Simulacros, nazis, y EUA



Las obras de P.K.Dick, no son un prodigio en el arte de la literatura, otros autores son especialmente más dotados para la literatura, por ejemplo, Orson Scott Card. Sin embargo, las obras de P.K.Dick son las formas de comunicarse de alguien que quiere de manera imperiosa  denunciar un mundo de simulaciones -Los simuladores-. Las obras de Dick se centran en la línea divisoria entre realidad y delirio. 


En una entrevista del año  1974 hablaba sobre realidad y delirio: 


"Creo que la paranoia, en algunos aspectos, es la evolución en los tiempos modernos de un antiguo y arcaico sentido que los animales de presa todavía poseen: un sentido que les advierte de que están siendo observados...Estoy diciendo que la paranoia es un sentido atávico. Es un sentido persistente, que tuvimos hace mucho tiempo, cuando éramos, o nuestros antepasados eran, muy vulnerables  a los depredadores, y este sentido les advertía de que estaban siendo observados. Y eran observados por algo que, probablemente, iba a atacarles. Mis personajes poseen a menudo este sentido." (pág.11; Cuentos completos 2 La segunda variedad. colección Ciencia ficción, ed. Martínez Roca. Barcelona, 1991.) 


Es posible que sea obra de un delirante, pero esto es irrelevante, porque con sus novelas nos acercamos muy cerca a universos alternativos no allende de otras galaxias, sino aquí en nuestra tierra, en nuestra sociedad. Un ejemplo, su última obra "Radio Libre Albemut" (1985) editado en España por Ultramar (1990) nos muestra cómo la sociedad y sus gobernantes no son más que engranajes de una más sutil y pérfida conspiración para destruir el sentido mismo de la libertad. 


Sus novelas y sobre todo sus cuentos son un formidable ejercicio de denuncia contra la barbarie de la guerra, cualquier guerra, y la puesta en cuestión de la tecnología -militar- para destruir nuestra capacidad de sintientes, de personas. 


Su visión contrafáctica en una de sus obras más notables es el "El hombre en el Castillo" ed.Minotauro. Barcelona. 1986. En esta obra el futuro es que hubiera pasado si.....Hitler hubiera ganada la guerra.  Detrás de la victoria existe la derrota, ya física o moral. Siempre en las obras de P.K.Dick hay perdedores, pero su derrota es también la nuestra. 


Donald Trump asume la presidencia de los EUA, y Elon Musk nos regala el saludo nazi, como si de "El hombre en el castillo" se tratará, la simulación, el delirio y la paranoia se hacen carne en el nuevo mandato de Trump. ¿Hacia dónde nos dirigimos como sociedad?  


El filòsof felicita aquestes festes!

 





"Desde un punto de vista epistemológico, es anti-representacionalista; desde uno metafísico, antiesencialista; desde un punto de vista ético, antifundamentalista o anti-cognitivista, y desde una perspectiva metafilosófica, anti-filosófico. Y políticamente, anti-normativo*." 


Endevinin qui diu això?

 




“En el estado de naturaleza, ‘la mujer es un animal doméstico’ *.”

“En lo que respecta a las mujeres cultivadas, (...) éstas necesitan sus libros tanto como su reloj; a saber: lo llevan para que se vea que lo tienen, aun cuando está parado o no esté puesto en hora con relación al sol*”

“Una mujer letrada que tenga la cabeza llena de griego, como la Señora Dacier, o que sostenga profundas discusiones sobre mecànica, como la Marquesa de Chatelet, tendrá además que tener barba; porque así se expresaría mejor la imagen de pensadoras sesudas, por la que luchan*”.

“[la mujer] no aprenderá, por tanto, geometría; acerca del principio de razón suficiente o de las mónadas sólo sabrá lo mínimo imprescindible [...]. Las bellas pueden dejar a Cartesius (Descartes) girando en su torbellino, sin inmutarse siquiera porque Fontanelle quiera hacerles compañía bajo las estrellas; y su atractiva nada pierde porque ignoren lo que Algerotti se esforzó por describir acerca de la fuerza de atracción de la materia, siguiendo a Newton. En cuanto a la historia, no se llenarán la cabeza con batallas; y, en lo referente a la geografía, tampoco lo harán con nombres de fortalezas, ya que es tan impropio de ellas oler a pólvora, como de los hombres oler a almizcle*”.

“El género femenino es insensible a todo lo que sea deber u obligación. Ellas hacen algo sólo porque quieren, y el arte consiste en hacer que quieran sólo lo que es bueno*”.


PD: En els propers dies desvetllarem el nom del personatge. 


Levinas: Religió i idea de infinit (i III)

III

Déu i el proïsme



Franja de Gaza


L'autor és pregunta si "aquesta divergència entre religió i racionalitat, ¿no posa de manifest, en la nostra civilització, una interpretació preferencial i tal vegada exclusiva del pensament com saber i del sentit com allò que la mà pot palpar?" 

Per Levinas, hi ha una sobre determinació pel que fa a la "percepció, concepte, comprensió" en benefici d'una manera particular d'entendre el món a la mida del home i els seu deliri per controlar-ho i per això "incapaç de Déu".

