Levinas: Religió i idea de infinit (I)

 




La religió -l'Escriptures, la litúrgia-,  però també l'ètica "pretenent repetir, però també explicitar i renovar la conjunció extraordinària del home finit, mortal, d'un Déu infinit i "absolutament altre*".

Levinas, és pregunta "quin és el fons espiritual d'aquesta conjunció?". Per ell, l'home -"la vida del animal racional"- i el seu tret més immediat és la idea de existir, de viure, aquesta conjunció li dona una dimensió que al parer de Levinas, li permet "una espera de Déu".

Aquest encontre es pregunta Levinas si "no pertanyé l'encontre de Déu al ordre del coneixement?" Per ell, no pot pertanyé al mateix nivell que tenim del nostre món de les coses, perquè és un "do graciós de la fe, és ja testimoni d'un amor". Llavors, per Levinas, hi ha dos tipus de coneixement, un mundà, l'altre un saber d'ordre sobrenatural, ell diu una Saviesa inspirada". "La inspiració com a font de saviesa és tal vegada una definició de la religió".

Des de Grècia fins el segle XX occidental, hi ha hagut la recerca d'una saviesa, però aquesta no es inspirada. Aquesta saviesa -filosofia, ciència-, es fonamenta amb "la raó, l'experiència i l'evidència". Aquesta saviesa, comença en el "sentit comú" que permet aquesta pervivència del home. Diu Levinas: "les idees que s'enganxen al sentit comú, poden ser en un principi, relatives, subjectives i curtes". La raó pot depurar-les tant com pot. Però Levinas apunta a les seves mancances. Diu "Al preferir "els fruits de l'estudi" enfront dels "dons de l'esperit", mantenir-se escèptic davant  d'allò que està "per sobre de la nostre intel·ligència", prefereix els fruit treballats per nosaltres mateixos. En el fons, Levinas pot dir que estem davant d'una saviesa no inspirada que fins i tot pot arribar a la idea de Deu, d'un Deu dels filòsofs, però no d'un Deu revelat (Pascal) i que fins Heidegger (s.XX) pot dir d'ell " com aquell davant qui no és possible "ni caure de genolls amb gran temor, ni interpretar musica, cantar o ballar". Estem davant d'un Deu deutor d'un pensament no inspirat i per extensió deutor del ateisme.  


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (i IV)

 


Si tinguéssim que fer cas del que diu Marzoa, l'obra de Sartre, és l'estudi sobre Flaubert, i l'obra de L'idiota de la família"  (3 vol) (Gallimard). La mort no li va deixar acabar un 4 volum en el que estava treballant.  Diu Simone de Beauvoir*: " En realidad no quería escribir el último volumen del Flaubert, pero no teniendo en ese momento ningún otro proyecto, tampoco consentía en renunciar a él." (pág.139) 

Això ho deia el 1977. També va dir que "Prefiero morir un poco antes y haber escrito la Crítica de la razón dialéctica".  (pág.138).

Com Sartre és fa levinasià? Bernard-Henry Lévy**, dona pistes, però son almenys al meu parer, una mica inversament, però pel que sembla, amb Sartre tot era possible. Ho resumeix en tres etapes:

Cal remuntar-se cap els anys trenta, quan Sartre va a la llibreria Gibert i troba el llibre de Levinas*** que parla de Husserl i Heidegger. Diu Lévy: "encuentra en él la revelación de lo que buscaba. (...) el famoso "ha llegado a la fenomenologia a través de Levinas" (pág.619). Cap el 1933, a Berlín, llegeix Husserl. És perquè venia amb la lliçó apressa per el llibre de Levinas? Difícil de dir. Tenia la mala costum de no indicar les seves fonts. 

Segona etapa: D'aquell llibre de Levinas, Sartre s'oblida durant tota la seva vida, fins al final ! Dos autors, de la mateixa generació però en trajectòries absolutament paral·leles, sense possibilitat de trobar-se! 

Tercera etapa: El nexe central entre aquest dos pensador, és el maoista Benny Lévy (Pierre Víctor). Així descriu Bernard-Henry Lévy la connexió: "(...) de modo que este correveidile se convierte en un contacto vivo, un trazo de unión personificado entre los dos filósofos, igual de grandes, igual de importantes, que no se conocían y habrían seguido sin concerse de no ser por Lévy". (pág.619) 

Segons Henry Lévy, hi ha un empelt entre Levinas i Sartre. Malgrat el que diu, sembla una mica forçada aquestes relacions, perquè no sabem del cert fins a quin punt aquest empelt era propi de Benny Lévy  o era de Sartre. El cas és que l'última obra de Sartre i Benny Lévy porta un missatge nou, o millor dit, un nou esperit, sembla que Henry Lévy vol fer de Sartre un nou Edip, cec veu per fi la llum, però quina llum? L'alteritat, l'altre, el rostre? De qui? Del home del carrer o de Déu? No hi ha respostes. El que és segur és que estem molt lluny del Sartre del humanisme ateu del seu llibre "L' existencialisme és un humanisme".


