La ruptura entre Camus i Sartre segons Simone de Beauvoir (I)

 

Així explica Simone de Beauvoir la ruptura entre Camus i Sartre*:

" Vi a Camus por última vez con Sartre en un pequeño café de la plaza Saint-Sulpice, en abril. Ridiculizaba alguno de los reproches dirigidos a su libro: daba por sentado que nos gustaba y a Sartre le molestaba mucho contestarle. (...) Francis Jeanson había aceptado finalmente hablar de L'Homme revolté**; había prometido hacerlo con circunspección pero después perdió el control. Sartre consiguió que atenuara algunas durezas pero en la revista [Les Temps Modernes] no había censura. Simulando ignorar a Jeanson, Camus dirigió a Sartre una carta, para ser publicada, en la que lo llamaba "Señor Director". Sartre contestó en el mismo número. Y entre ellos todo terminó.

Simone de Bauvoir fa una síntesi de les posicions antitètiques entre Sartre i Camus, val la pena transcriure'ls:

"Si esta amistad estalló brutalmente fue porque en realidad desde hacía mucho tiempo no subsistía gran cosa de ella. La oposicióm ideológica y política que ya existía entre Sartre y Camus en 1945 se había acentuado año tras año. Camus era idealista, moralista, anticomunista; obligado a ceder por un momento ante la Historia, pretendía retirarse de lla lo más rápido que fuera posible y aunque era sensible a la desdicha de los hombres, la imputaba a la Naturaleza. Desde 1940, Sartre había trabajado en repudiar el idealismo, separarse de su individualismo original y vivir la Historia; próximo al marxismo deseaba una alianza con los comunistas. Camus luchaba por grandes principios y así se dejó captar por las inconsistencias de Gary Davis*; en general no quería participar en las empresas precisas en que Sartre se comprometía. Mientras Sartre creía en la verdad del socialismo, Camus defendía cada vez más resueltamente los valores burgueses; en L'homme revolté se aliaba con ellos. Como el neutralismo entre los dos bloques era finalmente imposible, Sartre se aproximó a la URSS; Camus la detestaba y aunque no le gustaban los Estados Unidos, practicamente se ubicaba a su lado. (...).

Estas disensiones eran demasiado serias como para que una amistad no se rompiera. Además el carácter de Camus no facilitaba los compromisos. Supongo que presentía la fragilidad de sus posiciones, no admitía la discusión y en cuanto se esbozaba una, caía en una de esas cóleras abstractas que se parecen a huidas. Había habido una aproximación entre Sartre y él en el momento de El diablo y el buen Dios y habíamos publicado en Les Temps Modernes su ensayo sobre Nietzsche, aunque no nos satisfizo completamente. Pero esta tímida renovación no había durado. Camus estaba dispuesto a reprochar a Sartre, en la primera ocasión, su complacencia ante el "socialismo autoritario". Desde hacía mucho tiempo Sartre veía que Camus se equivocaba en toda la línea y que además se había vuelto, como le dijo en su carta, "perfectamente insoportable". Personalmente esta ruptura no me afectó. El Camus que había querido, hacía mucho que yo no existía". ((págs-. 258-9)

Renzi contra Kant

 

Llegeixo al llibre de Ricardo Piglia i els seus "Los diarios de Emilio Renzi*" el seguent:

"Estoy leyendo Doctor Fausto de Thomas Mann. Me gusta el modo en que hace entrar la reflexión en el libro, la técnica de narrar conferencias y clases. (...) La relación entre la ironía, la frialdad, el intelectualismo (como dato demoníaco) y el carácter siempre nítido de la música de Adrián son excelentes. Por lo demás, no hay que olvidar que Man se vio obligado a consignar, en las ediciones del libro posteriores a 1947, que la teoría musical atribuida a Adrián había sido copiada a Shönberg, via T.W.Adorno (a quien veía frecuentemente en California mientras escribía el libro). En cuanto al pacto con el diablo, es un poco ridículo en estos tiempos y, como bien decía Brecht, prueba el fin del romanticismo con su teoría del genio. Ahora, para tener un poco de inspiración, los artistas geniales necesitan, los pobres..., ¡hacer un pacto con el diablo! Según Brecht, son tan estériles que tienen que llamar por teléfono al infierno cuando quieren escribir un soneto." (pág.950)

Sartre parla contra els totalitarismes (I)

Parlant del feixisme i Sartre, diu Lévy*: “ (...) ha sido uno de nuestros intelectuales mejor pertrechados para pensar, problematizar y rechazar el despotismo, todas las formas de despotismo, incluyendo, cómo no, el fascismo y el estalinismo.”

