el perfil de su cara y el corte de sus cabellos grisáceos; otro, porque, antes de que lo expulsaran, fue profesor de lógica en la universidad, y creo, también, por el carácter implacable de sus argumentaciones. (...)

"(...). Pero lo que más impresiona de él es que parece mantener un hilo directo con la Razón, no con razones de uno u otro tipo sino con la Razón en sí misma. (...)

(...). Más que un seductor espiritual, el Lógico era un vampiro que succionaba las almas, quizá involuntariamente, pero con persistencia metódica y efectos demoledores". 

(...) Me hice revolucionario, me hice comunista, combatí, fui clandestino, fui detenido, fui juzgado, fui absuelto." (...)"

Claro que muchas de esas ideas magnéticas eran admirables, pero la idea, la Idea mayúscula, era falsa, tan falsa como el Dios mayúsculo de los cristianos: la Historia no era esta madre infalible que nos empujaba hacia la felicidad futura de los hombres. No. La grandilocuente historia de los revolucionarios no era sino la pobre y caótica crónica de los pobres y caóticos esfuerzos humanos por dejar una huella en el desierto.

Tal vez el Lógico ya intuía lo que había venido a decirle." (págs. 305-7)

Argullol, marxa a viure a Roma (pàg.308). Argullol era Raúl (pàg.310), el seu nom de la clandestinitat. El Monjo-Lògic li diu: -"Raúl, tú no te vas. Te quedas dormido. Eso les sucedía a los que tenían dudas en una orden de frailes mendicantes de la Edad Media. No se iban de la orden, se quedaban dormidos." (pág.310)

"El dormido. Quizá tuvo razón el Lógico con su curiosa comparación y a los veinticuatro o veinticinco años me quede dormido respecto a las grandes verdades de las grandes doctrinas, sin querer hacerme responsable de sus sueños ni tampoco de sus pesadillas." (pág.311)

Per què no diu el seu nom? Si tens una certa edat i has llegit una mica saps que el seu nom era Manuel Sacristán Luzón**. El llibre de López Arnal i Pere de la Fuente, permet fer-se una idea del significat intel·lectual i polític d'un autor que va tindrà que lluitar contra una època -franquisme- on la paraula lliure estava segrestada***. 

Obituari: Arno A.Penzias (1933-2024)

Arno Penzias (mort el 22 de gener de 2024)

"El 1964 , Arno i Bob estaven duent a terme experiments cosmològics amb l'antena Horn a Holmdel, NJ quan es van trobar amb un soroll continu que semblava venir de totes les parts del cel. Aquell soroll va resultar ser un dels descobriments científics més significatius del segle XX. Aquests senyals van ser els residus còsmics que van quedar del Big Bang, la gran explosió que va crear l'univers fa milers de milions d'anys.

L'Arno i el Bob tenien ambicions molt més modestes quan es van iniciar la seva recerca. Estaven investigant si l'antena Horn, que va ser dissenyada per captar senyals de satèl·lit des d'òrbita baixa, es podria utilitzar com a radiotelescopi que podria mirar dins dels límits de la nostra galàxia. Quan es van trobar per primera vegada el xiulet còsmic, van pensar que es tractava d'interferències provinents de ciutats properes o fins i tot de coloms que nien a la "banya" de l'antena.

Quan Arno i Bob finalment van reconèixer el senyal com a radiació còsmica de fons, van trobar la resposta a una de les preguntes més perplexes de la física. Abans del seu avenç, hi havia teories en competència sobre els orígens de l'univers. El seu descobriment va posar fi a aquest debat*."

L'existència de l'anomenada radiació de fons descoberta per Penzias i Wilson. Aquesta radiació -murmuri fòssil de la creació- és perceptible a tot arreu i adreces de l'espai, i només pot ser explicada com un residu electromagnètic, fotònic , del que va esdevenir en les primeríssimes fases de l'evolució de l'univers.  Això va enfortir la teoria del Big Bang. 