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (III)

 Tots apunten  a  Pierre Victor (Benny Léy) com algú sense escrúpols  què  utilitza a un Sartre cec i sense esmà per contradir-lo. Però realment és això?


PV: Un mort vivent, un immortal en certa manera, però tu mateix vas dir que la teva obra estava acabada.

Sartre: Sí, però precisament en aquest llibre no crec que s'acabi. Simplement, els mètodes ja no són vàlids ja que no puc veure un paper i després assegut a una taula... aquests mètodes ja no són vàlids perquè ja no puc veure. No sóc cec però ja no veig prou per escriure o llegir així que a partir d'ara escriure per a mi només pot existir en forma de diàleg.”

Sartre vol deixar clar una cosa: 

“Sartre: També podríem dir que m'estàs manipulant i la igualtat tampoc no existiria. O sóc un vell ximple que manipules o un gran home amb qui véns a alimentar les teves idees. Aquestes són les dues possibilitats. Queda precisament el correcte: que siguem iguals.”

Més endavant de l’entrevista diu el següent:

“Sartre: Sí, fins a cert punt. Però la meva situació segueix sent força curiosa: bàsicament he acabat la meva carrera literària. El llibre que estem fent actualment és un llibre més enllà de les coses escrites. Ja no és una persona viva, una persona viva de més edat que parlaria amb tu, estic una mica alliberat de les meves obres i, tanmateix, guardo la seva continuïtat, vull parlar amb tu –que no em molesta, faig cada llibre no té relació amb els anteriors, fent una obra que va més enllà de la meva pròpia obra.”

I finalitza amb una frase enigmàtica:

“Sartre: Això és el que cal dir. I sóc com el jove de què parlaves: estic escrivint el meu primer llibre.”

De fet, qui va acabat d’escriure el llibre va ser Benny Lévy, el nom de Sartre no apareix a la portada del llibre, editada per l’editorial Verdier. La qüestió fonamental és Sartre volia començar de nou? Obrir una nova etapa, malgrat que la seva salut era molt delicada?




Deia Martínez Marzoa, parlant de Marx, que l’obra que el reflectia era “El Capital”. Malgrat haver escrit diferents textos, aquests no podien reflectir el veritable pensament d’ell. Marzoa, eliminava les discussions sobre un Marx jove i un altre madur. Si Sartre, havia estat l’autor de l’Esser i el no-res”, juntament, amb La nàusea, i posteriorment, va fer un canvi des de la fenomenologia al marxisme, Crítica de la raó dialèctica, passant per la seva immersió a Les paraules, no podia ser que volgués reinventar-se? On queda el llegat de Sartre? 

Bernard-Henry Lévy, porta les seves especulacions per camins fina ara intransitables. Diu: “El último Sartre es levisiano” (pág.617). Sartre i Levinas: alfa i omega en la trajectòria vital de Sartre? Dos filòsofs que pertanyen a la mateixa generació, però que no es troben en cap ocasió. I malgrat tot, com s’estableix aquesta connexió que fa Lévy?


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (II)

 II



Simone de Beauvoir, en el su llibre La ceremonia del adios*, explica la gènesi d’aquesta col•laboració al 1977. Sartre havia sigut sempre fidel al pensar sol, ara volia un pensament del nosaltres (VP):

“ Sería necesario un pensamiento que fuera verdaderamente concebido por ti y por mí al mismo tiempo, en la acción del pensamiento, con las modificaciones en cada uno que provoca el pensamiento del otro, y sería necesario llegar a un pensamiento nuestro, es decir en el que tú te reconocieras pero, al mismo tiempo me reconocieras, y yo me reconociera reconociéndote...

“Mi situación es, sin ebmbargo, curiosa: en líneas generales, yo ha terminado mi carrera literaria. El libro que hacemos actualmente es un libro allende las cosas escritas. No es del todo un ser viviente, un viviente de más edad, el que habla contigo; me encuentro un poco liberdado de mis obras... Contigo quiero (...) hacer una obra que esté más allá de mi propia obra.