La afición a la disputa

Porque veamos. Éste es el primer teorema: no se entiende nada de los totalitarismos que han ensangrentado el siglo XX, no se entiende, sobre todo, por qué ejercieron esa fascinación terrible sobre los pueblos, si olvidamos que sus responsables siempre se presentaron como personas que, antes de incendiar el mundo, antes de asolarlo, antes de eliminar a los judíos, kulaks, burgueses y otros “piojos” o “bichos inmundos” cuyo único crimen era haber nacido, tuvieron el proyecto de alumbrar un hombre nuevo y un mundo mejor.”

(...) Así es la primera ecuación que, sin comparar, ayuda a pensar y, sin perder nunca de vista lo que distingue irrevocablemente los crímenes de unos y otros, sin pasar por alto la singularidad de cada uno de ellos y la del Holocausto, destacadísima, permite conocer las regularidades que tienen en común. Su fuerza consistió en presentarse, de entrada, como amigos del género humano.

Sartre rechaza la “idea de buena comunidad”, pues, “todos los personajes de la primer época son hombres solos que experimentan las distintas formas de la aflicción, la separación y el antagonismo.” (pág.306)

Un món desmemoriat, on l'extrema dreta sedueix alegrament a una part del electoral d'Europa, valdria la pena escoltar a Sartre que va viure de primera mà el que va significar l'arribava dels totalitarismes a Europa. Perquè el missatge essencial de l'extrema dreta segueix sent el mateix. Un essencialisme, envers, la família, la pàtria, la naturalesa de les coses com ancoratge en un món a la deriva, això és el que demà l'extrema dreta què es presenta com si la realitat fos eterna e inamovible.

Pincel·lades de Henri Bergson segons Antonio Machado

 

[Filosofía. Autobiografía*]

Henri Bergson es el filósofo definitivo del siglo XIX.

Sobre sus libros Les données inmédiates de la conscience y Evolution créatice. Con apuntes tomados de París (1911) de sus cursos sobre La personnalité y Espoir = Collège de France.

Lo mejor en la obra de Bergson es la crítica de la psicofísica.

Lo característico de su obra es su antieleatismo, el motivo heraclitano de su pensamiento. El péndulo de su pensamiento filosófico marca con Bergson la extrema posición heraclitana. Así termina, en filosofía, el siglo XIX, que ha sido, todo él, una reacción ante el eleatismo cartesiano.

Ser y pensar son una y la misma cosas----------Parménides ob[jeto]

Cogito, ergo sum----------------------------Descartes sub[jeto]

El ser pensante se trueca en ser sensible, volente, activo.

No románticos: Rousseau; Schopenhauer; Nietzsche; James; Bergson. M. Cogito, ero sum (siglo XIX). Siglo XX. Vuelve el péndulo filosófico a Parménides de Ela.

                                                  Baeza 1914

Durante el curso de 1910 a 1911 asistí a las lecciones de Henri Bergson. El aula donde daba sus clases era la mayor del Colegio de Francia y estaba siempre rebosante de oyentes. Bergson es un hombre frío, de ojos muy vivos. Su cráneo es muy bello. Su palabra es perfecta, pero no añade nada a su obra escrita. Entre los oyentes hay muchas mujeres." (págs. 1158-1159)

++++++

Si Henry Bergson és el filòsof francès més important del  primer terç del segle XX, Jean-Paul Sartre, va tenir que lluitar amb totes les seves forçes per fer oblidar a Bergson i superar-lo des d'un punt de vista filosòfic. Amb l'ascensió de Sartre, la figura de Bergson va entrar en decadència. És interessant que Antonio Machado faci esmena aquest autor i el pogués conèixer de primera mà. 

