Acudit molt filosòfic

 

Papini no és Kant que li agradava el cel estelat

 

Giovanni Papini

El capitalisme global ha desconnectat la llibertat al mercat

 

En el llibre de Michael J.Sandel, El descontento democrático* és pot llegir el següent:

"Si los monopolios perviven, siempre estarán al timón del Estado. (...) Si hay hombres en este país lo bastante grandes como para hacerse suyo el Gobierno de Estados Unidos, se lo harán suyo; lo que tenemos que decidir ahora es si nosotros somo lo bastante grandes, lo bastante hombres y lo bastante libres como para reparopiarnos de ese Gobierno que es nuestro. Hace ya media generación que no disponemos de acceso libre al mismo y que nuestras mentes y nuestro pensamiento no influyen en él guiándolo según queremos" (pág.137).

Aquestes paraules no son de Donald Trump, sinó Woodrow Wilson (1912). Hi havia un debat avui inexistent sobre el camí de la política i l'economia. La democracia no és únicament un procediment per renovar les elits polítiques cada quatre anys. També en règim autocràtics hi ha eleccions. La qüestió que es plantejava era com fer que la ciutadania fos autènticament lliure si el sistema econòmic s'havia emancipat del control democràtic. 

Avui, el model de control democràtic s'ha esfumat. Son les corporacions transnacionals que tenen el control de la economia. Avui, la institució política no és més que un consell d'administració per vetllar perquè  aquestes corporacions puguin expandir-se indefinidament. Trump està atrapat per les contradicció del model econòmic. Vol imposar aranzels en un món global. On precisament, els EUA son els que més profit treuen d'aquest model. Trump pot fer moltes coses, moltes d'elles contraproduents per el model de la globalització, però, la lògica del capitalisme financer, acabarà imposant-se, perquè els seus interessos -particulars- no poden estar en lluita en els interessos dels mil milionaris que han encimbellat al personatge. El seu missatge populista, xenòfob i  nacionalista dona crèdits a casa, però la gent que el vota, els deixa fora de les cobertures del Medicare, baixa impostos a les corporacions i els més rics i fa que tot aquell que el crítica, entri a les llistes negres, la democracia els EUA està en perill, però sembla que la gent tant li fot, potser hem baixat la guàrdia com defensor d'un model democràtic més exigent amb els que manen contra nosaltres.

Hegel crític avant la lettre de Heidegger

 

Hegel identifica filosofia amb l'estudi de la historia de la filosofia. Heidegger, veu a la historia de la filosofia, com el camí que ha seguit Occident per oblidar-se del esser (Dasein). Una de les característiques de Heidegger és la reinterpretació que fa amb les etimologies recreatives. El propi Hegel dona un crit d'alerta sobre aquesta  qüestió tant cara a Heidegger, especialment quan parla del presocràtics:

"(...)El comienzo es lo menos formado (cultivado), lo menos determinado y desarrollado en sí, antes bien, lo más pobre, lo más abstracto, y que la primera filosofía está constituida por el pensamiento completamente universal e indeterminado, la primera filosofía es la más simple, la filosofía moderna la más concreta, la más profunda. Es preciso saber esto para no buscar detrás de las antiguas filosofías nada más que lo que en ellas está contenido* (...) (pág.224)".

Més endavant torna a remarcar aquesta idea: 

" Cuando la época más reciente es, igualmente, llamada de nuevo a retroceder al punto de vista de una filosofía antigua, (...) con ese fin como recurso, para salir de todas las complicaciones de la época siguiente, entonces tal retroceso no es aquella aparición natural del primer reestudiar a fondo" (pág.230).  "Hegel llama la atención sobre el autoritarismo implícito en tal enfoque. (pág.277)**".

Quan parla de "filosofia més recent -filosofia moderna-" Hegel parla també de la seva propia filosofia, però també congruent en la seva manera de pensar el desenvolupament històric de la historia de la filosofia, el acceptar que el passat ha de formar part del present. De la simplicitat a la complexitat. De la representació imaginaria al concepte. De la natura a l'esperit.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (i IV)

 

Les especulacions d'Ortega i Gasset sobre aquest tema són considerades molt perspicaços i, en gran mesura, encertades en la crítica a l'eurocentrisme hegelià i en l'intent de situar Amèrica en un nou paradigma històric.