El propi Levinas és conscient  del seu pensament intempestiu. Si el pensament no pot anar més enllà, llavors quin sentit té tot plegat? Per això, Levinas suggereix una idea de Descartes, la idea de infinit que segons ell -Meditacions metafísiques - Déu ha posat en nosaltres, com la firma del seu autor. Això li permet dir: "ser un pensament que pensa més enllà". Un esser finit porta en ell mateix la idea de infinitud. Levinas, necessita l'existència d'aquest porta oberta al infinit, a l' Absolut. Aquesta idea de infinit pot ser fonament d'una ètica de la responsabilitat envers de l'altre. Mirant el rostre del altre, puc mirar el rostre d'un Déu desconegut. En el pensament mundà, mirem els altres no com cal, sinó en funció de nosaltres mateixos, per això, veure els altres com altres és fa impossible en el món on vivim. Aquesta mancança explica el que som capaços de fer els altres: humiliar, ningunejar (sic), explotar, assassinar. 

El proïsme és l'altre, que per Levinas, "inclou necessàriament a Déu". L'autor remata aquestes pàgines, advertint que això que volia deixar clar, es a dir, la necessitat de Déu per no enfonsar-nos en l'obscuritat, té en la saviesa bíblica, la seva màxima expressió.


 

Levinas: Religió i idea de infinit (II)

 

Mort de la fe i culte a l'art (1)






Al parer de Levinas: La llarga història de la 'fides quaerens intellectum*' - a fe busca l'enteniment" o "la fe busca entendre'- , no és el secret homenatge rendit per la religió al ateisme?" La preeminència de la saviesa mundana acaba arraconant a la "saviesa inspirada" .

Un exemple paradigmàtic, és el que Levinas posa, per il·lustrar  aquest punt,  Les proves de l'existència de Déu en la Crítica de la raó pura** de Kant (s.XVIII). El desenvolupament del racionalisme, la nova ciència, des de la modernitat -Descartes-, no ha fet més que desdibuixar la "saviesa religiosa".

Diu Levinas: "Cap pensament, excepte el científic està segur de la seva inspiració", això vol dir que la religió sembla perdre la espai que li havia atorgat el seu paper de direcció de les ànimes mitjançant la religió. Aquesta pendent del ateisme ha suposat l'abolició de la transcendència de Déu. Levinas constata que Nietzsche "posa de manifest el final d'una determinada saviesa religiosa". Per ell, aquesta "jubilació de Déu" -en contraposició a la mort de Déu-, suposa una immersió absoluta en la mundanitat, una exaltació de les activitats del homes inautèntiques -la vida com espectacle, sense interioritat-, que implica un allunyament de Déu. Aquesta omnipotència del home, i la seva llibertat sense límits, ha tingut en el segle XX un exemple del que podem arribar-hi. La destrucció del home per el home. 


Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 




La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.  


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (i IV)

 


Si tinguéssim que fer cas del que diu Marzoa, l'obra de Sartre, és l'estudi sobre Flaubert, i l'obra de L'idiota de la família"  (3 vol) (Gallimard). La mort no li va deixar acabar un 4 volum en el que estava treballant.  Diu Simone de Beauvoir*: " En realidad no quería escribir el último volumen del Flaubert, pero no teniendo en ese momento ningún otro proyecto, tampoco consentía en renunciar a él." (pág.139) 

Això ho deia el 1977. També va dir que "Prefiero morir un poco antes y haber escrito la Crítica de la razón dialéctica".  (pág.138).

Com Sartre és fa levinasià? Bernard-Henry Lévy**, dona pistes, però son almenys al meu parer, una mica inversament, però pel que sembla, amb Sartre tot era possible. Ho resumeix en tres etapes:

Cal remuntar-se cap els anys trenta, quan Sartre va a la llibreria Gibert i troba el llibre de Levinas*** que parla de Husserl i Heidegger. Diu Lévy: "encuentra en él la revelación de lo que buscaba. (...) el famoso "ha llegado a la fenomenologia a través de Levinas" (pág.619). Cap el 1933, a Berlín, llegeix Husserl. És perquè venia amb la lliçó apressa per el llibre de Levinas? Difícil de dir. Tenia la mala costum de no indicar les seves fonts. 

Segona etapa: D'aquell llibre de Levinas, Sartre s'oblida durant tota la seva vida, fins al final ! Dos autors, de la mateixa generació però en trajectòries absolutament paral·leles, sense possibilitat de trobar-se! 

Tercera etapa: El nexe central entre aquest dos pensador, és el maoista Benny Lévy (Pierre Víctor). Així descriu Bernard-Henry Lévy la connexió: "(...) de modo que este correveidile se convierte en un contacto vivo, un trazo de unión personificado entre los dos filósofos, igual de grandes, igual de importantes, que no se conocían y habrían seguido sin concerse de no ser por Lévy". (pág.619) 

Segons Henry Lévy, hi ha un empelt entre Levinas i Sartre. Malgrat el que diu, sembla una mica forçada aquestes relacions, perquè no sabem del cert fins a quin punt aquest empelt era propi de Benny Lévy  o era de Sartre. El cas és que l'última obra de Sartre i Benny Lévy porta un missatge nou, o millor dit, un nou esperit, sembla que Henry Lévy vol fer de Sartre un nou Edip, cec veu per fi la llum, però quina llum? L'alteritat, l'altre, el rostre? De qui? Del home del carrer o de Déu? No hi ha respostes. El que és segur és que estem molt lluny del Sartre del humanisme ateu del seu llibre "L' existencialisme és un humanisme".


Ressenya: Espíritus del Presente

  Ressenya: Wolfram Eilenberger, Espíritus del Presente . Los últimos años de la Filosofía y el Comienzo de una Nu...