Mozart: Geni total o savant (II)

 

Uns dels científics què amb més èmfasi és va oposar a l’evolució va ser George Cuvier (1769-1832), “rebutjava la possibilitat de l’evolució afirmant la doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable”. (pág.317).

Què vol dir això de “doctrina de la totalitat intrínseca e indissociable? Segons ell, “tots els tres d’un organisme estan dissenyats i coordinats de forma inextricable per operar d’un mode òptim. Cap part pot canviar per si mateix. Qualsevol alteració de tots els demès trets, ja que l’exercici òptim d’una funció requereix una integració total”. (pág.317)

Segons Cuvier, aquesta “integració total” el “permetia de reconstruir organismes sense a partir de fragments fòssils, ja que un os porta implícita una morfologia precisa i necessària per tots els demés ossos.” (pág.317). A més, hi havia un segon motiu: la seva negativa a l’evolució. “Com pot ocorre la transmutació si les parts no poden alterar-se per separat o, almenys, amb cert grau de independència? Si qualsevol petita modificació exigeix el redisseny d’absolutament tots els demés  trets, la propia inèrcia exclou qualsevol possibilitat d’evolució.” (pág.317)

 Els arguments de Cuvier, son sòlids, la seva lògica és correcta, però les premisses que sostenien l’edifici eren falses. Perquè, “la evolució precedeix (i és forçós que així sia) dividint els sistemes complexos en parts o mòduls que constant d’uns pocs trets correlacionats, modificant aquestes diverses unitats a ritmes diferents i en moments diferents. El biòlegs coneixen aquest principi com “evolució en mosaic”, i no tenim més que observar la història de la nostre propia espècie.” (pág.318) Jay Gould posa l’exemple de Lucy, el nostre avantpassat, que desenvoluparen una postura erecta de disseny molt modern abans d’experimentar cap creixement substancial en la grandària del cervell.

Aquesta "evolució en mosaic" tant és pot aplicar a les "complexitats mentals de les emocions i la intel·ligència com al disseny de cossos sencers." (pág.318).  

"Darwin reconèixer que la possibilitat d'evolució exigia l'existència de dos principis subjacents:

Primer, les gestos no poden trobar-se subjectes a pe control conscient; almenys alguns d'ells deuen constituir respostes automàtiques, desenvolupades per evolució". Posa l'exemple "que al fer un ganyota de menyspreu o de mofa, estirem els llavis  superiors i els aixequem en la regió de les dents canins." (pág.318) La seva virtualitat ancestral, no existeix avui dia, perquè s'ha "perdut la seva funció original" (pág.319).

Segon, des de "l'evolució es pot  barrejar, aparellar i modificar de mode independent. De no ser així, ensopegaríem  amb el dilema de Cuvier: si totes les emocions es trobant inextricablement unides entre si por la seva condició d'expressions òptimes e interconnectades, ¿cóm podria qualsevol cosa canviar alguna vegada?" (pág.319).

Jay Gould confessa que "la percepció de la modularitat de les expressions facials" va ser contemplant  el Moisés de Miquel Àngel" (pàg.320-1) Diu parlant de Miquel Àngel: " va comprendre (ignoro si intuïtivament o explícitament) el principi de la modularitat. Si en concentrava en un tret i cobria la resta de la cara, veia sols un sentiment cada vegada." (pàg.321)

Aquesta idea de modularitat s'ha vist confirmada per l'etologia. El treball de Niki Tinbergen "sobre la demanda d'aliments per part de gavines recent sortides del ou (The Herring Gull's World)." (pàg.321)

Aquesta idea de la modularitat pot estendre's a "qualsevol estructura complexa en procés de desenvolupament (ja sia en el creixement cognitiu d'un individu o l'evolució d'un llinatge) pot requerir aquest principi de construcció a partir de mòduls." (pàg.322)

Darwin va denominar "la ciutadella mateixa" a la cognició humana. La modularitat s'ha anat estenen a tots els àmbits de les ciències cognitives. Un exemple és el llibre de Oliver Sacks* i el seu "L'home que va confondre la seva dona amb un barret". Altres autors com Alexander Luria**, van treballar amb aquests conceptes. El mateix Daniel Kahneman***, recentment mort, també parlava de la capacitat cognitiva mitjançant els mòduls S1 i S2. 