Aquí desglossem els punts clau i el nivell d'encert:

1. La crítica al “país del futur” de Hegel:

Encert: Ortega encerta plenament en assenyalar la paradoxa de Hegel. Pel filòsof alemany, la història és el progrés de l'Esperit cap a l'autoconsciència de la llibertat, manifestat en la formació dels Estats. Amèrica, en no tenir (segons Hegel) una història estatal consolidada i una cultura plenament "espiritual" en el sentit hegelià, és relegada al "país de l'avenir". Això significa que Amèrica "encara no és" en el sentit històric, sinó que està en una mena de "prehistòria".

Ortega subratlla que per a Hegel, la naturalesa és "avorrida" per la seva repetició, mentre que la història és "divertida" per la seva constant novetat i superació. En catalogar Amèrica com a "naturalesa" o "prehistòria", Hegel l'exclou del veritable esdevenir històric, la qual cosa és una visió eurocèntrica que no reconeix la complexitat i particularitat de les civilitzacions americanes precolombines, ni el potencial de desenvolupament autònom de les noves nacions americanes. Ortega destaca que aquesta "exclusió" és una manera de mantenir el focus en l'evolució europea com la culminació de la història.

2. Amèrica com a "joventut" i "possibilitat":

Encert: Ortega, encara que també amb una perspectiva europea, intenta anar més enllà de la mera negació hegeliana. Ell veu a Amèrica una joventut i una possibilitat. Per Ortega, Amèrica encara no ha posat irrevocablement la seva existència “a una carta”, és a dir, no ha definit completament la seva manera de ser. Aquesta manca "d'història acabada” no és necessàriament una carència, sinó una font de potencialitat i un “futur” real.

Si bé aquesta visió pot ser vista per alguns com una continuació de la projecció europea sobre Amèrica (la idea d'un continent en desenvolupament que ha d'assolir" Europa), Ortega la presenta d'una manera que subratlla l'oportunitat de construir alguna cosa nova, lliure de les càrregues i els "prejudicis" de la vella Europa.

3. El paper de la "circumstància" i la "raó vital":

Encert: Ortega, a través de la seva filosofia de la “raó vital” i la “circumstància”, proporciona un marc per comprendre la realitat americana d'una manera més dinàmica i menys determinista que Hegel. Per Ortega, l'ésser humà és un "jo i la meva circumstància", i la història no és un desplegament predeterminat de l'Esperit, sinó la creació constant de la vida humana en la interacció amb el seu entorn i les seves possibilitats.

Aquesta perspectiva permet una comprensió d'Amèrica que va més enllà d'un mer estadi "inferior" a l'escala hegeliana, i la situa com un escenari on es forja una realitat específica, amb els desafiaments propis i la pròpia autenticitat.

Crítiques i matisos a les especulacions d'Ortega:

Tot i els seus encerts, és important assenyalar que les pròpies idees d'Ortega sobre Amèrica no estan exemptes de crítiques:

Eurocentrisme residual: Tot i que Ortega intenta superar Hegel, les seves anàlisis sovint continuen veient Amèrica a través d'un prisma europeu. La idea de "joventut" pot implicar una immaduresa o una manca d'originalitat en comparació de la cultura europea ja consolidada. Alguns crítics assenyalen que Ortega de vegades va ignorar o subestimar les cultures i pensament propis d'Amèrica Llatina.

Influència i dependència intel·lectual: Ortega mateix va assenyalar que Amèrica depenia "íntegrament d'Europa a l'ordre intel·lectual". Si bé això era una observació de la realitat del seu temps, també revela una perspectiva on l'originalitat intel·lectual americana encara estava en gestació, o almenys no reconeguda íntegrament per ell. Ací ve a compte un text de Dussel fen una esmena a la totalitat de Hegel/ Ortega i Gasset:

“Surge de una experiencia anterior de dominación sobre otros hombres, de opresión cultural sobre otros mundos. Antes que el ego cogito hay un ego conquiro (el "yo conquisto" es el fundamento práctico del "yo pienso"). El centro se impuso sobre la periferia desde hace cinco siglos. Pero ¿hasta cuándo? ¿No habrá llegado a su fin la preponderancia geopolítica del centro? ¿Podemos vislumbrar un proceso de liberación creciente del hombre de la periferia?* (pág.15)

En resum, les especulacions d'Ortega i Gasset sobre Amèrica en relació amb Hegel són altament pertinents i en gran mesura encertades en la crítica a la rigidesa i l'eurocentrisme del sistema hegelià. Ortega aconsegueix identificar el punt cec de Hegel respecte al continent americà i proposa una visió més oberta i dinàmica. Tot i això, la seva pròpia anàlisi, encara que més matisada, no escapa completament a certes perspectives eurocèntriques pròpies de la seva època.

