Llegint l’article de Max Horkheimer, Marx, en la actualidad* (1968), t’ha adones dels canvis profunds en les nostres societats. Una de les conseqüències de la revolució neoliberal – Thatcherisme, Reagan-, és a dir, desregulacions generalitzades de l’economia seguint els postulats de les tesis segons les quals, la millor forma de regular el mercat és que sigui el mercat qui ho reguli, mentre l’Estat, externalitza totes les antigues funcions al mercat –educació, sanitat, transports, energia, etc.,- així com deixar la redistribució i transferències dels més rics els més pobres. Allò que va ser un contracte implícit desprès de la Segona Guerra Mundial, el capital no tindria que lluitar contra la revolució, almenys en els països capitalistes, aquesta contracte es va trencar cap a els anys 70-80 del segle passat.
Les tesis marxistes no és van acomplir: la depauperació del proletariat no va tenir lloc, la revolució no va tindrà lloc a Occident, l’Estat del Benestar –socialdemocràcia-, era el garant d’aquesta opció per la estabilitat. Curiosament, els EEUU i el Regne Unit va estripar aquest contracte. La resta de països, a través de la construcció europea, va navegar cap a aquest horitzó, però hi havia inèrcies molt poderosos que feien que aquests canvis no fossin com els que volien portar els capdavanter en la lluita contra la socialdemocràcia.
La teoria marxista havia dit que el subjecte revolucionari era la classe treballadora. La consciencia de classe, que durant molt de temps, va existir, es va anant esvaint, a mesura que aquella classe pujava esglaons mitjançant la meritocràcia i les cobertures del Estat del benestar. L’existència del comunisme frenava les derives més ultraliberals.
El desenvolupament econòmic, la concentració del capital i el canvi tecnològic semblaven que la nostres societats, almenys a l'Occident, podía donar un salt qualitatiu en el desenvolupament humà. Per què no “la solidaridad de los seres humanos como seres finitos, amenazados por el dolor y la muerte, que quieren una vida más bella, más alegre y más larga, una solidaridad que finalmente pudiera extenderse a todas las criaturas”? (pág.53) Si tenim els mitjans per fer-ho, perquè seguim amb l’egoisme, el dolor i la mort (les guerres, la fam, la pobresa) per què vivim en un món on tanta gent malviu sense esperança ni horitzó? Quina mena de institució política podria portar a terme aquest desideràtum?
PD: La data del text, permet copsar fins a quin punt les esperances en un nou món van acabar sent sepultades per tones d'un capitalisme monopolístic sense precedents. Ajudats per les xarxes socials, a l'únic que podem aspirar avui, és a posar un like allà on volen que ho posis. Benvingut al desert del reial!