Dune, més enllà de la pel·lícula

Avui hem anat al cinema, al costat de casa. Dune* 2. Això vol dir que s’ha d’haver vist Dune 1. I a més cal ser una mica amant de la Ciència Ficció. Vaig llegir els llibres de la saga fa molt de temps. La primera adaptació de la pel•lícula ho va fer David Lynch (1984). Aquest Dune dividit amb dues part ha estat dirigit per  Denis Villeneuve cineasta canadenc. Una molt bona adaptació de la novel•la de Frank Herbert.  

A la wikipedia resumeix el sentit de la pel•lícula:

 “La pel•lícula explorarà el viatge de Paul Atreides, que s'uneix a Chani i els Fremen. Busca venjança contra els conspiradors que van destruir la seua família. Sembla que s'enfronta a una tria entre l'amor de la seua vida i el destí de l'univers conegut; s'esforça per prevenir un futur terrible i pel que sembla és l'únic que el pot predir.”(1)

La novel•la és molt més, perquè crea un univers traslladat a un futur molt llunyà, però que malgrat tot té similituds molt inquietants amb el present. Lluita de poder –l’emperador, les diferents cases que governen els diferents mons de l’imperi- , grups de pressió –Bene Gesserit, Confraria de navegants, el Landsraad-, lluita per les matèries primeres –especia o melange- imprescindible per el manteniment del estatus quo. Arrakis o Dune, el planeta de l’especia i poble natal dels fremen pobladors de les regions interiors del planeta dels deserts interminables i on viuen els cucs gegants.  El mateix Herbert dona les claus exactes de les qüestions plantejades a Dune :

« Anava a ser una historia explorant el mite del Messies.

Anava a produir una visió diferent d’un planeta ocupat per l’home contemplat com una màquina energètica.

Anava a penetrar en els afanys interconnectats de la política i la economia.

Anava a ser un examen de la predicció absoluta i les seves trampes.

Anava haver una droga de la consciencia en ell, i a dir el què podía succeir a través de la dependència a una tal substància.

L’aigua potable anava a ser una analogia del petroli i de la propia aigua, una substància les reserves del qual disminueixen cada dia.

Anava a ser una novel•la ecològica, puix, amb molts harmònics, així com una historia sobre la gent i les seves preocupacions humanes amb valors humans, i tenia que controlar cada un d’aquests nivells en cada un dels estadis del llibre(2).” (pàg.7-8)

Una pel•lícula entretinguda, la creació d’un mite, d’un Messies que porta la guerra santa –yihad- primer a Dune i desprès a tot l’imperi. El missatge és ambigú. Perquè l’única que s’ha adona del perill que implica Paul Atreides/Muad’dib és Chani, la noia fremen que estima a Paul, però no vol seguir al nou messies que la seva mare Dama Jessica vol fer d’ell.  Quina mena de barreja suposa l’alliberament d’Arrakis/ Dune, dels explotador i espoliadors de la casa Harkonen i l’entronització d’un deu humà? Què guanya la gent d’Arrakis amb Muad’dib que no pugui ser guanyat per Paul Atreides?

Mozart: Geni total o savant (I)

 Al llibre de Stephen Jay Gould. Ocho cerditos. Reflexiones sobre la historia natural(1), al capítol XVII parla de Mozart i el seu geni.

L’autor parteix de Daines Barrington (1727-1800) personatge controvertir, xerraire i diletant s’ha li va dir. Al 1764 va fer una troballa què va pensar que aquesta si era grossa. Com la seva reputació estava pel sol, va esperar sis anys per publicar les seves observacions al Philosophical Transactions of the Royall Siciety of London. Les seves observacions van començar mitjançant la figura retòrica de la lítote - es nega el contrari d'allò que es vol afirmar, per exemple, No xuta malament", volent dir que xuta molt bé*-. El cas és que fins el tercer paràgraf no exposa el que s’ha trobat:

“ Joannes Chysostomus Wolfangus Theophilus Mozart neix a Saltzbourg, Baviera, el 17 de gener de 1756... Al deixar París [el 1764, els vuit anys] va venir a Anglaterra, on va romandrà per espai d’un any. Ja que durant aquest interval vaig ser testimoni de la seva extraordinària habilitat com a music, tant en alguns concerts públics com en el temps considerable que vaig passar a soles amb ell a casa del seu pare, els remeto l’informe que segueix, per extraordinari i quasi increïble que pugui semblar**”. (pàg,312-3)

He dit que Barrington va esperar sis anys a fer publiques les seves observacions. No tenia clar que aquell nen pogués ser el geni que semblava ser. Per què com es pot distingir un geni? ¿I pitjor, un geni infantil? ¿Podria ser un nen molt més gran del que deien que era? 