Montserrat Roig i el seu amic Vladímir Drujinin

Aquest text de Montserrat Roig (1945-1991)*, era del 3-V-1991: 

"(...) I em va contar un acudit que corre per Leningrad: una vella se'n va a veure el cap del partit i, després de molts entrebancs, aconsegueix d'arribat al seu despatx. La vella li demana qui va inventar el socialisme. I el cap del partit, paternal i saberut, li respon que els científics.

-I, doncs -fa la vella-, si el van inventar els científics, no ho podien experimentar abans amb ratolins?" (pàg.319) 

Sartre es troba amb la contingència!

 Llegint la conversa entre Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir*,  hi ha un moment de la conversa força divertit. 

Parlen d’un època on Sartre comença a “l’Escola Normal”, el lloc imprescindible per fer carrera a França. Un concepte fonamental del existencialisme és el de contingència. 

"-S de B.- Y de dónde le vino la primera de sus ideas importantes –que persistió siempre de una u otra forma –la idea de la contingencia?

J-P.S.- Bien. La primera alusión a esta idea, la encuentro en la libreta que anunciaba los “Supositorios Midy”.

S.de B.- Cuente qué era esa libreta.

J-P. S.- Esa libreta la encontré en el metro. Era la época en que preparaba el ingreso en la Escuela Normal; fue mi primer cuaderno de filosofía y lo había recogido para anotar todo lo que pensaba.

S.de B.- ¿Era una libreta que encontró en blanco?

J-P.S.- Si, yo estaba en el metro. Y entonces me acerqué a un objeto que estaba en un asiento; era una libreta, completamente en blanco. Era un cuaderno ofrecido a los médicos como propaganda de los laboratorios “Midy”, una especie de agenda. Así pues, si tenía un pensamiento que comenzara por A, lo anotaba. Pero lo raro fue el primer pensamiento sobre la contingencia. Reflexioné sobre la contingencia a partir de una película. Veía películas en las que la contingencia no aparecía, y cuando salía del cine, me encontraba con ella. Era la necesidad de las películas la que me hacía sentir, a la salida, que no había necesidad en la calle. La gente iba y venía, era gente del montón… “(pág.188-9)

Pensar amb Sartre

 

 Jean-Paul Sartre 

(1905-1980)

Llegint el llibre de Bernard-Henry Lévy, El siglo de Sartre, diu això:

“¿A qué llamamos pensar? Se cree que pensar es meditat, profundizar en una idea, obstinarse, dejarla madurar. El pensamiento se relaciona con el recogimiento, la paciencia, la perseverancia, la tenacidad, la concentración, la terquedad y, ya que estamos, la reflexión y la machaconería. Sartre no lo entiende así. Porque si el sujeto es lo que dice Sartre, y si la única historia que hay es el acontecimiento singular, entonces el pensamiento se hace por saltos y sobresaltos, botes, rebotes, golpes y contragolpes, sacudidas, explosiones, deflagraciones, detonaciones, es decir, también acontecimientos. Lo único interesante en el pensamiento son los acontecimientos, las rupturas. El pensamiento, el auténtico pensamiento, nunca procede por contención, concentración o meditación sino, como todos los acontemientos, por accidente, en plena tempestad. (…) Es ahí donde, propiamente, se realiza la aventura del pensamiento*.” (pág.280)

La filosofia a les PAU estan en crisi. De fet porta molt de temps en crisi. I això és perquè els alumnes de batxillerat tenen com autor més moderns, Nietzsche i Stuart Mill. De fet son molt moderns, però els alumnes no acaben de connectar-hi. Hi ha veus què suggereixen altres opcions del segle XXI. Potser abans de fer el salt del XIX al XXI, hi ha el segle XX. Encara arrosseguem els problemes d'aquest segle catastròfic (s.XX). I potser seria bo la figura de Sartre, avui estranyament oblidada, quan va ser l'intel·lectual per excel·lència del segle XX. Hi ha altres noms, de fet hi ha molts candidats/tes, però Sartre reuneix la millor (i pitjor) síntesi del segle XX.