“De hecho, no estoy muerto, como bebo, pero lo estoy en cuanto mi obra, ya terminada... Mis relaciones con todo lo que he escrito hasta ahora ya no son las mismas; yo trabajo contigo, tú tienes unas ideas que no son las mías y que me harán ir en ciertas direcciones que yo no tomaría. Por consiguiente, estoy haciendo algo nuevo; lo hago como una última obra y, al mismo tiempo, como una obra aparte, que no pertenece al conjunto, aunque, naturalmente, tenga con el algunos rasgos comunes: por ejemplo el concepto de libertad.” (págs.132-133)

En palabra de Beauvoir, “este libro era para  él “la moral y la política que querría haber terminado al final de mi vida”, (pág.132) 

Beauvoir fa un retrat de Pierre Victor poc amable, aquestes son les seves paraules:

“(...) Antiguo dirigente de la izquierda proletaria, Víctor conserva una mentalidad de “jefecillo”; necesitaba que todo el mundo doblara el espinazo ante él. Pasaba fácilmente de una convicción a otra, pero siempre con la misma tozudez. De la intensidad mal controlada de sus entusiasmos, extraía unas certidumbres que no podían ser cuestionadas. Eso daba a sus razonamientos una fuerza que algunos consideraban irresistible, pero la escritura exige una actitud crítica que le era desconocida; se sentía ofendido si alguien la adoptaba ante un texto suyo. En adelante, no nos dirigimos más la palabra. En casa de Sartre evitaba encontrármelo. Era una situación desagradable. Hasta entonces los verdaderos amigos de Sartre habían sido también los míos. Víctor fue la única excepción.” (pág.147)

 Simone de Beauvoir remarca el interés de Sartre por finalizar Pouvoir et Liberté, “sus diálogos eran grabados en magnetófono. Explicó a Michel Sicard –en un texto que aprecía en Obliques –cómo concebía este trabajo:

“Si el libro es llevado hasta el final, será una forma novedosa (...) una verdadera discusión entre dos personas existentes, que tienen las ideas que desarrollan al escribir; cuando estemos el uno contra el otro no será una ficció, será una verdad (...) en este libro habrá momentos de enfrentamiento y momentos de concordia y ambos son importantes... Estelibro de dos autores es esencial para mí porque la contradicción, la vida, estarán en el libro. La gente que lo lea (...) adoptará puntos de vista diferentes. Eso es lo que me apasiona” (pág.148-9)

Simone de Beauvoir veia a Sartre com lluita amb ell mateix mentre treballava amb Pierre Victor ( finals de 1979):

“-¿Ha trabajado bien?

Me respondía el primer día:

-No, hemos estado discutiendo toda la mañana a propósito de... (tal o cual cosa).

Al día siguiente me respodía:

-No. No estamos de acuerdo.

Temía que hiciera demasiadas concesiones. Me hubiera gustado estat al tanto de esas charlas; pero se grababan en el magnetófono, y Arlette, encargada de descifrarlas y copiarlas a máquina, trabajaba muy despacio.

-Nada esta a punto todavía –me decía Sartre.” (pág.156)

Cap el març de 1980, el text de Sartre i Pierre Victor sortia a la llum. Així ho explica la companya de Sartre:

“Puede conocer por fin esta conversación, firmada por Sartre y Benni-Lévi –el verdadero nombre de Víctor- ocho días antes de la fecha de publicación. Me consternó; no se trataba en absoluto de ese pensamiento plural al que Sartre hacía referencia en Obliques. Víctor no expresaba directamente ninguna de sus opiniones: se las endosaba a Sartre, intepretando, en nombre de no sé qué verdad revelada, el papel de fiscal. Su tono, la arrogante superioridad que adoptaba ante Sartre, indignaron a todos los amigos que leyeron el texto antes de su aparición. (...) Víctor había cambiado mucho desde que Sartre lo conociera. Como muchos abtiguos maoístas, se había vuelto hacia Dios, el Dios de Israel, puesto que él era judío; su visión del mundo se había vuelto espiritualista e incluso relgiosa. Ante esta nueva orientación, Sartre refunfuñaba (...):

“-¡Víctor quiere absolutamente que todo el origen de la moral esté en la Torah! ¡Pero yo no estoy de acuerdo!

(...) Víctor, en lugar de ayudarlo a que enriqueciera su pensamiento, lo presionaba para que renegará de él. ¿Cómo podía pretender que la angustia no había sido para Sartre más que una moda, cuando nunca se había preguntado por las modas? ¿Cómo se atrevió a debilitar la noción de la fraternidad, tan fuerte y tan dura en la Crítica de la razón dialéctica? No oculté a Sartre la amplitud de mi decpeción.