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (III)

 

"Si consideramos este espectáculo de las pasiones y fijamos nuestros ojos en las consecuencias históricas de su violencia, de la irreflexión que acompaña, no solo a ellas, sino también, y aún preferentemente, a los buenos propósitos y rectos fines; si consideramos el mal, la perversidad y la decadencia de los más florecientes imperios que el espíritu humano ha producido; si miramos a los individuos con la más honda piedad por su indecible miseria, hemos de acabar lamentando con dolor esta caducidad y —ya que esta decadencia no es solo obra de la naturaleza, sino de la voluntad humana— con dolor también moral, con la indignación del buen espíritu, si tal existe en nosotros. Sin exageración retórica, recopilando simplemente con exactitud las desgracias que han sufrido las creaciones nacionales y políticas y las virtudes privadas más excelsas o, por lo menos, la inocencia, podríamos pintar el cuadro más pavoroso y exaltar el sentimiento hasta el duelo más profundo e inconsolable, que ningún resultado compensador sería capaz de contrapesar. Para fortificarnos contra ese duelo o escapar de él, cabría pensar: así ha sido, es un sino, no se pueden cambiar las cosas. Y para olvidar el disgusto que esta dolorosa reflexión pudiera causarnos, nos refugiaríamos acaso en nuestro sentimiento vital, en el presente de nuestros fines e intereses, que exigen de nosotros no el duelo por lo pasado, sino la mayor actividad. También podríamos recluirnos en el egoísmo, que permanece en la playa tranquila, y contemplar seguros el lejano espectáculo de las confusas ruinas. Pero aun cuando consideremos la historia como el ara [altar] ante la cual han sido sacrificadas la dicha de los pueblos, la sabiduría de los Estados y la virtud de los individuos, siempre surge al pensamiento necesariamente la pregunta: ¿a quién, a qué fin último ha sido ofrecido este enorme sacrificio?*" (págs.100-1)

La descripció que fa Hegel de la historia no sembla massa optimista, de fet: 

"Suele aconsejarse a los gobernantes, a los políticos, a los pueblos, que vayan a la escuela de la experiencia en la historia. Pero lo que la experiencia y la historia enseñan es que jamás pueblo ni gobierno alguno han aprendido de la historia ni ha actuado según doctrinas sacadas de la historia." (pág.223)

S'ha fet un filosofema de Hegel la afirmació: "Lo que es racional, eso es efectivamente real; y lo que es efectivamente real, eso es racional**." Aquesta afirmació ha donat lloc a una hermenèutica que val tant per expressar una apologètica del present, però el text inicial, desmenteix aquesta visió, així com el fet que la historia funciona pel costat fosc, allò del treball de la negativitat, propi del pensament dialèctic.

El fet que la historia sigui catastròfica, Hegel albira la llibertat. Segons Hegel, el procés comença al antic Orient, on un sol home és lliure, l'autòcrata. A la antiga Grècia, en el segon estadi, alguns homes son lliures, perquè també hi ha esclaus que no ho son. Al món modern, s'estableix el següent estadi, on tots els homes son lliures, o " el home en quant home és lliure.***" Una fórmula que Marx no estarà gens d'acord. 

