Humor Filosòfic (XI)

 

Si hem de fer cas a Hegel, la historia de la filosofia és la filosofia. En aquest acudit, hi ha un parell de qüestions interessants. Un és el ornitorrinc* seria expressió d'allò que no pot ser. I això perquè les nostres construcció ideals, barreja de percepcions i construccions mentals, categories,  deixaria en mal lloc totes dues. I malgrat tot, l'animal existeix, és l'evidència que les nostres construccions ideals, no poden resistir el fet de la seva existència. I això vol dir que cal repensar-ho tot, la teoria evolutiva ho pot explicar, però a nosaltres que encara son fills d'una visió angelical, ens costa acceptar-ho. L'altre qüestió és que una paraula, porta a una altre, configurant una xarxa de significacions que son producte de la tradició i què permet una nova concepció ideal, en el cas de Plató la seva potent al·legoria de la caverna**.

"Eh... l'altre dia Plató i un ornitorrinc se'n van anar a un bar. El cambrer li va dirigir una mirada interrogant al filòsof i Plató va dir: "Què vol que li digui? A la caverna tenia millor aspecte***.” (pàg.204)

+++++++++

"Eh... el otro día Platón y un ornitorrinco se fueron a un bar. El camarero le dirigió una mirada interrogante al filósofo y Platón dijo: "¿Qué quiere que le diga? En la caverna tenía mejor aspecto." (pág.204)

Humor filosòfic (X)

 

Ací es parla de la relativitat. A l'ètica s'ha parlat molt sobre els valors. Què son? A l'àmbit de la filosofia analítica, hereva de Wittgenstein, calia fer una tasca terapèutica per desempallegar-nos dels malentesos que el llenguatge provoca, especialment, quan parlen els filòsofs. Dins de les ciències socials, el relativisme pot encarar-se des de dos perspectives*: com relativisme epistemològic, per negar veritats absolutes e immutables. Per altre banda, hi ha un relativisme cultural, que implica la impossibilitat de mesurar uns valors (aliens) els nostres. La idea de incommensurabilitat entre cultures té una derivada molt feliç per les cultures que imposen restriccions a les llibertat individuals com de grup a molts països. Aquest tendeixen a defensar-se precisament per aquesta impossibilitat de mesurar uns valors (els nostres) i els d'ells.

"Pat: Mike, et truco des de l'autopista amb el meu nou telèfon mòbil.

Mike: Aneu amb compte, Pat. Acaben de dir per la ràdio que hi ha un boig que va en direcció contrària per l'autopista.

Pat: Un? Hi ha centenars!**"

++++++++++

["Pat: Mike, te llamo desde la autopista con mi nuevo teléfono móvil.

Mike: Ten cuidado, Pat. Acabán de decir por la radio que hay un loco que va en dirección contraria por la autopista.

Pat: ¿Uno? ¡Hay cientos!*"]

Humor filosòfic (IX)

 El psicoanàlisi, potser en el segle XX va ser una de les corrent de pensament més influents, dins de la psicologia i per extensió de les ciències socials. La idea de Sigmund Freud (1856-1939), va ser que tots els fenòmens tant racionals com irracionals, tenien origen en les vivències infantils. I el motor d'aquestes experiències tenien a veure en la sexualitat, en sentit molt ampli. 

" Un terapeuta li pregunta al seu pacient com li va anar durant el menjar que va tenir amb la seva mare. El pacient contesta:

-Prou malament, la veritat.

- Ah, sí?-li pregunta el terapeuta- Què va dir vostè?

-Jo només volia dir-li: "Em passes la sal, si us plau?", però em va sortir: "Puta! ¡Em fas la vida impossible* (pàg.105)!

[" Un terapeuta le pregunta a su paciente qé tal le fue durante la comida que tuvo con su madre. El paciente constesta:

-Bastante mal, la verdadd. Tuve uno de esos actos fallidos.

-¿Ah, sí?-le pregunta el terapeuta-¿Qué dijo usted?