Simone de Beauvoir intenta explicar aquests canvis de Sartre explicant-ho així:

“Viejo, su cuerpo en peligro, casi ciego, el porvenir le resultaba inaccesible. Recurrió a un sucedáneo: militante y filósofo, Víctor encarnaría el “nuevo inelectual” con el que Sartre soñaba y que había contribuido a crear. (...) Finalmente, creo que eso fue muy importante, Sartre ya no podía leer, leerse. Yo soy incapaz de juzgar un texto que mis ojos no hayan descifrado. Sartre era como yo, y éste sólo controló por medio del oído. Dijo en la conversación con Contant: “El problema es que este elemento de crítica reflexiva que está constantemente presente cuando uno lee un texto con sus propios jos, nunca está muy claro durante una lectura en voz alta. (...) Cuando se publicó la entrevista se sorprendió y se afligió al enterarse de que todos los satrianos, e incluso, de una manera general, todos sus amigos compartían mi consternación.” (pág.158-160)


La polèmica sartriana de Pouvoir et Liberté (I)

Voldria comentar el llibre “El siglo de Sartre” de Bernard-Henry Lévy. Trad. Juan Vivanco. Círculo de Lectores. Barcelona, 2001.




Un llibre enlluernador sobre la figura de Sartre. L’autor fa un assalt al personatge polifacètic rastrejant totes les influències del autor de L'ésser i el no-res. Sartre i la seves contradiccions que el llibre va repassant de forma minuciosa i on Lévy, treu les seves dots literàries per fer-se preguntes sobre el significat de les seves obres.


Un llibre de tesi, on Lévy interpreta a la seva manera el pensament del intel•lectual per excel•lència del segle XX. Lévy troba diferents etapes en la singladura vital de Sartre. La més controvertida e incerta és l’ultima etapa de la vida de Sartre. Apareix al Epíleg* (El filòsof cec). 


Lévy troba que un tomb al pensament de Sartre es troba al text “Las palabras”. Una biografia particular on fa un ajustament de comptes en el seu passat. Una mena de confessions descarnades on sembla que tota la seva trajectoria ha estat un error. Diu Lévy: 

“Es el último filósofo occidental que confirma el privilegio platónico de la mirada.” (pág.560). Però Sartre, pierde la visión (1974), pero com deia Borges, “Se pueden hacer muchas cosas sin luz” (pág.597). I que fa Sartre? Ací és on apareix la figura de Pierre Víctor.


Amb el nom de Pierre Víctor, dirigeix La Gauche Prolétarienne, un setmanari de tendència maoista  que arriba ser secretari de Sartre. Lévy el va conèixer i fa una descripció del personatge. 


Pierre Víctor amb Sartre escriuen una mena de testament filosòfic-polític: Pouvoir et liberté, en llibre i L’espoir maintenant en Le Nouvel Observateur (entrevista). Aquest breu text, vint-i-cinc pàgines desferma una tempesta en els cercles intel•lectuals. Un Sartre cec, que de la mà de Pierre Víctor , el seu nom autèntic és  Benny Lévy, fan una esmena a la totalitat del pensament del pensador cec.


Un Sartre que vol auto impugnar-se no es cosa nova, però la magnitud del nou pensament, un pensament, que no podrà desenvolupar per la seva mort, ha fet tremolar al sartrians de tota la vida i els anti-sartrians de tota la vida. Moltes veus surten per denunciar la impostura de Benny Lévy. Perquè com:

 “El filósofo del pensar solos, el hombre que siempre ha dicho que sólo pensamos a solas con nostros mismos, en la escritura, la meditación solitaria y silenciosa, el polemista que nunca se privó de arremeter con dureza contra sus contemporáneos (...), ahora cuenta con otros ojos para ver su lugar, con otra cabeza para pensar con él, se enfrasca en un largo trabajo de palabra a dos voces que un día de ésos desembocará en un nuevo libro.” (pág.601)


Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (II)




"Maquiavel és ja un cortesà. Però hi ha diverses classes de cortesans." Hi ha rics i pobres, i Maquiavel pertany aquesta última. "El cortesà pobre, si vol anar endavant, ha de tenir idees, és a dir: ha de moblar amb les seves suggestions la imaginació, la intel·ligència i els sentiments del príncep. Maquiavel s'ofereix. Apassionat per temperament, travessant un temps sense moral -tres segles sense moral pública-, es considera un polític. Ofereix els seus serveis. No és pas un bufó. (...) En la història d'Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficients és la bufoneria; l'adulació del l'home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l'enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe.

"Per moblar l'enteniment del príncep, Maquiavel fa el que sempre feren els cortesans pobres , (...): descriu amb una agudesa freda, apassionadament, com si es tractés d'una novel·la policíaca, el que veuen els seus ulls de la vida del seu temps. Resum de Maquiavel, molt per sobre: la vida i la Història estan desproveïdes de significació transcendent, no són més que una lluita de formes. Lluita que sempre i necessàriament és guanyada pel més fort. El món no té objecte ni finalitat. Els homes han estat sempre iguals en totes les èpoques. La marxa de la humanitat a través de la Història es manifesta principalment en remolins al voltant de la presa del poder, que molts desitgen i pocs aconsegueixen -els ,és astuts i els més forts.  (...) "El Príncep", codi de la seva ciència política, és un repertori de màximes per a dominar tots els esdeveniments i aconseguir tots els objectius, manejant, enganyant, subjectant, matant els individus. (...)