Cal preguntar-se si la llibertat s'albira a Amèrica. Hegel pensa que el sentiment de llibertat no apareix a les tribus indígenes, en canvi, si apareix amb els criolls, però la raó és que l'origen és europeu. Estableix una comparació on el sud surt malparada amb comparació els veïns del nord. Hegel veu els habitants de Nord-Amèrica obsessionats per el benefici en detriment d'una legalitat sense substància. En l'ordre polític, el caràcter federatiu i republicà, al parer de Hegel, els invalida per constituir un veritable Estat, ell està pensant en l'Estat prussià, per això pensa què Amèrica del Nord, encara li queda camí que recorre. Perquè "Norteamérica está todavía en el caso de roturar la tierra. Únicamente cuando, como en Europa, no pueden ya aumentarse a voluntad los agricultores, los habitantes, en vez de extenderse en busca de nuevos terrenos, tendrán que condensarse en la industria y en el tráfico urbano, formando un sistema compacto de sociedad civil, y llegarán a experimentar las necesidades de un Estado orgánico. Es, por tanto, imposible comparar los Estados norteamericanos con los países europeos; pues en Europa no existe semejante salida natural para la población. Si hubieran existido aún los bosques de Germania, no se habría producido la Revolución francesa. Norteamérica solo podrá ser comparada con Europa cuando el espacio inmenso que ofrece esté lleno y la sociedad se haya concentrado en sí misma*."(pág.253)

Ortega i Gasset fa una lectura interessant d'aquesta exposició de Hegel. Segons Ortega i Gasset, "la historia o espiritualización del Universo es función de la densidad de población. (...) Sometida a presión, la humanidad comienza a rezumar espiritualidad y la aventura propiamente histórica se inicia. Sólo ante dificultades en la vida "natural", cuya medida hallamos en la holgura de territorio, se dispara el proceso cultural". 

Per això, veu a Amèrica del Nord, immersa dins de la natura, l'espai encara ho governa tot i per això l'esperit no pot madurar. I malgrat això Ortega i Gasset fa algunes consideracions forçà interesants. Les contractarem en el següent capítol de la sèrie. 

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (II)

                                                

"El Nuevo Mundo quizá haya estado unido antaño a Europa y África. Pero en la época moderna, las tierras del Atlántico, que tenían una cultura cuando fueron descubiertas por los europeos, la perdieron al entrar en contacto con estos. La conquista del país señaló la ruina de su cultura, de la cual conservamos noticias; pero se reducen a hacernos saber que se trataba de una cultura natural, que había de perecer tan pronto como el espíritu se acercara a ella. América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son, sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es considerada allá como un bocado exquisito*." (págs.243-4)

Hegel parla de immaduresa d'Amèrica del Sud, com si l'Esperit no hagués ascendit per culpa de una Naturalesa massa forta. Hi ha una bona barreja de clixés imperialistes propis del colonialisme en boga (segle XIX). Immaduresa i debilitat. Sembla que el concepte no pot copsar la vida d'una naturalesa que encara no sap que ho és.  Un altre panorama pinta quan parla d'Amèrica del Nord. 

Hi ha en Ortega i Gasset un dol per les pèrdues de 1898***? L'any en que el l'imperi espanyol s'ha va avall? Hi ha un imperialisme espanyol en aquests apunts de Ortega i Gasset en el seu Hegel y Amèrica**? Hegel mira l'historia amb ulls euro cèntrics, no pot fer-hi res. Perquè malgrat la lògica també funciona com una mascara que permet veure el que vols veure. Per descomptat, Hegel creu que Nord-Amèrica començarà el seu camí com Estat quan la geografia passi a segon pla -la conquesta de l'oest, la fa encara immadura-, i l'Estat prengui consciència d'Estat, i això està per veure (1830).

Ortega i Gasset parla de Hegel i Amèrica (I)

 

*

El text de Hegel pertanys a la seva obra Filosofia de la història**: 

“Por consiguiente, América es el país del porvenir. En tiempos futuros se mostrará su importancia histórica, acaso entre la lucha entre América del Norte y América del Sur. Es un país de nostalgia para todos los que están hastiados del museo histórico de la vieja Europa. Se asegura que Napoleón dijo: “Cette vieille Europe m'ennuie”. América debe apartarse del suelo en que, hasta hoy, se ha desarrollado la historia universal. Lo que hasta ahora acontece allí no es más que el eco del Viejo Mundo y el reflejo de ajena vida. Mas como el país del porvenir, América no nos interesa, pues el filósofo no hace profecías. En el aspecto de la historia tenemos que habérnoslas con lo que ha sido y con lo que es. En la filosofía, empero, con aquello que no sólo ha sido y no sólo será, sino que es y es eterno: la razón. Y ello basta***” (pág.679). 