-Yo sólo quería decirle: "¿Me pasas la sal, por favir?", però me salió: "¡Zorra! ¡Me haces la vida imposible!*". (pág.105)]

Heidegger i la tècnica (II)

 

   Heidegger planteja la seva investigació sobre el sentit de l'ésser, des d'una perspectiva del Dasein [ser-ací], és a dir, d'aquell ésser o ens  [ontologia] què pregunta pel sentit de l'ésser. El ser-ací, soc jo, una possibilitat, que pot escollir i segons l'aposta, pot donar-se un ser-ací autèntic o inautèntic. Heidegger,  dona l 'esquena al concepte de substancia, propi del pensament metafísic. Des d'Aristòtil fins a Descartes, la substància és l'eix vertebrador de la ontoteologia, és a dir, de la filosofia. Perquè segons ells, la substància, el jo cartesià, no és més que un ens i no l'ésser. Per això parlarà de "Existentialien" -existèncials-, i axí dirà que: "Existenciarios [Existenciales] o  y categorías son las dos posibilidades fundamentales de caracteres del ser. Los entes respectivos requieren que se les pregunte primariamente en cada caso de distinto modo: un ente es un "quién" (existencia) o un "qué" ("ser ante los ojos": en el sentido más lato)." (pág.57)

La filosofia de Descartes va partir d'un jo i posteriorment, va guanyar el món. Heidegger, parteix del primer existencial que és "l'ésser-en-el-món". Per pensar, primer cal estar-en-el-món. Aquestes expressions confonen perquè segons Heidegger, pensem en termes òntics. Cal pensar en un altre pla, el ser-ací és consubstancial al estar-en-el-món. Per dir-ho paradoxalment, som el ser-ací, però també som ens, però que pregunta  pel ésser. Llavors, allò que diem coses (ens) Heidegger ho rebateja com "ocupació**" (Besorgen). 

En l'analítica que porta a terme Heidegger en Ser y Tiempo, parlarà de "cosas" (ens) i acabarà amb  l'útil. I què és això? "Un útil es esencialmente "algo para..". (...) "A la forma de ser del útil, en que éste se hace patente desde sí mismo, la llamamos "ser a la mano" (pág.82).

Heidegger i la tècnica (I)

 

Heidegger va repensar allò que és donava per sapigut. La paradoxa és que ell ho trastoca tot. No és que Heidegger hagi entrat en una dimensió més clara, més nítida, més real que altres filòsofs haguessin  pogut pensar i dir, l'aportació seva és una reinterpretació de la metafísica. Pensa que s'ha errat en el camí, perquè ens hem obsedit per l'ens i  en hem oblidat de l' ésser. I per ell, això ho trastoca tot. Cal tornar a repensar totes les categories filosòfiques com: substancia, natura, home, tècnica, realitat, veritat, subjectivitat, realisme, concepte, filosofia, etc. El seu llenguatge, i el seu esperit creatiu, fa que les paraules adquireixin connotacions que res més ell, s'ha atrevit a meditar. La filosofia és un camí, pensar el sentit l'ésser és l'objectiu, però es ben cert, que aquesta expressió, que sembla molt fàcil de comprendre, resulta ser un obstacle insuperable, mentre segui pensada en termes d'ens -l'home, una casa, un estel, l'aigua, un martell, la terra, etc.-. La tècnica no una cosa trivial, com nosaltres hem pogut arribar a pensar. És molt més que això, perquè posa en qüestió la mateixa concepció del que som i per extensió el propi sentit del que vol dir ésser. 

“Adónde hemos ido a parar en nuestro extravío? Preguntamos por la técnica y hemos llegado ahora a  la aletheia* [veritat], al salir de lo oculto. ¿Qué tiene que ver la esencia de la técnica con el salir de lo oculto? Contestación: es lo mismo. Pues en el salir de lo oculto tiene su fundamento todo traer-ahí-delante. Pero éste coliga en sí los cuatro modos del ocasionar -la causalidad- y se hace valer plenamente sobre ellos. A la región de la causalidad pertenecen fin y medio, pertenece lo instrumental. Lo instrumental es considerado el rasgo fundamental de la técnica. Si nos preguntamos paso a paso lo que es propiamente la técnica, representada como medio, llegaremos al salir de lo oculto. En él descansa la posibilidad de toda elaboración productora**.” (pág.15)

Acudit molt filosòfic

 

Papini no és Kant que li agradava el cel estelat

 

Giovanni Papini

El capitalisme global ha desconnectat la llibertat al mercat

 

En el llibre de Michael J.Sandel, El descontento democrático* és pot llegir el següent:

"Si los monopolios perviven, siempre estarán al timón del Estado. (...) Si hay hombres en este país lo bastante grandes como para hacerse suyo el Gobierno de Estados Unidos, se lo harán suyo; lo que tenemos que decidir ahora es si nosotros somo lo bastante grandes, lo bastante hombres y lo bastante libres como para reparopiarnos de ese Gobierno que es nuestro. Hace ya media generación que no disponemos de acceso libre al mismo y que nuestras mentes y nuestro pensamiento no influyen en él guiándolo según queremos" (pág.137).