Arthur Koestler: Disturbis còsmics

  Llegint a Arthur Koestler* escriu el següent: 

“Els disturbis còsmics de vegades provoquen tempestes magnètiques a la terra. L'home no té òrgans adequats per percebre'ls, i els marins de vegades no adverteixen que les seves brúixoles han embogit. (…) Lluitàvem amb paraules, i no vèiem que les paraules familiars havien perdut tot sentit i apuntaven en direccions oposades. Dèiem “democràcia”, només, com resant, i poc després la nació més gran d'Europa va votar, mitjançant mètodes perfectament democràtics, el lliurament del poder als seus assassins. Veneràvem la voluntat de Les Masses, i la seva voluntat va resultar ser la mort i la pròpia destrucció. (…) El progrés social pel qual lluitàvem es va convertir en un progrés cap al camp de concentració; el nostre liberalisme ens va fer còmplices dels tirans i els opressors; el nostre amor a la pau convidava a l'agressió i conduïa a la guerra.

Almenys teníem una excusa: no sabíem que vivíem en una tempesta magnètica, que les nostres brúixoles verbals, que havien estat guies tan útils durant el passat, s'havien tornat inútils.” (pàg.65-6)

[“Los disturbios cósmicos a veces provocan tormentas magnéticas en la tierra. El hombre no tiene órganos adecuados para percibirlos, y los marinos a veces no advierten que sus brújulas han enloquecido. (…) Luchábamos con palabras, y no veíamos que las palabras familiares habían perdido todo sentido y apuntaban en direcciones opuestas. Decíamos “democracia”, solamente, como rezando, y poco después la nación más grande de Europa votó, mediante métodos perfectamente democráticos, la entrega del poder a sus propios asesinos. Venerábamos la voluntad de Las Masas, y su voluntad resultó ser la muerte y la propia destrucción. (…) El progreso socialo por el cual luchábamos se conviertió en un progreso hacia el campo de concentración; nuestro liberalismo nos hizo cómplices de los tiranos y los opresores; nuestro amor a la paz invitaba a la agresión y conducía a la guerra.

Por lo menos teníamos una excusa: no sabíamos que vivíamos en una tormenta magnética, que nuestras brújulas verbales, que habían sido guías tan útiles durante el pasado, se habían vuelto inútiles.” (pág.65-6)]

Koestler escrivia aquestes reflexions al 1953. Recordava el que va viure al 1929 a París. Avui, sembla que vivim moments que recorden aquesta  metàfora del  dels disturbis còsmics, la metàfora actual es diu Cigne Negre. L'augment de la extrema dreta a tota Europa, deuria servir per posar en marxa les nostres brúixoles, perquè l'onada autoritària disfressada de democracia pot acabar molt malament. Ara no tenim excusa, la història del nostre passat no potser negligida alegrament, perquè llavors ens convertint en còmplices. 

Montesquieu i els troglodites, l'antídot contra Ayn Rand

 

Montesquieu (1689-1755)

En el món d' Ayn Rand, el egotisme, lluita contra el pitjor mal de la humanitat, l'altruisme. En la novel·la de Rand*, la contra figura de Roark és Toohey. Rand descriu la ideologia de Toohey amb les següents paraules: 

"El seu programa és simple: destruir determinats homes lligant-los a altres; és a dir, predicar la voluntat de sacrificar-se, negar-se, menysprear-se, rebaixar-se; predicar l'esclavitud espiritual de cada individu sotmetent-lo a tots els altres, i així lluitar contra el gran creador i alliberador, l'ego de l'home és conegut com el "gran humanitari". Aquest és Ellsworth M.Toohey*" (pág.250) 

Montesquieu, va escriure a les seves Cartes Perses un "mite dels troglodites". Montesquieu sent un il·lustrat, malgrat tot, no s'adhereix a la idea de progres, no és ni rousseaunià ni hobbessià, més aviat pensa la història com un procés de decadència i pensa que la monarquia com una baula en aquest procés. 