En el mateix informe, dona idea de la classe de geni que era aquest Mozart:

“Confesso que no vaig poder evitar la sospita de que el seu pare m’enganyava respecte a l’edat real del noi, malgrat que no sols tenia una aparença d’allò més infantil sinó que també la seva conducta es corresponia en tot amb aquesta etapa de la vida. Per exemple, mentre estava tocant per mi entra el seu gat preferit, i ell no sols abandonà immediatament el clavicordi, sinó que ens va portar una bona estona a fer-lo tornar. En altres ocasions es dedicava a corretejar per la habitació amb un pal entre les cames a mode de cavall.” (pàg.315)

Un geni comportant-se com un nen sense cap control emocional? Què vol dir llavors, geni? És possible ser excepcional en una tasca i negat per la resta? Es possible que genialitat sigui un mòdul de la personalitat, parcial? Per Barrigton exposa la seva idea: “ Això és possible si les emocions fonamentals resideixen en el nostre arsenal de conductes sota la forma de paquets dissociables. Nostra totalitat te que ser una amalgama de components separables.” (pàg.316)

Sembla que si Mozart fos un autèntic geni, tindria que comportar-se com un adult en petit, la dissonància entre la seva habilitat musical i el seu comportament infantil, esguerra la imatge del geni en totes les seves dimensions humanes.  Tal com diu Jay Gould: “ Totalitat integral pot sonar com quelcom càlid, vague i romàntic, però la dissociabilitat és el necessari camí que segueix el món.” (pàg.316)

Nero y Tony el gras: una via cap el antifragilisme

 

El títol te a veure amb el capítol 9 de llibre de Nassim Nicholas Taleb, Antifrágil*. Per què va passar la crisi del 2008? Per què cap expert no va saber el que ens venia a sobre? Per què tants experts van ficar la pota fins els fons? La resposta es troba amb en el concepte d'antifràgil. El caos, el desordre, l' imprevisible, nodreix l'antifragilitat. En un món on el FMI s'equivoca contínuament en les dades macroeconòmiques, les economistes, pensen en la impossibilitat de catàstrofes del 2008 (cigne negre*). La seva fragilitat li ve donada per la creença del seu coneixement, de les dades, dels seus algoritmes, de les seves previsions. La creença d'entendre les probabilitats acaba en crisi. Té solució aquest problema? Hi ha dos perspectives: la primera seria avisar de les creences de la gent per les bombolles -financeres, immobiliàries, etc.,- acaben malament. L'altra opció és no avisar-les. Diu Taleb "Un sistema basat en advertències verbals estarà dominada per xarlatans que no assumeixen riscos". (pág.191)

Se fràgil implica retallar la teva autonomia i deixar-ho en mans dels altres. Això et deixa en una situació de dependència massa greu. Això no vol dir que no podem confiar amb els altres, el que vol dir és que no pots apostar-ho al blanc o el negre. Cal ser antifràgil davant les relacions personals. La capacitat per acceptar el rebuig, les decepcions, les traïcions, son material necessari per crear personalitats "robustes", aquest concepte, l'utilitza l'autor com una via entre un extrem i l'altra. Acceptar la derrota, el que no tot és pot fer, és un mitjà per creixa com a persona. Per això, l'expressió de la fragilitat s'expressa amb la figura del  coaching . Implica que la teva autoestima i la teva voluntat son de paper de fumar. Com deia  Byung-Chul Han, cal el treball del negatiu. L'expressió de la fragilitat son les depressions, les autolesions, el narcisisme, la necessitat del like, etc. 

* La idea del cigne negre, te a veure amb la generalització inductiva. Si veig un cigne i es blanc, i un altre i un altre, puc pensar que tots els cignes son blancs. Però resulta que Austràlia hi ha cignes negres, llavors com queda aquesta generalització que he fet? Sempre puc dir que tots els cignes son blancs i també hi ha de negres, però això és fer trampa. La idea del cigne negre, nom d'un dels llibres de Taleb, expressa la idea de la imprevisibilitat i les possibles conseqüències d'aquesta falta de imprevisibilitat. El fet que hi hagi idees que no entren en el nostre càlcul mental, no vol dir que no existeixin. 