Aquestes paraules no son de Donald Trump, sinó Woodrow Wilson (1912). Hi havia un debat avui inexistent sobre el camí de la política i l'economia. La democracia no és únicament un procediment per renovar les elits polítiques cada quatre anys. També en règim autocràtics hi ha eleccions. La qüestió que es plantejava era com fer que la ciutadania fos autènticament lliure si el sistema econòmic s'havia emancipat del control democràtic. 

Avui, el model de control democràtic s'ha esfumat. Son les corporacions transnacionals que tenen el control de la economia. Avui, la institució política no és més que un consell d'administració per vetllar perquè  aquestes corporacions puguin expandir-se indefinidament. Trump està atrapat per les contradicció del model econòmic. Vol imposar aranzels en un món global. On precisament, els EUA son els que més profit treuen d'aquest model. Trump pot fer moltes coses, moltes d'elles contraproduents per el model de la globalització, però, la lògica del capitalisme financer, acabarà imposant-se, perquè els seus interessos -particulars- no poden estar en lluita en els interessos dels mil milionaris que han encimbellat al personatge. El seu missatge populista, xenòfob i  nacionalista dona crèdits a casa, però la gent que el vota, els deixa fora de les cobertures del Medicare, baixa impostos a les corporacions i els més rics i fa que tot aquell que el crítica, entri a les llistes negres, la democracia els EUA està en perill, però sembla que la gent tant li fot, potser hem baixat la guàrdia com defensor d'un model democràtic més exigent amb els que manen contra nosaltres.

Hegel crític avant la lettre de Heidegger

 

Hegel identifica filosofia amb l'estudi de la historia de la filosofia. Heidegger, veu a la historia de la filosofia, com el camí que ha seguit Occident per oblidar-se del esser (Dasein). Una de les característiques de Heidegger és la reinterpretació que fa amb les etimologies recreatives. El propi Hegel dona un crit d'alerta sobre aquesta  qüestió tant cara a Heidegger, especialment quan parla del presocràtics:

"(...)El comienzo es lo menos formado (cultivado), lo menos determinado y desarrollado en sí, antes bien, lo más pobre, lo más abstracto, y que la primera filosofía está constituida por el pensamiento completamente universal e indeterminado, la primera filosofía es la más simple, la filosofía moderna la más concreta, la más profunda. Es preciso saber esto para no buscar detrás de las antiguas filosofías nada más que lo que en ellas está contenido* (...) (pág.224)".

Més endavant torna a remarcar aquesta idea: 

" Cuando la época más reciente es, igualmente, llamada de nuevo a retroceder al punto de vista de una filosofía antigua, (...) con ese fin como recurso, para salir de todas las complicaciones de la época siguiente, entonces tal retroceso no es aquella aparición natural del primer reestudiar a fondo" (pág.230).  "Hegel llama la atención sobre el autoritarismo implícito en tal enfoque. (pág.277)**".

Quan parla de "filosofia més recent -filosofia moderna-" Hegel parla també de la seva propia filosofia, però també congruent en la seva manera de pensar el desenvolupament històric de la historia de la filosofia, el acceptar que el passat ha de formar part del present. De la simplicitat a la complexitat. De la representació imaginaria al concepte. De la natura a l'esperit.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (i IV)

 

Les especulacions d'Ortega i Gasset sobre aquest tema són considerades molt perspicaços i, en gran mesura, encertades en la crítica a l'eurocentrisme hegelià i en l'intent de situar Amèrica en un nou paradigma històric.

Aquí desglossem els punts clau i el nivell d'encert:

1. La crítica al “país del futur” de Hegel:

Encert: Ortega encerta plenament en assenyalar la paradoxa de Hegel. Pel filòsof alemany, la història és el progrés de l'Esperit cap a l'autoconsciència de la llibertat, manifestat en la formació dels Estats. Amèrica, en no tenir (segons Hegel) una història estatal consolidada i una cultura plenament "espiritual" en el sentit hegelià, és relegada al "país de l'avenir". Això significa que Amèrica "encara no és" en el sentit històric, sinó que està en una mena de "prehistòria".