"Quin sentit té aquesta concepció del món de Maquiavel?" Les interpretacions són molt variades, potser masses. Hi ha sens dubte una voluntat de realisme polític. Hi ha la necessitat de eliminar qualsevol interpretació psicològica, anava a dir molt en boga actualment. Dins d' aquest mostrari de interpretacions, Pla apunta a dos autors amb visions contraposades: " Segons, Burckhardt, Maquiavel fou, a part d'un gran escriptor, cosa que ningú no discuteix, un conseller perspicaç i discret, i la seva concepció de la Història és plausible, Alfredo Oriani, en el primer volum de la seva "Lluita política a Itàlia", el considera, en canvi, un perfecte imbècil".

Pla li retreu a Maquiavel la "seva ingenuïtat. En política, no comprengué ni preveié ni arribà absolutament a cap resultat positiu. La seva vida pública fou una successió de desenganys i de misèries. (...) S'adherí a la república de Soderini, poc abans de la restauració dels Mèdicis." Pla fa un plec de greuges contra Maquiavel. Sempre està al costat equivocat dels fets. No encerta ni una. 

Pla resumeix el que pensa d'ell amb aquesta frase: " Si Maquiavel no s'interpreta com un cortesà pobre i ambiciós, la seva figura és un misteri*." (pàgs. 431-435)

Maquiavel segons la lectura de Josep Pla (I)

 



Josep Pla s'ha atreveix a tot, també a pensar-hi sobre Maquiavel. Al lloc on aprèn Maquiavel és Florència (1921). A les pàgines de La vida amarga* (1966) son producte de les seves estades per tota Europa com a periodista de La publicitat i posteriorment a La Veu de Catalunya. Un Josep Pla molt jove 25 anys, reflecteix les seves lectures de Maquiavel, però també s'ha amaga el que ell pensa, diu que no te imaginació i per això no pot fer més que reflectir que el veu o llegeix. En aquestes pàgines diu més d'ell que no pas de Maquiavel, i malgrat tot, és una bona manera d'apropar-se a un autor Maquiavel, que va inaugurar la ciència política.

 Pla en fa una confidència diu: "A Florència, el meu esperit tingué una certa tendència a lligar aquesta ciutat amb les formes més esveltes de la vida i de l'art. És per això que en la mitologia d'ús merament particular considero Donatello com la quinta essència de l'esperit florentí; en el terreny de l'escriptura, de l'estil, Nicolau Maquiavel com un alt representant del que pugui tenir una llengua de més esvelt i airejat."

A la pensió on es va estat Pla a Florència, "en aquell casalot fresc i mal il·luminat del Borgo degli Apostoli vaig llegir llavors molt Maquiavel." Pla valora a l'escriptor i gens al home (un polítics a l'ombra de Soderini).

"En les notes d'aquell any , hi trobo el paper que va a continuació. És un resum esquemàtic de lectures i meditacions més decantades a la puerilitat que a la sagacitat." Pla sempre vol posar aigua al vi, una mena de antídot contra falses expectatives.


"Pot ajudar a fixar Maquiavel -diu el paper- no oblidar que Dant fou gibel·lí i Petrarca güelf, Boccaccio indiferent, i que Leonardo està tot ell comprès en aquella exclamació tan versemblant: Io servo chi mi paga [Serveic als qui em paguen.]. Les paraules güelf i gibel·lí no s'han de prendre ara en un sentit escolar primari i esquemàtic, perquè són paraules que projectades sobre la política del temps són d'una gran complexitat. En la part gibel·lina hi ha el respecte a l'Imperi, l'aristocràcia dels castells i la plebs, el popolino. En la part güelfa hi ha la burgesia, la submissió a l'Església i l'ànsia de pau i tranquil·litat. Quan s'examina aquesta lluita, hom constata una vegada més que els homes, fins els més grans, són simples ninots de les passions polítiques, sempre lligades amb les necessitats personals.  (...) És d'una gran utilitat situar també Maquiavel sobre el fons dels antecedents de la política coetània i afigurar-se'l sobre l'horitzó de les ferotges lluites intestines que constituïren la vida italiana durant els segles XIII i XIV: guerres de les faccions ciutadanes i guerres entre les ciutat; guerres de les ciutats i els castells; gibel·lins i güelfs; guerres entre els tirans; guerres entre capitans del poble, dels condottieri... Quan apareix Maquiavel, contemporni del signor Ludovico (de l'Ariost), en el segle XV, la passió sembla haver-se calmat una mica. S'ha arribat a la fórmula dels principats. (...)"