Bertrand Russell: Fars de llum en mig de les tenebres (I)

 

"Aquells les vides dels quals són fecundes per a ells mateixos, per als seus amics o per al món estan inspirats per l'esperança i sostinguts per l'alegria: ells perceben amb la seva imaginació les coses possibles i la manera de posar-les en pràctica. En les seves relacions privades no senten ansietat per temor a perdre l'afecte i el respecte que gaudeixen: tracten de donar lliurement el seu afecte i el seu respecte, i la recompensa els ve per si mateixa sense buscar-la. A la feina no els inquieta l'enveja pels seus competidors sinó que es preocupen. sense més de la tasca que cal fer. En política, no consumeixen el seu temps i la seva passió defensant privilegis injustos de la seva classe o nació, sinó que aspiren a fer que el món en conjunt sigui més feliç, menys cruel, amb menys conflictes entre ambicions rivals i amb un major nombre d'éssers humans el creixement dels quals no es vegi empetitit i paralitzat per l'opressió." (B.Russell, 1919)

["Aquellos cuyas vidas son fecundas para ellos mismos, para sus amigos o para el mundo están inspirados por la esperanza y sostenidos por la alegría: ellos perciben con su imaginación las cosas posibles y la manera de ponerlas en práctica. En sus relaciones privadas no sienten ansiedad por temor a perder el afecto y el respeto de que gozan: tratan de dar libremente su afecto y su respeto, y la recompensa les viene por sí misma sin buscarla. En su trabajo no les inquieta la envidia por sus competidores sino que se preocupan sin más de la tarea que hay que realizar. En política, no consumen su tiempo y su pasión defendiendo privilegios injustos de su clase o nación, sino que aspiran a hacer que el mundo en su conjunto sea más feliz, menos cruel, con menos conflictos entre ambiciones rivales y con un mayor número de seres humanos cuyo crecimiento no se vea empequeñecido y paralizado por la opresión." (B.Russell, 1919)]

Tricentenari de Immanuel Kant (1724-2024)

 

El 22 d'abril de 1724 va néixer Immanuel Kant. I tres-cents anys desprès la filosofia encara està sota l'ombra de la seva filosofia. I per commemorar el natalici d'aquest gegant de la filosofia, res millor que l'aparició de la Criticà de la Raó Pura en català,   traduït per Miquel Montserrat Capella, i editada per la Edicions de la Universitat de Barcelona dins la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna. Segur que no serà el best seller d'aquest Sant Jordi, però és una gran aposta per la normalització del català en temps d'intempèrie. 

Sartre i Céline: dir-se el nom del porc!

 

El llibre de Bernad-Henry Lévy, El siglo de Sartre. Trad.  Juan Vivancos. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001, fa una aposta per Sartre. Una biografia molt diferent a la de Francis Jeanson, Jean Paul Sartre en su vida. En tot cas, Sartre l’intel•lectual per excel•lència del segle XX, ha tindrà topades en tothom. Una d’aquestes topades va tindrà lloc amb L.F. Céline, escriptor i col•laboracionista del règim de Vichy a la França ocupada per els nazis.  Sartre escriu a Reflexiones sobre la cuestión judía el següent: “Si Céline fue capaz de sostener las tesis socialistas de los nazis, fue porque le pagaron”. (pág.116)

Céline en resposta a aquesta afirmació contraatacarà de manera furibunda. Diu Céline de Sartre: “(...) estoy hasta el culo de esos amaneraditos de mierda... cargantes, rencorosos, cagones, traïdores, mitad sanguijuelas mitad tenias... condenado desecho podrido... tenia de los zurullos, falsa víctima... malvado, sucio, ingrato, reconcoroso, borrico... tenia que se las pira... tenia burlona y filósofa...”. (pág.116)

El més interesant d'aquesta trifulca entre Sartre i Céline és que Sartre reconeix el mèrit literari de Céline, i en les seves obres -La nausea, especialment-; malgrat que ja no van tornar a dirigir-se la paraula. Per si fos poc, Simone de Beauvoir també va afegir llenya al foc al dir sobre el llibre de Céline "Muerte a crédito": " nos abrió los ojos, (...) un desprecio rencoroso a la gente humilda (que era) una actitud prefascista". (pág.116) Céline va passar de prefeixista a nazi tal qual.!