Ortega subratlla que per a Hegel, la naturalesa és "avorrida" per la seva repetició, mentre que la història és "divertida" per la seva constant novetat i superació. En catalogar Amèrica com a "naturalesa" o "prehistòria", Hegel l'exclou del veritable esdevenir històric, la qual cosa és una visió eurocèntrica que no reconeix la complexitat i particularitat de les civilitzacions americanes precolombines, ni el potencial de desenvolupament autònom de les noves nacions americanes. Ortega destaca que aquesta "exclusió" és una manera de mantenir el focus en l'evolució europea com la culminació de la història.

2. Amèrica com a "joventut" i "possibilitat":

Encert: Ortega, encara que també amb una perspectiva europea, intenta anar més enllà de la mera negació hegeliana. Ell veu a Amèrica una joventut i una possibilitat. Per Ortega, Amèrica encara no ha posat irrevocablement la seva existència “a una carta”, és a dir, no ha definit completament la seva manera de ser. Aquesta manca "d'història acabada” no és necessàriament una carència, sinó una font de potencialitat i un “futur” real.

Si bé aquesta visió pot ser vista per alguns com una continuació de la projecció europea sobre Amèrica (la idea d'un continent en desenvolupament que ha d'assolir" Europa), Ortega la presenta d'una manera que subratlla l'oportunitat de construir alguna cosa nova, lliure de les càrregues i els "prejudicis" de la vella Europa.

3. El paper de la "circumstància" i la "raó vital":

Encert: Ortega, a través de la seva filosofia de la “raó vital” i la “circumstància”, proporciona un marc per comprendre la realitat americana d'una manera més dinàmica i menys determinista que Hegel. Per Ortega, l'ésser humà és un "jo i la meva circumstància", i la història no és un desplegament predeterminat de l'Esperit, sinó la creació constant de la vida humana en la interacció amb el seu entorn i les seves possibilitats.

Aquesta perspectiva permet una comprensió d'Amèrica que va més enllà d'un mer estadi "inferior" a l'escala hegeliana, i la situa com un escenari on es forja una realitat específica, amb els desafiaments propis i la pròpia autenticitat.

Crítiques i matisos a les especulacions d'Ortega:

Tot i els seus encerts, és important assenyalar que les pròpies idees d'Ortega sobre Amèrica no estan exemptes de crítiques:

Eurocentrisme residual: Tot i que Ortega intenta superar Hegel, les seves anàlisis sovint continuen veient Amèrica a través d'un prisma europeu. La idea de "joventut" pot implicar una immaduresa o una manca d'originalitat en comparació de la cultura europea ja consolidada. Alguns crítics assenyalen que Ortega de vegades va ignorar o subestimar les cultures i pensament propis d'Amèrica Llatina.

Influència i dependència intel·lectual: Ortega mateix va assenyalar que Amèrica depenia "íntegrament d'Europa a l'ordre intel·lectual". Si bé això era una observació de la realitat del seu temps, també revela una perspectiva on l'originalitat intel·lectual americana encara estava en gestació, o almenys no reconeguda íntegrament per ell. Ací ve a compte un text de Dussel fen una esmena a la totalitat de Hegel/ Ortega i Gasset:

“Surge de una experiencia anterior de dominación sobre otros hombres, de opresión cultural sobre otros mundos. Antes que el ego cogito hay un ego conquiro (el "yo conquisto" es el fundamento práctico del "yo pienso"). El centro se impuso sobre la periferia desde hace cinco siglos. Pero ¿hasta cuándo? ¿No habrá llegado a su fin la preponderancia geopolítica del centro? ¿Podemos vislumbrar un proceso de liberación creciente del hombre de la periferia?* (pág.15)

En resum, les especulacions d'Ortega i Gasset sobre Amèrica en relació amb Hegel són altament pertinents i en gran mesura encertades en la crítica a la rigidesa i l'eurocentrisme del sistema hegelià. Ortega aconsegueix identificar el punt cec de Hegel respecte al continent americà i proposa una visió més oberta i dinàmica. Tot i això, la seva pròpia anàlisi, encara que més matisada, no escapa completament a certes perspectives eurocèntriques pròpies de la seva època.