Vico i Bakhtín: Més enllà de la infraestructura

 

"Quisiera unir en este libro las ideas citadas por Vico y por Bajtin: la historia la hacemos nosotros; el pasado es parte del presente y el pasado histórico se hace presente a través de la cultura, demostrándonos la variedad de la creatividad humana, las ideas de Vico unidas a las ideas de Bajtin: la novela como un producto cultural que traduce dinámicamente los conflictos de la relación entre el ser propio y el ser ajeno, el individuo y la sociedad, el pasado y el presente, lo contemporáneo y lo histórico, lo acabado y lo inacabado, mediante una constante admisión de lo plural y diverso en el lenguaje y en la vida*" (pág.38) 

Adivinanza

 

Adivinanza: ¿Qué es?

"Ocurría a veces que, en una cálida tarde, uno de los adultos me detenía justo en el lugar donde nos encontrábamos, y se sentaba, su espalda contra la mía, durante una hora o más. Yo no veía en ello el menor inconveniente. Tengo una excelente colina, un buen suelo, un buen viento, una hermosa vista; ¿por qué iba a molestarme el permanecer inmóvil durante una hora o toda una tarde? Después de todo, la inmovilidad no es más que relativa. Basta con mirar al Sol para darse cuenta de la velocidad en que todo se desplaza; y además uno no deja de crecer… sobre todo en verano. En cualquier caso me emocionaba el verles confiar así en mí, dejarme que me apoyara en sus pequeñas espaldas cálidas, y dormirse profundamente entre mis pies. Me gustaban. Es raro que nos hayan caído en gracia como los pájaros; pero realmente los prefería a las ardillas*."

Antonio Campillo:La necesidad de una nueva Ilustración ecológica

 

Antonio Campillo. Grabación de la conferencia que di el 11/11/23 en La Casa Encendida de Madrid, en el marco de las jornadas Multiplica x 17, organizadas por la Fundación Verde

Feliç Any Nou 2024

 

Ressenya: ¿Qué fue de los intelectuales?

 ”¿Qué fue de los intelectuales? Enzo Traverso. Trad. María de la Paz Georgiadis. Editorial Siglo XXI, Buenos Aires, 2014. 

Un llibre en format de conversa amb Régis Meyeran, que fa el pròleg del llibre.

Per dir-ho així, la conversa sembla girar més sobre el passat que el present o el futur. Anuncia la mort del intel•lectual de la etapa sòlida, aquells que varen denunciar les injustícies i l’ordre establert. També aquells que varen mirar a un altra costat quan el seu model polític i ideològic no s’ha ajustava al seu imaginari revolucionari. Comunisme, feixisme, Segona Guerra Mundial, Guerra Freda i l’oposició ferotge entre comunisme i anticomunisme. Guerra de Vietnam. Descolonització. Colonialisme, capitalisme, el mur de Berlín, desintegració del socialisme real, desconcert generalitzat dels intel•lectuals d’esquerra. Orfes de referències ideològiques. Ascens del pensament únic. Entronització del capitalisme com el supervivent de la guerra ideològica i les guerres culturals per part de la dreta i ascens dels populisme de tota mena, també de l’ultra dreta a Europa. L’aparició de perfils autoritaris dins de les democràcies occidentals, el cas més paradigmàtic és el de Donald Trump. Desplaçament de la història per la memòria. Transformacions digitals i revolució tecnològica que trasbalsen totes les esferes. El presentisme com ideologia capitalista. Dins d’aquests canvis, el paper del intel•lectual queda difós, l’intel•lectual és substituït per l’expert, que pretén una objectivitat falsa, perquè no qüestiona mai l’ordre establert. Canvis en la configuració de la població, l’augment del nivell d’estudis, no ha anat de la mà, d’una consciència transformadora. I això és possible perquè el passat –la història- ja no interessa. És viu un present que col•lapsa el futur, per això, la utopia no existeix en l’horitzó de les noves generacions.