Hi ha en Hegel una  irremeiable vena eurocentrista, on sembla que l'Esperit no s'ha deixat caure (1830) a Amèrica. Segons Hegel, la història només té sentit com a teodicea. L'astúcia de la Raó, com si fos la mà invisible que guia l'economia, fa que els Estats i els seus Individus de la Historia Universal -Cèsar, Alexandre, Napoleó-, siguin caminant cap el Esperit Absolut. Però pel que sembla a Amèrica això encara no sé ha realitzat, perquè encara no hi ha aquests homes providencials, perquè l'Estat encara no s'ha consolidat, perquè la geografia és superior a l'Esperit. És possible que Hegel penses que l'historia s'acaba amb ell? Sembla inversemblant pensar-ho. La historia segueix, els seu sistema, deu pensar, serà una etapa més en el procés infinit del Esperit, pensar el contrari, seria reialment introduir l'Infinit dolent.    

Contemplar el futur nihilista

 

Martin Heidegger

"Esa Europa, siempre a punto de apuñalarse a  sí misma en su irremediable ceguera, se encuentra hoy en día entre la gran tenaza que forman Rusia por un lado y Estados Unidos por el otro. Desde el punto de vista metafísico, Rusia y América son lo mismo; en ambas encontramos la desolada furia de la desenfrenada técnica y de la excesiva organización del hombre normal. Cuando se haya conquistado técnicamente y  explotado económicamente hasta el último rincón del planeta, cuando cualquier acontecimiento en cualquier lugar se haya vuelto accesible con la rapidez que se desee, cuando se pueda "asistir" simultáneamente a un  atentado contra un rey de Francia y  a un concierto sinfónico en Tokio, cuando el tiempo ya sólo equivalga a velocidad, instantaneidad y simultaneidad y el tiempo en tanto historia haya desaparecido de cualquier existencia de todos los pueblos, cuando al boxeador se le tenga por el gran hombre de un pueblo, cuando las cifras de millones en asambleas populares se tengan por un triunfo ... entonces, sí, todavía entonces, como un fantasma que se proyecta más allá de todas estas quimeras, se extenderá la pregunta: ¿para qué?, ¿hacia dónde?, ¿y luego qué?*" 

+++++++++

"Esa Europa, miserablemente engañada, siempre a punto de apuñalarse a sí misma, yace hoy entre las dos grandes tenazas de Rusia por un lado y de América por otro. Rusia y América son, desde el punto de vista metafísico, exactamente lo mismo. El mismo desolado frenesí de la técnica desencadenada y de la organización sin raíces del hombre medio. Cuando el más remoto rincón del globo ha sido técnicamente conquistado y económicamente explotado; cualquier acontecimiento es accesible a cualquier velocidad en cualquier lugar y en cualquier momento; cuando podemos experimentar simultáneamente un atentado contra la vida de un rey en Francia y un concierto sinfónico en Tokio; cuando el tiempo es sólo velocidad, momentaneidad y simultaneidad y el tiempo como historia ha desaparecido de todos los pueblos; cuando un boxeador pasa por ser un gran hombre; cuando se considera un triunfo el que se alcancen cifras de millones en reuniones de masas, entonces resuena como un fantasma a través de estas sombras la pregunta: ¿para qué? ¿hacia dónde? ¿y luego qué?**"

+++++++++

El text pertany a Introducción a la metafísica de Heidegger (1935), he deixat les versions traduïdes per comprovar la dificultat que suposa el llenguatge de Heidegger, i com pot fer que la comprensió del text sigui intel·ligible o inintel·ligible. Perquè per Heidegger, la metafísica que va inaugurar Plató ha sigut un malentès que arriba a través de la filosofia cristiana i passa al pensament modern de la mà de Descartes, Kant, Hegel i Nietzsche. És Nietzsche qui veu la impossibilitat de la metafísica i el seu crit: "Deu ha mort", expressant el triomf de la tècnica i el nihilisme com les cares d'una moneda desgastada pel us i que malgrat tot, segueix en circulació. No deixa de ser inquietant la descripció que dona d'aquest món que estava apunt de submergir-se en la barbàrie. 

La filosofia de Martha Nussbaum

 

La filosofia de Martha Nussbaum, per Júlia Torres Canela