Dia Mundial de la Filosofia

 



Missatge de la Sra. Audrey Azoulay*,

Directora General de la UNESCO,

amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia

17 de novembre de 2022


"En aquest Dia Mundial de la Filosofia, la UNESCO ens convida a celebrar la diversitat del pensament humà i contemplar el món amb una mirada filosòfica.

La filosofia no és només una ciència mil·lenària, alimentada per tradicions de tot el món, sinó que també és un exercici viu de qüestionament i concepció del món, tal com és, però també tal com podria o hauria de ser.

Per construir un món millor, per avançar cap a un ideal de pau, sabem que cal adoptar un enfocament filosòfic, és a dir, hem de qüestionar els defectes del nostre món, més enllà del tumult de les crisis.

La filosofia és, per tant, essencial a l'hora de definir els principis ètics que han de guiar la humanitat, com vam fer al seu dia amb la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans i, més recentment, amb la Recomanació sobre la Ètica de la Intel·ligència Artificial, aprovada a la darrera reunió de la Conferència General pels 193 Estats Membres de la UNESCO.

La filosofia és igualment insubstituïble si volem repensar de manera sostenible la nostra relació amb els éssers vius, davant la urgència de les pertorbacions climàtiques i el col·lapse de la biodiversitat, ja sigui amb Bruno Latour, que ens va deixar el mes passat i que ens va recordar la interdependència l'ésser humà i el planeta, o amb Achille Mbembe, que ens exhorta a pensar en la vulnerabilitat fonamental de l'ésser humà." 

Davant la magnitud dels desafiaments contemporanis, és la nostra pròpia concepció de la humanitat la que ha de ser reexaminada, per pensar en “l'humà del futur” segons aquest any del Dia Mundial de la Filosofia.

Aquesta reflexió ha de ser oberta. Oberta, en primer lloc, a tots els punts de vista, considerant en particular, en aquest Decenni Internacional de les Llengües Indígenes, allò que les filosofies indígenes poden fer per canviar la nostra manera de veure el món, així com la nostra forma de viure-hi .

Però també oberta a tots els coneixements i, en particular, a altres ciències humanes, per captar el món en la seva complexitat i poder traduir la reflexió en acció.

I oberta, finalment, a les nostres societats, perquè la filosofia no és una ciència aïllada del món, una prerrogativa dels savis a la torre d'ivori. Totes les persones han de tenir accés a les eines de la filosofia per reinventar un món comú, des de la més primerenca edat. Aquest és també el sentit del Dia Mundial de la Filosofia.

En aquest Dia, la UNESCO fa una crida a totes les nostres societats perquè prenguin perspectiva i reflexionin col·lectivament sobre el futur de la humanitat, a fi de concebre un món millor."

Amen!

Modulant a Plató

 



En aquest blog, hi ha espai dedicat a Plató. Algú exagerat, ha dit que amb Plató la filosofia toca sostre. Algú altre, ha dit que ell és el responsable de tot els mals que han vingut després. Hi ha que fan aquests versos irreverents:  

 

Mundo Inteligible*


Yo en el Mundo Inteligible 
estaba bien,  
allí no me dolía nada.
A ese fin 
el no tener cuerpo
sin duda
es una ventaja.


Las Ideas eran vecinas 
agradables
aunque algo estáticas; 
la Esencia del Bien
era muy perfecta,
algo así
no se ve en otra parte. 


Los dioses eran muy arrogantes, 
se pasaban los días 
jugando y enredándose
entre sí,
solo se acordaban de los humanos
para estropear sus ya maltrechas vidas. 


Entre las almas 
nos íbamos conllevando 
de costumbre
provisionalmente;
unas subían y otras bajaban
por milenios o años.


Yo tuve que bajar 
-al Sensible- 
recientemente,
no recuerdo por qué
-lo borra todo el Leteo-,
nos dan un buen baño 
antes de unirnos 
de nuevo a un cuerpo.
Así que por lo pronto
vuelve a dolerme todo. " (pág.38-9) 

Psicología: Aprendizaje (II)

 2. Definición de aprendizaje.

 



Proceso mediante el cual un sujeto adquiere destrezas o habilidades prácticas, incorpora contenidos informativos o adopta nuevas estrategias de conocimiento y/o acción (Delclaux).


Entre las múltiples definiciones de este concepto está la que le define como cambio más o menos permanente de la conducta que ocurre como resultado de la práctica, definición a la que, aunque pueda ser aceptada por la mayoría de los psicólogos, se le objeta a veces que no recoja todas las formas de aprendizaje, ya que algunas se producen sin que haya habido práctica, como es el caso del aprendizaje por observación. 


En lo que sí parecen estar todos los teóricos de acuerdo, es en que de la definición se deben excluir todas las variaciones de la conducta debidas a: la conducta innata, habituación -según Razran consiste en la disminución y eventual desaparición de reacciones como consecuencia de su repetición, es un modelo de aprendizaje a no hacer-, sensibilización -adquisición preasociativa constituye el primer escalón del aprendizaje positivo, en el cual el organismo incrementa -y no disminuye, como en la habituación- su capacidad de responder adaptativa; fatiga y acción de drogas.