A la Carta XI, Usbek parla a Mirza: 

"Hi havia a l'Aràbia un petit poble ,anomenat Troglodita, que descendia d'aquells antics troglodites que, si fem cas als historiadors, s'assemblaven més a les bèsties que als homes. (...); però eren tan dolents i ferotges que no hi havia entre ells cap principi d'equitat i de justícia.

Tenien un rei d'origen estranger que, volent corregir la seva natural maldat, els tractava severament. Però van conjurar contra ell, l'occiren [els maten] i exterminaren tota la família reial.

Havent donat el cop, es van reunir per escollir un govern i, desprès de força dissensió, van crear uns magistrats. Però, tot just els havien elegit, ja els van resultar insuportables i van fer una altra matança.

(...)

Aquesta resolució unànime va afalagar extremadament tots els particulars. Deien: "Quina obligació tinc de matar-me treballant per a gent que no em preocupa? Pensaré únicament en mi; viuré feliç. ¿Què m'importa que els altres ho siguin? Satisfaré totes les meves necessitats i, mentre que res no hi manqui, no em preocupa que tots els altres troglodites siguin miserables.".

(...)

"Has vist, estimat Mirza, com els troglodites morien per la seva mateixa maldat i foren víctimes de les seves pròpies injustícies. (...) Hi havia en aquest país dos homes força singulars: tenien humanitat; coneixien la justícia; estimaven la virtut. Lligats ambdós tant per la rectitud del seu cor com per la corrupció del dels altres, veien la desolació general i només se'n ressentien per la seva pietat; així trobaven un nou motiu d'aliança. Treballaven amb una sol·licitud comuna per l'interès comú; no tenien més diferències que les que neixien d'una dolça i tendra amistat; i, en l'indret més apartat del país, separats dels seus compatriotes indignes de la seva presència, duien una vida feliç i tranquil·la. Semblava que la terra, conreada per aquestes virtuoses mans, produís per si mateixa.

(...) Els mostraven incessantment les dissorts dels seus compatriotes posant-los davant dels ulls aquest exemple tant trist; sobretot els feien sentir que l'interès dels particulars es troba sempre en l'interès comú; que voler separar-se'n és voler perdre's; que la virtut no és una cosa que hagi de costar-nos; que no hem de contemplar-la com un exercici penós; i que practicar la justícia amb els altres és fer-nos una caritat a nosaltres mateixos**" (pàg.57-61)

Veient el món actual, on el neoliberalisme crida a l'atomització del individu envers la societat, caldria tenir en compte les paraules de Montesquieu, perquè les nostres societats actual, almenys a Occident, la prosperitat i el benestar social ha sigut obra d'aquest esperit comunitari que avui s'està desfent sense que ningú volgui defensar-ho.

Entrevista a Juan Francisco Martín Seco (i II)

 

L'entrevistador, li pregunta per la reforma fiscal, "quines característiques tindria aquesta reforma?

Martín Seco parla de com els "governs populistes" -i el presidit per Sánchez ho és- tendeixen ha fer retòrica, oblidant-se que el capital és global i com be diu "sense afectes en la progressivitat, i en moltes ocasions amb resultats inclús negatius. Obliden la lliure circulació de capitals".

Sánchez i Pablo Iglesias en l'acord de legislatura tenien la reforma fiscal com un dels arguments forts, però no s'ha fet, és més diu: "No és va escomès ni ha hagut intenció de fer-la." Una veritable reforma implica la idea de progressivitat en les "quatre grans tributs: IRPF, impost sobre societats, patrimoni i successions i donacions".

"Qualsevol reforma que es volgui a cometre en el IRPF te que començar per tornar al seu caràcter global, amb una sola base imposable i una sola tarifa". La dificultat tècnica i les implicacions ideològiques fan molt difícil en un món globalitzat, aquest model, perquè avui, les rendes del capital surten millor parades que les rendes del treball.

I ara entrem en un terreny on l'entrevistat dona mostres del seu jacobinisme i anava a dir el seu model d'Estat. 