Raymond Aron (II)

 

El món d’Aron ja no és el nostre. I malgrat tot, encara és reconèixer en molts comportaments actuals. Hi ha versions actualitzades de moviments socials i polítics que semblaven amortitzats, per exemple, la revifada neofeixista, els partits de l’extrema dreta, son avui, un far on totes les formacions polítiques, especialment les de la dreta segueixen la seva estela per qüestions electorals. La immigració, el terrorisme, la seguretat son qüestions cada vegada més presents en els debats polítics. Ja no hi ha jueus, perquè ells ja tenen Estat. Ara toca un altre eslavó més dèbil, i aquest es el immigrant, pobre, sense papers i musulmà. Vet ací el nou boc expiatori del nostre temps actual. Les guerres culturals, han entrat en una nova fase. L’esquerra que sempre havia tingut la hegemonia en aquest terreny, és veu desbordada per la extrema dreta. El fenomen Trump ha deixat fora de joc a molts intel•lectuals, paraula que avui sona a un insult. El nou populisme impregnant de demagògia descarnada i mentidera s’obra pas en tots els àmbits. I ací, les noves tecnologies de la comunicació ajuda molt. Les xarxes socials va plenes de furor i odi. També de Fake News. La ideologia neolibertaria, és a dir, desregulació dels mercats i mà ferma contra els pobres o els dissidents polítics, permet l’aparició del autoritarisme postdemocràtic. Les democràcies occidentals dona confiança a polítics de la dreta extrema o simplement, de la extrema dreta. En aquestes circumstàncies, els partits de centre-esquerra o d’esquerra queden difuminats. La seva retòrica sona buida, perquè encara es pensa que és possible transformar l’estat a cops de varetes màgiques. Una societat cada vegada més fragmentada i dividida veu que el seu somni d’un estat del benestar que havíem desitjat, ara, s’allunya lentament. Pots tindrà diners sense haver treballat mai! I pots veure com tot el que has aconseguit pot anar-se a norris de la nit al dia, si les coses comencen a fallar. La precarietat del treball, la falta d’habitatge, les dificultats en les relacions socials i de parella, les crisis cícliques o no parlem de noves pandèmies que ho trastoquen tot. 

Amb aquest panorama què eufemísticament denominen líquid, què hem de fer com ciutadans d’uns Estats en crisi? On la sobirania estatal queda esborrada per la interposició d’estructures supranacionals –EU-. Com intervenir-hi en la cosa pública, més enllà d’anar a votar cada quatre anys a partits que no tenen cap intenció de canviar? A casa nostre, les llistes per les eleccions son tancades, les cuinen els mateixos partits, col·locant els seus afins a prop del líder. Sense cap data de caducitat. Sense que els polítics tinguin cap experiència en l’àmbit del treball. S’ha creat un “funcionariat partidista” que des de la universitat fins el escó parlamentari no t’has mogut del partit. I la teva supervivència és solidaria amb el partit. Partits on mana el cap de files i la resta diu amen a tot. Estructures més aviat del model soviètic, encara ara es parla de secretaris generals del partit, com si encara estiguéssim a l'època de Stalin!

Raymond Aron (I)

 Llegint les Memòries de Raymond Aron, parla de llibre El opio de los intelectuales i les seves repercussions mediàtiques. 

Avui, que ja no existeix la Unió Soviètica, ni el comunisme o socialisme real, com és que encara és pot parlar de dreta o esquerra, que vol dir a dia d’avui, aquests dos conceptes?. En el nou marc de la globalització, quina mena de sentit te parlar de conceptes buits per la propia dinàmica de les coses? Si ets de dretes vol dir que ets partidari del capitalisme? O vols dir que els valors més tradicionals encara tenen sentit en un món sense perfils clars? Si capital, plusvàlua i propietat privada son la triada virtuosa, per la dreta –més enllà està el camp dels valors culturals, què avui son camp de batalla- l’esquerra sembla que s’ha quedat sense res! Amb el col•lapse del comunisme, quina alternativa li queda a l’esquerra? La revolució, el proletariat o la idea de progres? En aquest món global, la igualtat, la solidaritat i la fraternitat han quedat aixafades per la desigualtat, la competència deslleial i l’egoisme més descarnat. Llavors que hem de fer? Per el pensament únic, aquest món, veritablement, és el millor dels mons possibles. I per tant, cal deixar treballar a les forçes productives –mercats, empreses i estats- que facin el que els pertoca, perquè de les sinergies de totes, el resultat és un món millor -això ja ho deia Adam Smith i el seu vell concepte de la mà invisible-. Si un vagament és pensa d'esquerres, què pot fer amb tot això? 

Any Rand, vist per Wolfram Eilenberger (I)

 He acabat de llegit el llibre de Wolfram Eilenberger, El Fuego de la libertad. El refugio de la filosofía en tiempos sombríos 1933-1943. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Taurus. Barcelona, 2021.

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del món que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers els altres. Rand és la ideòloga dels llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial” (1), el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi vida. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas*. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)