 3.- Tipos de aprendizaje.


La siguiente es una lista de los tipos de aprendizaje más comunes citados por la literatura de pedagogía: 

Aprendizaje receptivo: en este tipo de aprendizaje el sujeto sólo necesita comprender el contenido para poder reproducirlo, pero no descubre nada.

Aprendizaje por descubrimiento: el sujeto no recibe los contenidos de forma pasiva; descubre los conceptos y sus relaciones y los reordena para adaptarlos a su esquema cognitivo. 

Aprendizaje repetitivo: se produce cuando el alumno memoriza contenidos sin comprenderlos o relacionarlos con sus conocimientos previos, no encuentra significado a los contenidos.

Aprendizaje significativo: es el aprendizaje en el cual el sujeto relaciona sus conocimientos previos con los nuevos dotándolos así de coherencia respecto a sus estructuras cognitivas. 


4. Teorías sobre el aprendizaje.


El aprendizaje se ha estudiado desde distintos enfoques:

4.1.La teoría del condicionamiento clásico. 

Los modelos conductistas entienden el aprendizaje como el resultado de la asociación mecánica entre estímulos, respuestas y consecuencias. La teoría más conocida dentro de esta escuela es la del condicionamiento clásico de Pavlov, quien estudió la respuesta de salivación de un perro ante un sonido que había sido previamente condicionado a la comida. 

El modelo del CC partía de un hecho natural: salivación a la presentación de un estímulo (comida). Estímulo condicionado (EC: comida). Resultado Respuesta condicionada RC: salivación) Aquí no hay aún aprendizaje. El proceso de aprendizaje empieza cuando al animal (perro) extienda su conducta (salivación) a un estímulo que en principio no provoca una RC la acabe provocando. Así que en el experimento, se utilizó simultáneamente dos estímulos uno estímulo condicionado (EC: comida) y un estímulo neutro (EN: sonido). La presentación de un estímulo iba asociado al otro estímulo. El aprendizaje aparecía cuando a la presentación del EN (sonido) provocaba en el animal la RC (salivación). Naturalmente, cuando al cabo de un número determinado de presentación del EN si la aparición del EC (comida) el animal deja de salivar (RC). 



 Ejemplo de Condicionamiento Clásico:
El perro de Pavlov*



4.2. La teoría del condicionamiento operante. 

A la vez que Pavlov realizaba estos estudios surge el método de condicionamiento operante iniciado por Thorndike, quien estudió el aprendizaje por ensayo y error y formuló la ley del efecto. Según esta ley, las respuestas que van seguidas de una consecuencia gratificante tienden a repetirse más que las que van seguidas de insatisfacción o incomodidad. Skinner retoma esta línea de investigación y utiliza la llamada caja de Skinner; en ella se crea una situación experimental dentro de una caja, insonorizada y con una palanca, en la que introduce un animal (suele utilizar ratas y palomas). Una vez introducido el animal, espera a que dé una serie de respuestas emocionales, consecuencia de su situación de encierro, y elige una conducta tras la cual aparece comida. El animal asocia esa conducta al alimento y la repite cuando tiene hambre. En este tipo de condicionamiento, no es necesario que esté el estímulo presente para que se produzca la conducta. 


Ejemplo de Condicionamiento Operante:

Paloma haciendo una elección*



4.3. La teoría del aprendizaje latente.


A caballo entre los modelos conductistas y cognitivo, es ampliamente desarrollada por Tolman y Honzik. Estos investigadores realizan ciertas experiencias sin ofrecer al animal los refuerzos habituales (comida...) y plantean la distinción entre aprendizaje y ejecución. Ratas que recorrían un laberinto inmediatamente después de haber satis-fecho su necesidad de hambre, cometían numerosos errores, cosa que no ocurría cuando realizaban el recorrido tras un periodo de abstinencia. Tolman explica que esta conducta se debe a que los animales habían elaborado mapas cognitivos. Los animales habían aprendido la conducta sin haberla ejecutado.


4.4. La teoría cognitiva social. 


Bandura y Walters desarrollan esta teoría acentuando la importancia del aprendizaje por observación. En todas las culturas los niños aprenden múltiples conductas y actitudes a través de la observación. Son muchas las investigaciones que vienen a demostrar que los niños imitan más las conductas que son relativamente simples, cercanas a su competencia cognitiva y que reciben recompensas en otros. 