L'entrevistador pregunta per la renovació del CGPJ. Veu algun camí per sortit de l'atzucac actual? 

Parla com si els jutges fossin apolítics, malgrat l'experiència que des de fa masses anys dura a la política espanyola. L'aplicació de la majoria de tres cinquenes parts per l'elecció, potser tenia sentit dins del bipartidisme, però aquesta realitat -propia de la Transició i fins el 2004-, però avui això és inviable tal com succeeix en el bloqueig del membres del CGPJ des de fa cinc anys! Diu en una demostració de jacobinisme tronat: "Però el que és ineludible és que no s'adulteri la forma en que s'aplica la majoria dels tres quints en l'elecció d'aquells consellers que tenen designat el Senat i el Congrés." Sembla molt estranys que vist tot el que ha passat encara ho volgui defensar. L'experiència ha mostrar que els jutges elegits per els partits polítics, acaben polititzats, i avui més que mai. 

Parla de la llengua a propòsit del us al Congrés de diputats. Quins problemes veu vostè en el us de les llengües cooficials en el Congrés del diputats?

La resposta de Martín Seco, és propia del seu jacobinisme centralitzador. Per ell son una nosa innecessària, ell diu "el seu us es converteix en un autèntic incordi". Per ell, la llengua oficial ha de ser el castellà. 

Com no podia ser d'altre manera carrega contra els independentistes. Identifica la llengua perifèrica, específicament el català  com una imposició del independentistes al govern de Sánchez. Potser no s'ha dona que el mateix podríem dir del castellà, però ell ni s'ho plantejat!

 

Parlant dels indults, li pregunten: No és una forma de passar pàgina? Se'ls ha indultat i no ha passat res greu. 

La seva resposta que "aquest és el discurs del sanchisme." Ell és molt crític contra la concessió dels indults. Segons ell, tot el que s'ha fet fins ara, te com objectiu mantenir-se en el poder.

El seu món d'una Espanya centralitzada i forta, no pot tenir cabuda cap idea secessionista. Per ell, això és un delicte de lesa majestat! 

Li pregunta si s'ha trencat la unitat d'Espanya?

Sembla que molts antics militants d'esquerra jacobina, la visió d'una Espanya diferent és per ells una catàstrofe còsmica. Vist en perspectiva, semblen els marmessors de Franco! 

Segon ell, diu "en certa forma la unitat d'Espanya està ja trencada. I torna al retret de les CCAA. Sembla que aquest ideal és molt a prop de Vox. Li molesta les autonomies, cal recordar   que originalment és volia reactivar aquelles que havien estat proclamades en l'època de la República  -Catalunya, Andalusia, Galicia i Euskadi-, desprès va venir la LOPA que va obligar allò que a Catalunya és va dir "cafè per tots". 

Segurament, no tothom ho veu de la mateixa manera, però el procés independentista ha estat l' intent de  transformació més important en qüestió de la relació entre Estat i Generalitat d'aquests quaranta anys. Sembla que l'entrevistat no ho veu així. Sembla que per ell, la Constitució de 1978 és la millor dels mons possibles, i esclar, no troba necessitat de canviar-la ni una coma. Tots els tòpic contra Catalunya des del unionisme estan en les seves paraules. 

-Dedica el llibre a Julio Anguita i Nicolás  Redondo. De què foren exemples Anguita i Redondo? 

La seva resposta: "No és una dedicatòria, sinó una reminiscència dolorosa. El llibre va de records i de la necessitat de no oblidar tot el que ha ocorregut en aquests quatre anys. Entre el que ha succeït, la mort d'aquests dos amic. 

Lo del exemple crec que és obvi. No necessita explicació". Bona resposta si no vols embolicar-te. Ho deia abans, sembla que el polítics  de la Transició tot aquest món global no acaben d'estar massa còmodes i sobretot, no entenen que les societats tenen aspiracions diferents d'aquells que va viure fa quaranta anys. I aquest és el cas de Martín Seco un jacobí nostàlgic d'altres temps.