4.5 La teoría genética


Según Piaget, el niño pasa por distintas etapas de aprendizaje y desarrollo y no puede llegar a las posteriores si no ha pasado por etapas anteriores de gran importancia, o si no ha aprendido determinados conocimientos o no ha sabido llegar a ciertos descubrimientos. Así, el niño va construyendo activamente. Distingue varios estadios que señalan la aparición de estas estructuras construidas sucesivamente: 


- Estadio de la inteligencia sensoriomotriz o práctica, de las regulaciones afectivas elementales y de las primeras fijaciones exteriores de la afectividad. Esta etapa constituye el período del lactante y dura hasta la edad de un año y medio o dos años; es anterior al desarrollo del lenguaje y del pensamiento propiamente dicho. 


- Estadio de la inteligencia intuitiva, de los sentimientos interindividuales espontáneos y de las relaciones sociales de sumisión al adulto. Esta etapa abarca desde los dos a los siete años. En ella nace el pensamiento preoperatorio: el niño puede representar los movimientos sin ejecutarlos; es la época del juego simbólico y del egocentrismo, y, a partir de los cuatro años, del pensamiento intuitivo. 


- Estadio de las operaciones intelectuales concretas, de los sentimientos morales y sociales de cooperación, y del inicio de la lógica. Esta etapa abarca de los siete a los once-doce años. 


- Estadio de las operaciones intelectuales abstractas, de la formación de la personalidad y de la inserción afectiva e intelectual en la sociedad de los adultos (adolescencia).


Al explicar el desarrollo de la inteligencia afirma que la vida mental es un proceso de asimilación y también una acomodación al medio o un ajuste de la experiencia pasada en el presente. 


4.6. Aprendizaje por descubrimiento. 


La perspectiva del aprendizaje por descubrimiento, desarrollada por J. Bruner, atribuye una gran importancia a la actividad directa de los sujetos sobre la realidad. 


4.7. Aprendizaje significativo (D. Ausubel, J. Novak) 


Postula que el aprendizaje debe ser significativo, no memorístico, y para ello los nuevos conocimientos deben relacionarse con los saberes previos que posea el aprendiz. Frente al aprendizaje por descubrimiento de Bruner, defiende el aprendizaje por recepción donde el profesor estructura los contenidos y las actividades a realizar para que los conocimientos sean significativos para los estudiantes. 


4.8.Cognitivismo.


La psicología cognitivista (Merrill, Gagné...), basada en las teorías del procesamiento de la información y recogiendo también algunas ideas conductistas (refuerzo, análisis de tareas) y del aprendizaje significativo, aparece en la década de los sesenta y pretende dar una explicación más detallada de los procesos de aprendizaje.


 5. Dificultades de aprendizaje.


En el mundo animal la posibilidad de de equivocación tiene graves consecuencias para la supervivencia del individuo. La selección natural como mecanismo rector de la evolución elimina todos los individuos que no puedan valerse por sí mismos. Cualquier cría que tenga problemas de movimiento, por ejemplo, está condenada a morir. Otra cosa distinta sucede en el campo de los humanos. 


Se habla de dificultades o problemas de aprendizaje al referirse a determinadas áreas en las que el niño encuentra dificultad, o de forma más general, al hecho de que un niño tenga dificultades para aprender. Los problemas de un niño para aprender se pueden deber a distintas causas: inteligencia inferior a la media, discapacidad, falta de motivación, déficit sensorial o pertenencia a minorías étnicas o culturales, presentan resultados curriculares inferiores a la media, siendo destacado su retraso y dificultad en alguno de los aprendizajes instrumentales: lectura, escritura o cálculo. Se cree que esto se debe a trastornos en el sistema nervioso central. Las dificultades en el aprendizaje pueden ser temporales o permanentes (3).Si se tratan como categorías, habría que descartar de ellas las dificultades de carácter intelectual e incluir otras como retraso lector, dificultades en el aprendizaje de las matemáticas, hiperactividad, etc.(3). 


6. Epilogo.


En cualquiera de sus formas -el loro que aprende palabras, el oso circense que baila, los chimpancés adiestrados para el "diálogo" con hombres o para el ejercicio de ciertas tareas mecánicas-, el aprendizaje animal consiste en el incremento del repertorio de signos y acciones instintivas correspondiente a su especie, y en la adecuada combinación de los signos y acciones aprendidos.


En los seres humanos, el aprendizaje incrementa su repertorio de símbolos (así aprende el niño el lenguaje de su grupo social) y de hábitos (en esto consiste el aprendizaje de la multiplicación aritmética, adquisición de un hábito mental, de la natación, adquisición de un hábito somático); y lo hace tanto para ser "más humano ", para perfeccionar lo que por naturaleza es, como para ser "más él mismo", para enriquecer lo que es como persona(5). 



Ressenya: Espíritus del Presente

  Ressenya: Wolfram Eilenberger, Espíritus del Presente . Los últimos años de la Filosofía y el Comienzo de una Nu...